«Quan em va arribar l’oferta de ‘Crims’ vaig pensar que era ara o mai»

Com han estat aquests 21 anys a la Cadena SER?

És molt de temps. Realment ha estat molt intens, però la meva feina m’agrada molt i no ho he viscut tant d’aquesta manera. Vaig arribar a Barcelona pensant que hi duraria un any, però me n’hi vaig estar 14, i si em descuido m’hi jubilo! Podria haver-m’hi quedat, però no ha anat així.

De la ràdio passarà a la televisió, al programa «Crims» de TV3. Per què aquest canvi?

En Carles Porta em va trucar i em va dir: dinem i convida Crims. El meu primer pensament va ser que volia que sortís al programa, però després vaig entendre que no m’hagués dit allò d’aquella manera. Veia que em volia dir alguna cosa, però jo feia veure que no ho captava. Al final del dinar, em va deixar anar: «Crec que ha arribat el moment». Vaig pensar que era ara o mai.

Com s’espera la nova feina?

En principi, és treballar per a la televisió, però no sé exactament què hi he de fer. En el fons és una productora. El que sí que farem serà distribuir-nos els crims de la tercera temporada i un d’aquests guions haurà de ser meu. En principi, ajudaré en Carles Porta a supervisar guions, amb les fonts, amb imatges que faltin, sumaris, etc. Imagino que s’anirà construint a poc a poc. Estic acostumada a fer coses immediates, però ara serà tot més reposat, crec. D’altra banda, seguiré amb una petita secció al Planta Baixa de TV3.

Què és el que més li crida l’atenció d’un programa com «Crims»?

Em sorprèn que triomfi tant un programa tan tràgic. Hi ha gent que mai diria que mira Crims. És interessant com una cosa tan negra triomfa en una època com la que estem vivint. Sempre hi ha el «veus, no estic tan malament si em comparo amb aquests de la televisió» i el «m’agrada jugar a ser detectiu». La gent juga a veure si resol els casos. A més, Crims està molt ben fet. S’ha de dir que lluiten sigui per aconseguir el consentiment de les parts i que tenen clar que volen explicar històries. Si després es reobren casos, endavant, però no n’és l’objectiu.

Ha passat amb Helena Jubany.

És molt fort i molt interessant, sobretot perquè la societat se’l sent seu. Quan treballes en un programa així, i en successos, és molt important pensar en les víctimes. Són les veritables supervivents.

Quan es va saber que plegava, hi va haver un allau important de missatges positius a les xarxes. Com ho va rebre?

Em vaig quedar una mica parada. Potser és veritat que he tractat bé tothom, però no en soc conscient. Sempre he cregut que soc «aquella de Vilafant» i prou. Si t’agrada molt aquesta feina, la fas cada dia i no tens mai la sensació que fas un molt d’esforç treballant.

Vostè no va dir on anava…

No ho vaig dir perquè pensava que el protagonisme havia de ser per a la ràdio. No volia dir res, però en Ramon Iglesias em va escriure, ja al matí, un missatge molt bonic que em va fer plorar. Llavors, vaig decidir contestar-lo a ell. La pandèmia ho ha canviat tot molt emocionalment. L’últim any ha estat de teletreball. Va ser bonic trucar a la gent per dir-los que plegava perquè va ser com retrobar-los. He sortit del grup de redacció, però encara no l’he esborrat.

Molta gent demanava si seguiria informant sobre successos a través de Twitter. Ho farà?

Tinc un dilema molt gran. No hi podré estar amb la mateixa intensitat com fins ara perquè, si no, no haurà servit de res el canvi per frenar, però tampoc hi vull renunciar. El meu home em diu que si algun dia sé alguna cosa que realment hagi de transcendir que ho faci. El que sí que mantindré seran els accidents de trànsit. Se’n parla molt poc i ho porto dins.

Ser periodista de successos i tribunals vol dir tenir moltes fonts. Com es teixeixen els contactes?

El periodisme de successos i de tribunals és de picar pedra. Vaig arribar a Barcelona sense conèixer ningú. Al primer acte que vaig anar, hi havia tots els cossos de la policia. El primer dia em vaig presentar donant el meu número de mòbil en un tall de paper. Va ser molt cutre. El més important és no fallar mai a les fonts.

"M’he passat matinades trucant a les dues de la nit per una notícia. Si no l’hagués tret, no hagués dormit. A vegades, et sobrepasses"

I quan no s’aconsegueix una font, què passa?

