Amb tres Latin Grammy Awards, és la cara visible d’un espai invisible per a molts habitants de l’Alt Empordà. Un laboratori de música al cor de la comarca, que suma més de vint-i-cinc anys en actiu, amb una llista infinita d’artistes nacionals i internacionals, i el record d’una amistat com a teló de fons

Jordi Solé Clariana (Tarragona, 1971) arriba a l’Empordà l’any 1985 amb 14 anys. Amb els seus amics, comença en el món de la música amb el grup Digit Arts. Van muntar un petit estudi al garatge de l’actual Music Lan i, amb el pas del temps, Solé va deixar de tocar la guitarra per tocar més botons, fins avui.

Quan va començar a agafar volada?

Fa molts anys, al principi, en Joan Trayter va conèixer en Lluís Llach a Barcelona. Va crear un efecte sonor pel disc Un pont de mar blava, de Lluís Llach, que en aquella època era complicat. La veu d’en Llach es convertia en mar i després tornava. Li va agradar molt treballar amb en Joan, que era una persona molt vital, i van quedar entesos a fer el següent disc aquí. Entre el 1995 i el 1998 vam muntar el Music Lan, i inaugurem l’estudi. Els primers discs que fem són el de Llach i un de Sopa de Cabra, casualment els dos es diuen Nou i 9, es van gravar al mateix temps.

Llavors entren a la roda.

Sí, a partir d’aquí van començar a sortir feines. Érem un estudi fora del circuit normal a Barcelona o Madrid. El fet d’estar a l’Empordà, rodejats de natura, amb molta llum, es va donar el boca-orella, i els primers anys van ser una bogeria, però una bogeria maca. Estàvem de moda. Van venir Manolo Garcia i Quimi Portet, i aquest darrer va venir a viure a Avinyonet de Puigventós, de fet. Quan vaig veure l’estudi que va muntar-se a casa, vaig veure que havíem de tirar per allà, un estudi analògic i havies de treballar amb aquell material. En aquell moment ens faltava una taula de mescles, i en Quimi va decidir marxar i ens va vendre la Solid State 4000, una de les taules mítiques del món de la música. Ens va obrir molt les portes, perquè és una garantia mundial a l’estranger.

I en quin moment comencen a venir artistes internacionals?

Ens va trucar un productor anglès, que havia treballat amb Sex Pistols, i ens va portar diferents grups de fora. Després ja van venir Mariah Carey, Shakira, etc.

Quina seria la llista d’artistes que li surten ara mateix, en resum, que recordi.

Ja t’ho diré, Sopa de Cabra, Paolo Nuntini, Macaco, Bundury, Love of Lesbian, Lax’n’Busto, Els Pets, JudithNeddermann, Joana Serrat, Els Amics de les Arts, Lluís Llach, Antònia Font, Manolo Garcia, Manuel Carrasco, Quimi Portet, Loquillo, Beth, Fito, Amaral, Ojos de Brujo, Mariah Carey, Negrita, Shakira, Sílvia Pérez Cruz, La Pegatina, i la llista continuaria fins demà.

Per cert, suposo que passa sovint, quan arriba la gent li diuen que és un lloc increïble entenc.

El nostre entorn ens ajuda, som uns privilegiats. L’Empordà, al mig de la comarca, amb uns restaurants que fan goig, llum natural i un estudi gran residencial, enfocat a projectes de dies. Poder dormir aquí a prop, tenir la part tècnica, però també la vital, és únic, sí.

Al final, ho comentava abans, també trenquen aquell mite del centralisme a Barcelona o Madrid.

Potser vam ser dels pioners, però no n’hi havia gaires. Després n’han aparegut més, perquè els músics volen aïllar-se de les ciutats i les distraccions, i fer discos en ambients com aquests. Al final són moments molt únics i volen concentrar-se. Aquí ho tenen.

No parlem de la pandèmia, només m’agradaria saber si la cosa ja s’ha animat per a vostès.

Sí, és clar. He de dir que vaig notar una baixada increïble amb el primer tancament, però aquest és un estudi que funciona amb la gent aquí, la presència dels músics i el fet de poder tocar junts, una mica com a la vella escola. Després, no hem parat gaire, la veritat. Ara sembla que han tornat a omplir l’agenda i anem fent.

I com ha canviat el panorama?

Abans, treballàvem al noranta per cent amb discogràfiques; ara, directament amb el músic. Són ells qui s’estan pagant els projectes, els seus propis discos, les companyies han deixat de tenir el CD com a font d’ingressos important i se centren en altres àmbits com fer un 360.

Què en pensa del format de La Sala que es fa des d’aquí?

Ens hem ajuntat tres apassionats de la música, van començar fent el Follow Fest, va sortir molt bé i hem apostat per aquesta connexió streaming. Això no vol dir que personalment ho prefereixi abans que un concert en directe, però també està molt bé. En aquesta era digital, on ens passem el dia davant la pantalleta, oferir música en directe, amb qualitat, on pots interactuar amb els artistes, és una cosa diferent. Hi hem de conviure, potser soc jo de la vella escola, però ho veig una molt bona forma de consumir música. També per donar oportunitat a músics de proximitat.