La dada parla per si sola. Gairebé 2.500 nadons moren cada any durant la gestació o durant el primer mes de vida al conjunt de l’estat espanyol. Això vol dir que, cada dia, a Espanya, sis famílies no arriben a conèixer els seus fills. A aquesta xifra, falta sumar-hi els avortaments no desitjats i els embarassos ectòpics, que representen 1 de cada 200 dels embarassos totals. Encara que un fet com aquest afecta milers de famílies any rere any, la pèrdua d’aquests nadons no ocupa grans titulars als diaris, no obre els telenotícies, i és, molt sovint, silenciada.
El dia 15 d’octubre es commemora el dia del dol perinatal, un dol que passen les famílies que perden els seus fills durant l’embaràs o poc temps després del naixement d’aquests. En el cas de Figueres, la capital de la comarca ha apostat per habilitar, a la primavera, un espai per aquest dol al cementiri de la ciutat. A Barcelona, concretament a Montjuïc, el 29 d’octubre del 2020, s’hi va obrir un lloc semblant, amb l’objectiu de facilitar el dol a les famílies. Altres poblacions com Sant Cugat (Barcelonès) fa més temps que en tenen un de punt reservat, i altres com Olot (Garrotxa) han aprofitat el dia del dol perinatal d’enguany per commemorar-ho.
D’experiències amb aquest dol, no n’hi ha poques. Una d’aquestes, la va viure Raquel Franquesa el dia del seu trentè aniversari, quan va perdre la seva filla Ona. L’esperava des de feia set mesos, i la va perdre per una preeclàmpsia, una complicació de l’embaràs caracteritzada per pressió arterial alta i per danys al sistema d’òrgans, que provoca que l’oxigen d’aliment no arribi correctament a la criatura. Actualment, encara no hi ha una causa demostrada científicament que expliqui el perquè d’aquesta malaltia. «Vaig fer bondat durant l’embaràs. Quan et passa, no pots parar de pensar perquè a tu i no a una altra persona». Després d’ingressar a l’hospital i d’estar gairebé en coma, els metges, que volien treure l’Ona per posar-la en una incubadora, no van poder-hi fer res perquè la petita no ho va aguantar. «Vam tornar a casa amb les mans buides i va ser realment molt dur», explica.
«Li he d’agrair moltes coses a la meva filla Paula», comenta Bea Mas, després de perdre el seu tercer fill al vuitè mes d’embaràs. La Paula és la petita de la família, ja que la Bea ja tenia dos fills abans de quedar-se embarassada d’en Martí. «Anava sola al ginecòleg perquè hi anava amb una tranquil·litat absoluta», explica. Al cap d’uns mesos, però en una revisió li van dir que no trobaven el batec del seu fill. L’endemà li van fer una cesària, programada per deu dies després, i va néixer el seu fill mort. «Vam haver d’assumir que tot el que havíem imaginat no passaria», diu. Després de sis mesos, en els quals comenta que es va sentir «molt perduda», amb el seu marit, van decidir tornar a intentar-ho. Es va quedar embarassada i va néixer la Paula. «Ella ens va tornar el somriure», sentencia.
A Maria Simón, una altra testimoni, li van detectar un problema de coagulació a la sang que impedia que els seus embarassos progressessin adequadament, després de patir diversos dols. «Hem passat molt abans de saber que es tractava d’això», exposa. En una de les inseminacions a les quals es va sotmetre, es va quedar embarassada de dues bessones. La primera la va perdre a la setmana 10, i la segona, a la setmana 17, es va descobrir que no evolucionava bé. Hi havia risc que tingués problemes motrius, que no parlés i que, fins i tot, pogués ser cega o sorda. Cinc setmanes després, ella i el seu marit, van decidir interrompre l’embaràs. «Ara mateix no sé si tornaria a prendre aquesta decisió», reconeix emocionada. L’Estel va néixer a la 22a setmana i va viure noranta minuts. «Va tenir una benvinguda i un comiat preciosos». Un temps més tard, van tenir un fill que és el que se sent plorar mentre grava els àudios per aquest reportatge.
El primer embaràs de Sara Feijóo semblava que anava bé. Per aquest motiu, ella i el seu marit van decidir anar al País Basc a gaudir de les vacances d’estiu. En un dels últims dies de descans, ella va notar pèrdues de líquid. Va trucar la ginecòloga i aquesta li va dir que, si es trobava bé, no havia de ser res estrany. Unes hores més tard, però es va trobar malament i va decidir anar a urgències, al País Basc. A l’hospital, li van confirmar que s’havia trencat la bossa i van aconseguir allargar-li el part tan sols 48 hores. Estava a la setmana 24 de gestació. El seu havia sigut un part extremadament prematur. El nen va néixer viu i els metges el van portar ràpidament cap a la incubadora. Després d’una operació per una complicació intestinal, que el petit no va poder superar, va morir.
Fer front a aquestes situacions
El nombre d’associacions, d’entitats i de grups d’ajuda mútua per seguir endavant després d’una pèrdua com aquesta ha anat creixent amb el temps.
