Les tórtores són ocells semblant als coloms, ja que són de la mateixa família, i com ells, viuen a prop dels humans, en pobles i ciutats. Tenim dues espècies bastant comunes a l’Alt Empordà, la tórtora turca i la tórtora eurasiàtica. L’eurasiàtica és migratòria. Durant la primavera, època de reproducció, i a l’estiu es pot trobar per tot Catalunya. Fan una mena de plataforma en els arbres, que no arriba a niu, on la femella pon dos ous, que cova la parella durant 14 dies. Vint dies després de l’eclosió, els petits ja estan en condicions de volar.

Al setembre, de nit i en petits esbarts, vola cap a l’Àfrica, on hiverna. Li agrada viure en zones arbrades dels pobles i ciutats. Es diferencia de la tórtora turca perquè és un mica més petita, té dos o tres collarets al voltant del coll, i les ales presenten dibuixos, com taques, de color marró i bru. El seu nom específic (S. turtur) fa referència al parrup característic d’aquestes aus i dels coloms.

Les poblacions d’aquest ocell estan en regressió, a causa principalment a la cacera que pateix durant la migració, l’ús de pesticides en els camps i la sequera del Sahel africà. En canvi, la tórtora turca, molt més comuna, és de color rosa pàl·lid, amb un únic collar negre rivetejat de blanc al voltant del coll, i l’ull ben vermell. Fins a principis del segle XX vivia a l’Àsia, sent Turquia el país més a prop on la podíem trobar.

Però llavors, de manera natural, es va anar expandint per tota Europa. El 1970 va arribar a Catalunya, la primera observació es va fer als Pirineus, i el 1999 va colonitzar les illes Balears. A diferència de l’europea, la turca és sedentària, no migra, i són els joves els que es desplacen i colonitzen altres territoris. Fa un niu més ben elaborat, en els arbres, principalment coníferes, i pot fer fins a 4 postes de dos ous cada una, en un sol any. Menja llavors i petits invertebrats, però també pot visitar les menjadores d’ocells. Es domestica amb facilitat, i és confiada amb els humans.

Com a anècdota, aquest febrer de 2021, una parella de tórtores va fer el niu en la teulada del porxo del Jardí Terapèutic del Bernat Jaume, on els pacients van poder gaudir tot fent el seguiment de la seva niuada.

El seu nom científic és Streptopelia decaopto. Decaopto en grec significa divuit, i sembla que fa referència al seu parrup característic, els sons que fa el mascle per atreure la femella: «deca-opto, deca-opto». Això dels sons dels ocells és bastant relatiu i relacionat amb l’idioma de qui l’escolta. Per exemple el meu pare explica que les tórtores diuen: «ja s’han casat, ja s’han casat», potser influenciat per la fama que tenen aquests ocells de missatgers de l’amor. Perquè en castellà, «una pareja de tortolitos» són aquells enamorats que estan tot el dia fent-se carícies, com les tórtores en època de reproducció. Formen una parella per tota la vida, i són bastant fidels.

Per explicar l’epítet específic «decaopto», hi ha diferents versions d’una llegenda grega on una serventa va demanar ser alliberada per divuit monedes d’or i els deus li van concedir el seu desig tot convertint-la en tórtora.

El cert és que podem trobar referències a la tórtora des dels temps bíblics, on en moltes ocasions s’ofereix com a sacrifici. Ho trobem al Levític, al Gènesis i al Càntic dels Càntics.

Shakespaere va escriure un poema titulat El Fènix i la Tórtora on la tórtora ja representava l’emblema d’amor etern. I jo mateixa he assistit a alguns casaments on s’allibera una parella de tórtores com a símbol d’amor fidel.