Pràcticament la meitat de les comarques gironines -bona part de l’Alt Empordà, la Garrotxa, el Ripollès, el Pla de l’Estany, algunes àrees del Gironès i la Selva interior- es troben en situació de prealerta per sequera, segons els paràmetres del Pla de Sequera de la Generalitat, en vigor des de gener de 2020. Això vol dir que les reserves d’aigua a les conques d’aquestes zones es troben per sota del 60% de la seva capacitat: un percentatge en què s’incideix en la necessitat de dur a terme mesures de previsió i gestió, però que encara no dona peu a restriccions. Unes restriccions que sí que ja han arribat en el cas de la comarca de l’Anoia, on la Generalitat ha decretat, fa pocs dies, el nivell d’alerta per sequera, de manera que s’han començat a aplicar mesures per a l’optimització de l’aigua.
Segons el mapa de la sequera de la Generalitat, es troben en nivell de prealerta l’embassament de Darnius-Boadella, zones de l’Empordà on ha plogut poc en els darrers mesos, l’estany de Banyoles, tota la zona de la Garrotxa i la Selva interior (serralada Transversal), la capçalera del Ter (Ripollès i Osona) i una petita zona del Baix Empordà. En aquestes zones, doncs, la Generalitat hi està portant a terme mesures de previsió i de gestió, a més d’intensificar el seguiment i recull d’informació dels usuaris i de potenciar l’activació d’altres tipus de recursos.
A la resta de comarques gironines, la situació és de plena normalitat. Així doncs, de moment encara no hi ha establert cap nivell d’alerta ni prealerta a tota la zona del Baix Empordà, algunes parts de l’Alt Empordà i tota la Selva marítima.
Nova gestió territorialitzada
El Pla de Sequera, que el Govern va aprovar just abans que esclatés la pandèmia, substitueix l’aprovació i aplicació dels decrets de sequera, que és l’eina que fins ara s’acostumava a activar en situacions de falta d’aigua i que comportava mesures de gestió restrictives i d’aplicació global. El nou pla, en canvi, vol adaptar-se a les característiques de cada zona del territori, de manera que divideix totes les conques internes catalanes en divuit unitats, que es defineixen a partir dels recursos d’aigua que s’utilitzen per a satisfer les demandes dels usuaris (aigua superficial regulada pels embassaments o bé aigües subterrànies) i de la quantitat de pluja registrada. D’aquesta manera, des de la Generalitat es poden adaptar les mesures a la realitat de cada territori i no s’han de gestionar totes les conques de manera general i homogènia, com passava fins ara amb els decrets de sequera.
Així doncs, el Pla de sequera determina cinc escenaris en funció de l’estat en què es troben les reserves d’aigua a cadascuna de les conques: normalitat (quan els embassaments estan al 60% de la seva capacitat o més amunt), prealerta (per sota del 60%), alerta (40%), excepcionalitat (25%) i emergència (16%). Tal com s’ha mencionat, en els escenaris de mobilitat i prealerta es porten a terme mesures bàsicament de gestió i previsió, però quan ja es passa a alerta, excepcionalitat o emergència, sí que es contemplen mesures més estrictes com la disminució de l’ús de l’aigua, la reducció de desembassaments, la prohibició de determinats usos en zones urbanes i, si s’entra en fase d’emergència, es poden arribar a establir restriccions en tots els usos.
De moment, l’única zona de Catalunya que es troba en situació d’alerta per sequera és la comarca de l’Anoia, on l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) l’ha decretat fa pocs dies a causa de la reducció de recursos, per la falta de pluges, a l’aqüífer de Capellades, que és el que abasteix bona part de la zona.
Aquesta reserva d’aigua subterrània ja fa setmanes que està per sota dels 323 metres sobre el nivell del mar, i tot i que no és la quota més baixa a la qual ha arribar l’aquífer (el 2017 va caure fins als 317), l’ACA ha preferit decretar l’estat d’alerta per anticipar les mesures necessàries per alentir el descens de reserves.A partir d’ara, doncs, es començaran a imposar limitacions per a determinats usos urbans (per exemple, en el reg de jardins i zones verdes o la prohibició d’omplir fons ornamentals) o la limitació del consum global a un màxim de 250 litres per habitant i dia.