Una d’aquestes és l’associació Petits amb Llum, fundada l’abril del 2011, per donar a conèixer el dol perinatal i neonatal, a més de poder fer suport a les persones que el pateixen. «Una associació així és necessària perquè aquest dol el viu més gent de la que ens pensem», defensa Cristina Cruz, presidenta de Petits amb Llum.
La Capsa dels Records, que presideix Maria Simón, testimoni d’aquest reportatge, té com a objectiu crear caixes amb els records dels infants per ajudar a fer més fàcil el dol. Actualment, l’entitat ha entregat més de 1.000 capses a 30 hospitals de Catalunya. El projecte és completament solidari i les caixes les fan mares i pares que han patit la pèrdua d’un fill/a.
A Anhel, al Vallès, compten amb la psicòloga Marta Cabasa que aposta per perdre la por a parlar de la mort perquè «els bebès també es moren i ho hem de dir deixant de banda els eufemismes». Cabasa també explica que és important donar existència a aquests fills perquè «encara que van tenir una vida curta, això no resta valor a la seva identitat i al vincle que els seus pares havien creat amb ells». Per aquest motiu, la psicòloga exposa que a les famílies els ajuda molt trobar-se entre iguals.
Compartir-ho per visibilitzar
Una de les solucions més eficients per superar aquest dol és el fet de compartir-lo amb persones que han passat per una situació similar. Aquest és el principal motiu pel qual existeixen associacions com Petits amb Llum, La Capsa dels Records o Anhel.
«Volem tenir més força que la que tenim i que la gent ens reconegui», defensa Maria Simón que espera que l’entitat que presideix «pugui repartir capses en més hospitals que fins ara».
Amb l’objectiu doble de compartir i visibilitzar, Figueres va celebrar una taula rodona sobre dol perinatal i gestacional, el 15 d’octubre passat, en la qual va participar l’alcaldessa de la ciutat, Agnès Lladó, les periodistes Bàrbara Julbe i Mairena Rivas, la psicòloga Maria Sàbat, i Letícia Hernández i Carolina Ballesta d’A Contracor, entitat sense ànim de lucre que acompanya les dones que pateixen aquesta classse de pèrdues.
El desconeixement dels embarassos ectòpics
Si el cert és que costa que es parli de dol perinatal i gestacional, en el cas dels embarassos ectòpics encara és més complicat. Aquests embarassos són els que es desenvolupen fora de l’úter: a la trompa de Fal·lopi, a l’ovari o al canal cervical. La dada indica que representen el 0,5% dels embarassos totals. Sònia Duñach ha format part, dues vegades, d’aquest 0,5%.
El primer ectòpic el va patir al gener del 2016 quan, a la setmana set d’embaràs, va notar un fort dolor abdominal al lateral, com si es tractés d’apendicitis, a més de sagnat. El metge li va dir que es tractava d’un avortament natural, però ella estava convençuda que no ho era. Dues setmanes després, un ginecòleg d’urgència li va dir que es tractava d’un embaràs ectòpic. «Un què? Això existeix?», va preguntar. Amb tot, va trucar la seva millor amiga que, justament, es trobava en la mateixa situació, encara que més greu, ja que a ella se li havia rebentat la trompa. «Era amb l’única persona que ho podia parlar», explica.
Al cap de sis mesos, i després d’haver-se injectat metotrexat per matar el fetus, ella i la seva parella ho van tornar a intentar. Es va quedar embarassada poc després, però tres o quatre dies posteriors al test positiu, va patir un segon ectòpic. «Em va destrossar. Físicament i psicològicament. Amb la meva parella no ho vam saber gestionar i ens vam separar», reconeix després d’acceptar que «t’imagines una vida ideal que no arriba».
En cap moment va rebre tractament psicològic i, avui dia, encara ho recrimina: «Hi ha una part psicològica que no m’han tractat. Ara no em vull quedar embarassada encara que els metges m’insisteixen que encara hi soc a temps», afirma convençuda. «És molt dur perquè et converteixes en una persona que elimina voluntàriament el seu fill per sobreviure». Si aquest tipus d’embarassos es compliquen, l’embarassada es pot arribar a morir.
«Als professionals els falta formació en aquest àmbit. No vull que cap dona passi pel que jo vaig passar, que no sàpiga què fer, ni on anar. No va ser fins que vaig descobrir l’associació A Contracor que vaig començar a poder-ne parlar», comenta Duñach.
La periodista també explica que, a banda de la duresa del moment, el que ho fa encara tot més difícil, és el desconeixement general que hi ha a la societat, més enllà del desconeixement per part de professionals, al voltant dels embarassos ectòpics. «No és només que et trobis sola, sinó que has de fer formació als teus amics perquè entenguin la situació per la qual estàs passant i, sovint, tampoc et comprenen», diu.
La seva forma de superar-ho afirma que no la sap ni ella: «Vaig adoptar una posició més pràctica que emocional. Vaig passar un temps enfadada amb absolutament tothom. Després, vaig començar de zero. Vaig deixar, fins i tot, la feina. Només veia que m’havia quedat sense marit i que havia d’explicar tot això a la meva família».
