El nostre planeta té gran quantitat d’espècies perilloses. Bé pel verí que les protegeix, pel seu esperit de supervivència que les condueix a fagocitar altres espècimens, fins i tot al canibalisme. Però sempre dins l’àmbit de l’autoprotecció i la supervivència i, en cap cas, com a divertimento.

Tot i això, sembla que sí que existeix un animal autodestructiu. Que actua independentment dels riscos que comporta, malmet el seu hàbitat i ho fa majoritàriament per complaença.

Caldria identificar aquesta espècie per a posar-hi remei. Cercar quina és la que genera una quantitat de deixalles i emissions que afecten la temperatura de la terra. La que en època d’alt risc d’incendis, continua omplint els boscos i llençant burilles indiscriminadament. La que conscientment prioritza el gaudi personal per sobre del benestar comú. Prou capaç de generar vacunes que poden frenar una pandèmia i, alhora, incapaç del consens per a utilitzar-la i difondre-la. Uns per no voler vaccinar-se, altres amb l’únic objectiu del benefici econòmic, i alguns intentant sobreprotegir-se ells abans de facilitar l’accés a poblacions amb menys recursos.

Amb una intel·ligència que, si li imposen un toc de queda en un poble, el porta a envair platges veïnes. Si li limiten l’accés a espais naturals, se les empesca per accedir-hi per algun forat o via alternativa.

Aquesta perillosa espècie supera qualsevol llei de ramats o colònies que tenen les altres. Practiquen la llei del més fort literalment. Maten sense manies els seus semblants per aconseguir el poder i per exercir el seu sistema. A Afganistan en tenim un clar exemple. On, a més, quan la part dèbil del conflicte aconsegueix escapar (abandonant-ho tot i arriscant la vida, igual que va passar a Síria i a molts països nord-africans) aquí els rebutgem.

Fa pocs dies, Pere Aragonès va expressar la voluntat de Catalunya d’aixoplugar tants refugiats com pogués. La reacció de les xarxes (eina visceral i covarda que només té la nostra perillosa espècie) es va inundar d’insults i improperis... Fàstic. Vergonya. Els fluxos migratoris només són vàlids quan em convenen.

Perquè sí. Els humans som l’espècie més perillosa i menys coherent que existeix. La més egoista. La més desmemoriada. I ningú se’n salva. Tenim tants i tants defectes, que per un costat o altre segur que pequem.

Solució? Complicada. Impossible? No ho sé. Per molts granets de sorra que es van posant, el mar és immens. Tot i això, no hem de defallir en fer, cadascun de nosaltres, el que puguem. Tant en l’àmbit personal, el particular, l’empresarial, el polític o l’humà. Se’n foten quan a ERC parlem de bona gent. Però esperem i desitgem ser-ho, i que n’hi hagi molta: és l’únic que ens pot salvar com a espècie!