Aquest octubre es compleixen sis-cents anys del devastador aiguat que va destruir bona part de la comarca de l’Alt Empordà. Ens proposem explicar-vos què va passar, si es pot repetir, i un itinerari pel territori per veure els canvis que va provocar en el paisatge. Tot i la seva magnitud, l’aiguat de 1421 està poc documentat. El text de referència el va publicar el 1880 a la Revista de Girona, Joaquim Botet i Sisó. Es tracta d’una transcripció posterior que reprodueix el testimoni del notari Berenguer Pla de Castelló d’Empúries, en què explica el fenomen i els danys ocasionats poble per poble. Una altra font són els documents de reconstrucció de nombroses esglésies i fortificacions. Sabem que van desbordar, amb molta violència, la Muga, el Manol i el Fluvià al mateix temps i, així ho explica el notari Pla «...en la riba de la mar foren trobats bous, vacas, eugas, rossins, bestiar menut, llebres, conills, volateria de llinatges tot mort...». En un altre punt diu «morí molta gent». No especifica la quantitat, però la magnitud permet pensar en diversos centenars de persones.
Fora de la comarca, a Girona el pont de Pedret va sofrir nombrosos danys. A Besalú el nivell de l’aigua va passar deu pams per sobre del pont, enderrocant uns quaranta passos de muralla. A la Catalunya Nord, el Tec i el Tet causarien nombrosos danys al pont de Perpinyà, destruint el Canal Reial de Tuïr. A Vilafranca de Conflent el Tet es va endur el molí i el pont.
Com era la nostra comarca?
En aquells temps, ens hem d’imaginar una comarca de pobles petits i fortificats amb habitatges molt precaris de fang i pedres, amb molt pocs ponts sobre els rius. Amb una economia feudal dedicada al cultiu de blat, en una terra humida propensa a aquest conreu, essent un dels llocs més fructífers del Principat. També hi havia manufactura tèxtil de llana i cànem.
Existia un comerç en vaixell, i alguns rius com el Fluvià eren navegables. Bona part de la plana estava plena d’estanys i maresmes, fins i tot unes tres o quatre vegades més extensos que els actuals aiguamolls, tals com els estanys de Castelló, el de Siurana, i els d’Empúries a la zona de l’antic traçat del Fluvià, dels quals se’n faria la dessecació al segle XVIII amb finalitats agrícoles. Fins que el Fluvià va canviar de curs el 1740, Sant Martí d’Empúries era un illot unit a la terra per una llengua de sorra.
El Fluvià passava per un altre lloc
El Fluvià no passaria per Sant Pere Pescador i Torroella de Fluvià fins el 1740, tot i això van rebre nombrosos danys. A Sant Pere, podem veure restes de les muralles medievals derruïdes per l’aiguat al carrer del Forn, on es barregen restes de muralla antiga, la reconstrucció, i diversos afegits molt posteriors. On es pot observar millor la presència de grans carreus medievals és a Torroella de Fluvià, al carrer de la Força, on els habitatges han estat construïts sobre el que l’aigua va enderrocar el 1421. L’Església de Vilamacolum permet veure a les seves parets fragments de diverses èpoques, una part de la nau anterior a 1421, i la resta de posteriors reconstruccions.
En aquells moments, el Fluvià tenia una traçat molt mes al sud, en un rec avui anomenat el riu Vell, passant per Saldet, l’Armentera, Pelacalç, i desembocant al nord de Sant Martí d’Empúries. Fins l’aiguat de 1740, el traçat del Fluvià va seguir sent navegable fins el molí de l’Armentera. Una visita a l’església de Saldet –que està soterrada per sota del nivell de les cases, amb una escala de rajol i on s’ha de baixar més d’un metre sota el nivell del carrer–, demostra les nombroses arribades de terres al·luvials durant diverses inundacions. A l’Armentera l’aiguat va destruir el Molí del segle XIII (reconstruït diverses vegades, tant per aiguats com per guerres)
El Ter, que també venia força carregat, tenia un ramal de desembocadura entre l’Escala i Empúries (actual rec del Molí), que havia estat tallat i desviat cap a l’Estartit el 1302. Amb el temporal de 1421, l’aigua va tornar al seu lloc.
Cabanes trasllada el poble
L’antic poble de Cabanes, de 60 focs, se situava més a l’Est de l’actual, on ara hi ha el Cementiri, en un petit monticle de terra a resguard de les inundacions. Separat a uns 400 metres hi havia el Castell de Cabanes. Només en va quedar dempeus la torre on es refugiaria la població. Se’n salvarien 38 dels 270 habitants.
Després d’aquest fet, el nou poble es reconstruiria al voltant de la torre (on el coneixem avui). També en va quedar l’església de Sant Maurici que seria totalment destrossada per un altre aiguat posterior, les restes dels seus murs encara son visibles en una paret externa del cementiri.
L’actual església de Cabanes del segle XVIII es construiria aixecada mes d’un metre del nivell del carrer, com encara ho son moltes cases. Hi ha teories que el monestir de Sant Feliu de Cadins també va rebre danys, i que en seria una de les causes de l’abandó de les monges 70 anys després, però aquests fets no estan documentats.
Als cabanencs, encara avui se’ls anomena els Potamolls. Joan Guillamet i Tuebols ho justifica en ser un poble «propens al mullader», batejant-lo amb el nom de la «Mesopotamia Empordanesa».
