«Som veïnes que ajudem a veïnes, això és teixir el suport mutu»

Com neix La Xarxa?

La llavor va ser una demanda d’una associació de Barcelona amb relació a unes dones de l’Empordà que necessitaven suport amb aliments i no podien treballar. Tres persones del col·lectiu feminista de Figueres vam decidir impulsar-ho i, a partir d’aquest pas, s’hi va unir més gent. La primera setmana vam ajudar a sis famílies, en un mes van ser setanta i, ara, parlem de cent vuitanta.

En moment de pandèmia, oi?

Sí, era un moment de molta necessitat, la gent va començar a donar veu, les xarxes socials van ajudar molt i va fer que fos rapidíssim. Allà es va crear la primera assemblea, les comissions, i el funcionament actual, amb un any i mig de trajectòria aproximadament. Encara ens queda molt per fer i aprendre, però estem aquí.

Parlen del principi de confiança. Què vol dir?

Nosaltres som una xarxa de suport mutu, som persones que ajudem persones. Des de l’inici, vam decidir treballar amb la confiança com a valor principal i entenem que qualsevol persona que vingui a demanar aliments és perquè els necessita. Confiem en això, i la prova és que han passat cent vint famílies que han deixat de demanar ajuda. Vol dir que hem ajudat tres-centes famílies fins ara, cent vint han deixat enrere i hi ha setanta-dues que estan esperant suport.

A vegades, un suport que és l’únic que tenen per la seva situació vulnerable, que s’accentua a causa de la burocràcia, per exemple.

És veritat que hi ha famílies que són usuàries de serveis socials, o altres, però a vegades no és suficient, i això és un complement. N’hi ha d’altres que per les seves característiques no poden accedir a les administracions i no arriba mai aquesta ajuda. També passa que, a vegades, no estàs en una situació tan vulnerable com requereixen els barems de les administracions, però sí necessites ajuda, i nosaltres intentem respondre a totes les situacions que podem atendre. A vegades les famílies no saben que tenen drets perquè tenen normalitzada la situació de precarietat.

I això es va notar encara més en la primera onada de la pandèmia i el confinament.

Moltes famílies es van quedar sense feina, mai havien demanat ajuda dels serveis socials i no sabien com accedir-hi. També vam fer molta feina d’acompanyament. Hi havia gent que no podia trucar perquè no tenia saldo al telèfon o tenia un problema idiomàtic. Intentem ajudar com podem, donar suport per saber a quines portes han de trucar quan tenen problemes. Quan detectem aquestes situacions intentem facilitar que altres persones puguin accedir a advocats, empadronaments, o altres ajudes. Som veïnes que ajudem a veïnes per estar millor, això és teixir el suport mutu.

I també és reivindicar la solidaritat de quilòmetre zero, no?

És clar. Hi ha gent que donen a causes lluny de casa seva, que estan molt bé, però què passa amb la cooperació de quilòmetre zero? Què passa amb la teva veïna que no té per menjar? A vegades és més fàcil ajudar algú de no sé on, que algú que tens al davant, que té problemes, perquè t’interpel·la de forma més directa. Nosaltres animem a ajudar a qui tens a prop, qualsevol recurs ens ajuda.

A més, sembla que també La Xarxa es retroalimenta de tot plegat amb les famílies que ja ha ajudat.

Exacte. No se li exigeix res a ningú, però convidem a formar part d’aquesta estructura i participar. Al principi no hi havia ningú, de seguida van entrar una o dues famílies, i ara hi ha gent que ajudem o que han rebut ajuda. Hem fet que sigui el suport mutu entre totes el que ha fet tirar endavant això. Tot suma.

En quin punt està la Xarxa ara mateix?

Tenim setanta-dues famílies que volen formar part i no poden. Ens falten mans i espai. Fem servir un local i estem molt agraïdes amb el que tenim, però fins fa poc en teníem dos. Estem en aquell punt de bloqueig, no podem créixer i tenim aquesta gent. Ens agradaria trobar més espai per fer la recollida d’aliments i més productors que ens puguin donar aliment per poder ampliar les famílies. A poc a poc.