Julio Vázquez Reinosa va néixer a Santa Coloma de Gramenet (1974). És subtinent de l’Armada i, actualment, té el càrrec de delegat de l’Institut de les Forces Armades a Girona (ISFAS). Ha passat la major part de la seva carrera militar vinculat a l’arma submarina.

Tenia antecedents familiars en el món militar i, més concretament, en l’Armada?

No, no en tenia cap més enllà de la gent de la família que va fer el servei militar, però el món dels submarins m’atreia i, més concretament, tot allò que feia referència als torpedes.

Com va introduir-se, doncs, en aquesta professió?

Quan vaig acabar el COU, vaig anar al quarter del Bruc de Barcelona. El procés va seguir fins que, el 1992, vaig anar a Cartagena on hi havia l’Escola de l’Arma Submarina de l’exèrcit espanyol. L’etapa d’aprenentatge va ser apassionant. De fet, no he deixat mai d’aprendre coses noves durant la meva etapa professional.

Recorda el primer contacte amb un submarí real?

I tant, el meu primer submarí va ser el Tonina, que portava l’identificador S-62, de la mateixa classe que el Delfín (S-61), el Marsopa (S-63) i el Narval (S-64). La meva primera sortida va ser per anar de Cartagena a Mallorca.

Tots aquests van estar actius a partir de 1973 fins que va arribar la classe Galerna, més moderna.

De fet, el curs d’ascens a sergent el vaig fer en l’S-73, el Mistral, amb el qual vaig estar embarcat molt de temps.

Com explica la vida a bord d’un vaixell que té tota la tripulació tancada en el seu interior?

Primer de tot, cal destacar la companyonia que s’hi viu. Tota la dotació, una seixantena de persones, comparteix una manera de viure i de treballar que no és fàcil, com podrà comprendre, però la companyonia facilita les coses. Potser cal destacar que, a diferència d’altres destinacions, per les condicions de l’espai, també hi ha una proximitat més gran entre tots, des del capità de corbeta que dirigeix la nau, fins al darrer mariner. Proximitat que no impedeix que se segueixin tots els protocols i normes de qualsevol vaixell de l’Armada. Les sortides varien, des de la d’un sol dia fins a les d’uns vint-i-quatre dies de patrulla. Navegar en superfície és una cosa i fer-ho a cinquanta-cinc metres de profunditat n’és una altra. Això sí, dins d’un submarí no fa falta rellotge.

Ha viscut algun ensurt durant la seva etapa embarcada?

El fet de submergir-te sempre imposa, tot i això, els submarins són molt segurs. Un cop ens vam quedar a la deriva després d’un incendi en el motor elèctric, però ho vam superar bé. Fem molts simulacres i estem preparats per a qualsevol situació. El nostre lema és Ad utrumque paratus (Preparats per a tot). També hi ha alegries, com quan navegues en superfície i veus els dofins que t’acompanyen nedant a la proa.

Què té de bo l’arma submarina?

La seva total discreció. El submarí aporta una manera diferent de fer i controlar les coses. També fa servei més enllà de la seva missió estrictament militar. Per exemple, quan es tracta de lluitar contra la pirateria en la mar, vigilar vaixells que són sospitosos de cometre alguna il·legalitat i que naveguen sense transponedor per a no ser identificats.

Li agraden les pel·lícules sobre aquest tema?

Sempre he procurat veure-les totes. És un món que t’ha d’agradar, no ens enganyem.