A Roses, la mar va «regolfar» i a Castelló d’Empúries enderrocà el pont vell
Una de les conseqüències d’aquests temporals és la pujada del nivell del mar. Juntament amb les tempestes de llevant, aquests aiguats fan molt de mal a la costa, a més d’impedir que l’aigua dels rius arribi al mar. A Roses està documentada la reconstrucció de les torres de vigilància anomenades com les torres Calsina i Quimeta, que van ser destruïdes pel temporal de 1421. Encara es poden veure al Carrer Joanot Martorell envoltades d’hotels entre la Ciutadella i el mar.
A Castelló, en ser el poble del notari, ens explica que la Muga va enderrocar el Pont Nou (avui anomenat Pont Vell), i bona part del barri de Sant Marc. Aquest pont, un dels ponts medievals mes llargs de Catalunya, ha sofert nombrosos danys i reconstruccions. Sis anys després de l’aiguat, el 1427, patiria els efectes del terratrèmol que afectaria tota la demarcació de Girona, sobretot la Garrotxa.
El Manol se’n va emportar Santa Llogaia, Sant Pau i Vilatenim
El Manol, afluent de la Muga, és un d’aquells rius que bona part de l’any estan pràcticament secs, però quan s’hi posa fa mal. I no cal anar gaire lluny, només hem de recordar els danys provocats a Vilatenim el novembre de 2018. Segons explica el notari Pla, el 1421, el poble de Santa Llogaia d’Àlguema va ser derruït completament. Avui ens podem atansar al carreró de la Plaça on podem veure l’única resta que va sobreviure de l’aiguat, una part d’un arc adossat a una paret, que de ben segur era la porta principal de l’antic poble. També enderrocaria l’ermita de Sant Pau de la Calçada i, seguint el llit entre els dos pobles elevats de Figueres i El Far (que no van ser afectats) arribà a Vilatenim on també va enderrocar l’església, causant molts danys en el nucli de Palol de Vilatenim, cosa que es pot deduir observant les parets de les cases. Aigües avall també enderrocaria les esglésies de Fortià i Riumors. En ambdós casos, podem veure a les seves parets pedres i carreus aprofitats de construccions anteriors.
Danys a Vilanova i Peralada
Hidrogràficament, el Manol porta les seves aigües a la Muga, a l’alçada de Vilanova, on també causaria danys. La visita de l’església ens permet veure les nombroses modificacions i alteracions que ha sofert l’edifici, tant per l’aigua com les guerres i saquejos posteriors.
Un passeig pel carrer Sota-muralla de Peralada ens permet observar el lloc on el Llobregat (també afluent de la Muga) es va emportar «40 canes de mur» (uns 60 metres) i va destrossar tota l’horta (al mateix lloc on la podem veure avui).
Per què va passar un sinistre de tanta magnitud i amb tanta repercussió en el territori?
Segons el paleoclimatòleg de la Universitat de Barcelona Mariano Barriendos, el temporal de 1421 va ser «un procés a gran escala», que es dona habitualment al golf de Lleó, agreujat per diversos factors. El fenomen s’inicia quan arriben borrasques atlàntiques pel golf de Cadis, les quals impulsen aire humit de la Mediterrània (Mar d’Alborán) ascendint cap al nord en direcció paral·lela a la costa. Si troben el mar prou calent, eleven fortament la càrrega d’humitat (això passa a final d’estiu fins a la tardor). Si es dona un anticicló al centre d’Europa, impedeix que la borrasca circuli cap a l’Est. Llavors el Pirineu i el Sistema Transversal fan de rampa d’enlairament de la borrasca, i si topa amb aire fred en alçada (sol passar a l’octubre), es formen cumulonimbus d’entre 8 i 12 km d’alçada, provocant pluges simultànies a diversos llocs (Alt Empordà, Garrotxa, Ripollès, Gironès, Conflent i Rosselló en aquest cas). Aquestes pluges torrencials que duren uns dies (8-14 d’octubre de 1421), i en no ser en forma de neu, col·lapsen els llits dels rius provocant forts aiguats. Combinat amb la baixa pressió atmosfèrica, el mar puja de nivell, impedint la sortida dels aiguats (el mar regolfa), formant grans estanys a la plana, arribant per l’interior a la línia de Peralada, Figueres, Vilamacolum, l’Armentera i Torroella de Fluvià.
Per tenir una idea de la magnitud, el meteoròleg Alfred Rodríguez Picó, ho compara amb l’aiguat de fa just un any als Alps Marítims (França) on en 24 hores van caure 560 milions de tones d’aigua, amb pics de 500 – 600 litres/m2 en alguns punts, l’equivalent a 200.000 piscines olímpiques.
Un fenomen semblant es podria repetir, però haurien de coincidir diversos factors. El problema es complica quan durant la segona part del segle XX s’ha construït excessivament sobre el llit dels rius. Estadísticament està confirmat que les comarques de Girona tenen un gran aiguat cada segle, com per exemple el de Sant Ferriol de 1843 i el de Sant Lluc el 1940 (ambdós també a la tardor), i segons el col·legi de geòlegs Empuriabrava es una de les zones de la península amb més possibilitats de tenir aiguats cada deu anys, en estar construït sobre els antics estanys de Castelló. La Muga i el Ter tenen el cabal regulat per embassaments, cosa que ha evitat altres aiguats, però no el Fluvià, i encara menys el Llobregat i el Manol.
