Loubna El Hassani (Nador, 39 anys) forma part de l’Associació Amunt i Crits, dones referents comunitàries de l’Alt Empordà. Treballa amb l'administració pública, les AMPAs, les escoles i els instituts, les associacions i entitats del tercer sector i les empreses interessades a millorar l'acollida de les persones migrades, a promoure la diversitat intercultural i a trencar amb els estereotips i el racisme a la nostra societat.

Com neix l’associació?

Érem un grup de voluntàries que treballàvem per la comunitat per tal de facilitar l’accés i la comunicació amb l’administració. La mediadora intercultural del Consell Comarcal ens va proposar fer un curs per formar-nos en diferents àmbits i, a partir d’aquí, vam decidir fer l’associació. Ara som set dones emigrades i empoderades. Cadascuna té la seva lluita personal i s’ha especialitzat en un tema concret. Jo, per exemple, en violències i matrimonis forçats, altres en mutilació genital femenina, salut comunitària, escoles. Intentem que la informació i els drets siguin per a tothom i que les persones d’aquí entenguin que no és fàcil emigrar, arribar aquí i que et donin els drets que té qualsevol ciutadà.

En quins projectes treballeu?

Treballem arreu de la comarca amb les escoles i amb les mares marroquines sobre la importància de les Ampes, creem espais de dones per parlar sobre salut comunitària, i col·laborem amb associacions. El matrimoni forçat o la mutilació genital femenina són tabú i estan passant aquí. Cal fer saber a les famílies que aquesta pràctica s’ha d’erradicar, perquè està destruint moltes vides. A una mare no li diuen que això s’ha de frenar, però el nostre objectiu és canviar-ho.

Creu que la societat viu d’esquena a aquesta classe de violència?

Hi ha una barrera entre la comunitat autòctona i immigrant, una barrera invisible. Ni una part vol saber ni l’altre tampoc, és com un xoc de cultures. En els meus actes, jo dic a les dones que si estan aquí i tenen fills, han de treure aquesta barrera, per poder-los ajudar millor.

Quina és la seva experiència personal?

Vaig arribar als 16 anys per un matrimoni forçat. Em van casar als 14 anys amb un home que em superava 22 anys. Vaig estar 8 anys vivint amb ell. Tenia moltes preguntes i no trobava les respostes, ningú que em digués el perquè la meva família em va fer això. Estava trencada, el meu ex era molt difícil de tractar fins que em vaig rebel·lar. No sabia de lleis ni les portes que havia de tocar, només escoltava una veu interior que deia que havia de parar allò com fos. Jo era una nena que somiava coses, com volia que fos la meva vida, però la realitat era una altra i no volia que els meus fills creixessin amb aquest home. He lluitat i continuo lluitant perquè aquelles persones que estan en aquesta situació sàpiguen que tot això no té a veure ni amb religió ni amb vida humana, és cultura del patriarcat. Quan et casen, et diuen que has d’escoltar l’home, que no li pots dir que no. Les violències no tenen raça ni religió. Quan vaig arribar a Roses, vaig trobar les respostes. Vaig fer un curs de violències i allà va encaixar tot: des de com ens van criar fins al moment en què tu ho acceptes tot, acceptes que et maltractin, penses que has d’aguantar per la família.

Cal motivar un canvi des de la pròpia comunitat.

Sí, quan parlem amb les dones, elles tenen moltes preguntes i hi ha una necessitat que les famílies entenguin que hi ha coses que s’han de canviar. Nosaltres llencem un missatge a les dones perquè sàpiguen que es pot sortir de qualsevol violència verbal, econòmica, física.