«El meu secret és la capacitat de treball i, també, la tenacitat»

Què ha suposat per a vostè obtenir aquesta Medalla del treball Francesc Macià?

M’ha generat més alegria per a la meva família que per a mi mateixa. Considero que he estat una baula d’aquesta corretja que ens ha unit a tots.

Del sector de l’ensenyament, es va haver de posar en aquesta empresa familiar de viticultura…

De fet, em vaig treure el títol de Magisteri, perquè la meva mare, que va venir de Bescanó, va fer de mestra aquí, a Capmany, durant 25 anys. Tothom la coneixia com la senyoreta Joana Rigau. Aleshores, la mare va dir: ‘Anna Maria, vull que tinguis un títol i m’agradaria molt que obtinguessis el Magisteri, però, llavors, ens hauries de venir a ajudar aquí a casa». Jo que havia fet el Batxillerat a l’institut Muntaner de Figueres, em vaig treure el títol de professora, però, l’any 1961, em vaig integrar de seguida a l’empresa familiar. De fet, de docent, no n’he fet mai. A casa, hi ha una llarga història.

Ens ho pot explicar?

Els meus avis, Enric i Rosalia, em deien que duien el vi al Pertús. L’àvia, quan tornava, portava cafè i sucre a sota de les faldilles. Això sempre és una anècdota que explico. Als volts de l’any 1947, el meu pare, Josep Oliveda Casanovas, va començar la comercialització dels vins, ja una mica seriosament. Va ser la primera empresa que va envasar vins, ja que, llavors, només es tractava de vins a granel. Ell m’havia explicat que, després de la Guerra, tenien molta sort que els negociants de Girona els compressin els vins. Llavors, al pare, se li va ocórrer embotellar vi de litre, que anava en caixa de fusta. De fet, la mare va ser la que es va incorporar més aviat a la feina. Va demanar excedència i llavors va començar a ajudar al pare.

Des del primer moment, vostè va aportar l’etiqueta de vins de finca…

L’any 1975 va ser una fita molt important, perquè es va formar el Consell Regulador. Llavors, el pare, que n’era de la junta, i el meu marit i jo, ens vam atrevir a treure, l’any 1978, el primer vi de criança i reserva de casa nostra, el «Don José». El 1985, nosaltres dos vam agafar les regnes de l’empresa, Oliveda SA, jo com a consellera delegada, i Cava Freixa Rigau, Josep Freixa Escarrà. Actualment, hi ha la tercera generació, de la qual n’estic molt orgullosa, on hi és el meu fill, Alfons Freixa Oliveda, i la seva esposa, Íngrid Teixidor Bech, al capdavant. Ambdós amb un gran esperit de superació, que han promocionat les tècniques d’agricultura, amb plantacions de vinya i han fet una innovació en els vins i el cava. De fet, el meu marit i jo vam fer un procés de flexibilitat davant del canvi, perquè penso que, cinquanta anys enrere, l’esperit d’una empresa era la creació, com va fer el pare.

Quin ha estat el seu millor moment en la seva carrera com a treballadora?

Quan ja vaig adquirir coneixements de vinicultura, enologia i em vaig integrar a l’empresa, perquè, llavors el meu treball era anar a Barcelona. A l’Associació Vinícola Catalana, hi vaig trobar un acolliment molt favorable, amb el secretari, en Josep Ventosa Palanca. A Barcelona, ens van ajudar molt amb totes la documentació i el llançament d’una imatge que ja vam tenir a fora de l’Empordà. El celler i la cava han sigut les coses principals del pensament i la feina de casa nostra. Ara estic molt orgullosa de la manera com ha evolucionat tot.

El fet que s’involucrés el fill en el negoci familiar ha suposat més tranquil·litat?

Per descomptat, i molta seguretat amb ells i amb totes les coses que fan. El canvi generacional ha estat molt important, sobretot, perquè, quan va entrar el meu fill Alfons, ja amb criteris propis, va anul·lar deu referències senzilles que teníem i va dir que es volia dedicar a qualitats mitjana i alta. Això va ser un pas molt important per a l’empresa.

El seu pare va crear el museu de les aixetes. Complements que han ajudat a entendre millor tot aquest món...

Es va morir un amic del meu pare, Artur Roig Falgueres, de Girona, i la seva vídua li va donar, al meu pare, 25 aixetes, de record de l’Artur. Això li devia tocar el cor, al meu pare i, en aquell temps, tothom s’havia fet de cooperatives. Llavors, anava a trobar els pagesos de pertot arreu i els canviava les aixetes per fardos de cava que, en aquell temps, es feien amb palla i filferros, i la gent n’estaven molt i molt contents. No era pas una transacció econòmica, però, al llarg del temps, a casa en teníem quatre mil, d’aixetes. Les anava posant al projecte museístic i, s’hi treballava normal fins a un punt que ja ho hem deixat per visitar. Pels volts del 1994/95, em vaig posar en contacte amb el museu Frederic Marès de Barcelona, on tenia una gran amiga, l’Esperança Cirera de Fortuny, que era el seu braç dret. Ens van certificar la procedència de tres tipus d’aixeta, segons la forma que tenen. Així, hem donat una mica de sentit històric a la col·lecció.

El fet que Capmany sigui el poble amb més cellers de la DO Empordà…

Capmany és molt bo per a la vinya i s’hi han anat posant cellers. Tinc una màxima que sempre l’he dita al meu voltant. No s’ha de tenir mai por de la competència, sinó de la teva incompetència. El nostre fill ha fet plantacions molt importants a Vilamaniscle i, a més, tenim les vinyes de Garriguella, que eren ja del meu marit. O sigui que, el conreu de vinyes de casa nostra no és només de Capmany.

Quin ha estat el seu gran secret per allargar tants anys el seu treball?

El secret és la capacitat de treball i la tenacitat. Per descomptat, tenir coneixements també és el més important. Cada dia t’has d’esforçar per saber coses noves, estudiar i estar a l’altura de la societat actual.