Has de saber baixar-te i rendir-te, però és molt addictiu. Si tens una personalitat una mica obsessiva, és com allò que diuen els psicòlegs: «Una persona obsessiva és el millor treballador per a una empresa». M’he passat matinades trucant a les dues de la nit per una notícia. Si no l’hagués tret, no hagués dormit. A vegades, et sobrepasses. El meu cap em va prohibir anar a operatius a les quatre de la matinada a la Mina…, però hi vaig seguir anant.

Com és treballar amb termes com: «Sota secret de sumari»?

Has de ser molt discret. La meva parella i els meus amics no saben d’on trec la informació. D’alguns casos, fins i tot, me n’oblido jo mateixa. Tot i això, la gent és molt maca i les millors fonts són les que no et demanen res a canvi. Aquelles a qui els fa il·lusió que publiquis i que se sàpiga. En el periodisme de successos i tribunals, no hi pot haver revelació de secrets perquè pot afectar les persones que m’ho expliquen. Al final, per a nosaltres és només una notícia més i, a vegades, no cal posar en perill altres persones, ni provocar danys a les víctimes.

Fa dues setmanes es van complir quatre anys dels atemptats de Barcelona i Cambrils. Com els va viure professionalment?

En tinc un record una mica estrany. Estava de vacances i crec que va ser el destí. Feia un mes que no anava a Barcelona i just hi vaig anar aquell dia. Després de dinar, quan ja era al cotxe per tornar cap a Girona, rebo un missatge: «Atropellament mortal a la Rambla». Ho vaig escriure pel grup de redacció. A la ràdio hi havia una companya de pràctiques, i jo cada vegada era més lluny de Barcelona, amb el meu fill plorant a dins del cotxe. Li vaig dir al meu home que m’havia de quedar i vaig agafar el primer tren per tornar des de Montcada i Reixac. Recordo anar caminant de l’estació a la ràdio i tothom corrent en contra direcció. Vaig baixar a l’estudi i la Carla Turró, que portava el directe amb Madrid, diu: «Acaba de llegar Anna Punsí al estudio». Just després, el mòbil em va petar.

Vostè va poder avançar quants morts hi havia.

Sí, però durant una hora ningú ho confirmava. Vaig trucar el meu cap perquè estava molt nerviosa. Els mitjans internacionals em citaven perquè jo havia donat aquella dada. El conseller va sortir i va explicar que, a aquella hora, hi havia una víctima mortal. Jo havia dit que n’hi havia tretze. Vam rebre trucades des de Madrid, i en antena vaig dir alguna cosa així com: «En un balance muy provisional el conseller d’interior dice que hay una víctima, pero la Cadena SER mantiene que hay 13». No sé perquè em va sortir, però jo hi creia.

També va viure l’1-O de molt a prop. Què recorda d’aquell dia?

No vaig dormir gens aquella nit. Estava en un hotel i només sentia sirenes. Hi havia molta incertesa. A les 5 de la matinada, vaig anar al centre on votava l’Artur Mas, a Infant Jesús, i hi van passar coses molt grosses. Vaig pensar que si em feien entrar en directe en aquell moment no sabria què dir. Plorava de la impotència. A nivell empresarial, va ser molt dur. El dia 3 d’octubre tota la redacció de Barcelona va fer vaga. Teníem la sensació que no s’havien explicat les coses tal com havien passat.

Sovint es diu que ser dona i periodista és difícilment compaginable amb el fet de ser mare. Com és la seva experiència en aquest sentit?

Hi ha gent que em demana com m’ho faig, però penso que es pot compaginar. Clar que només tinc un fill, però te n’adones que tot es va fent. Un company meu, en Sergi López, sempre ens ho diu: «Partit a partit», avui un informatiu i demà un altre. Tanmateix, clar que recordo estar fent cròniques mentre donava de mamar al meu fill.

Quan era petita, volia estudiar periodisme?

M’agradava explicar què passava a la gent, tenia la necessitat de fer-ho. A més, era molt de lletres. Després, em van oferir un programa a Ràdio Vilafant, amb la meva amiga Maria Vidal. Si no hagués fet periodisme, hagués fet alguna cosa de serveis socials.

Què li ha ensenyat aquesta feina?

He après que les presses no són bones. Tot i tenir una informació molt confirmada, he dit crims en antena que m’han fet patir molt. El problema d’ara és que si comets un error, esborres el tuit i ja està. Guanyar la credibilitat costa i perdre-la és un moment. Tot és notícia i no hauria de ser-ho.