La pandèmia ha deixat una gran empremta a la societat, però si hi ha hagut un col·lectiu especialment afectat, aquest ha estat el de la gent gran, persones que, amb molts anys a la motxilla, semblava que havien patit totes les vicissituds imaginables de la vida: una guerra civil, guerres mundials, fam, penúries... I ara que es podia respirar amb tranquil·litat, arriba una pandèmia mundial. Una situació sanitària com la que estem vivint no és fàcil de pair. La por envaeix tots els sentiments. No han estat mesos fàcils. Han estat temps de nervis, tensió, plors... Una època en la qual semblava, i sembla, que pot passar qualsevol cosa, i la incertesa crea inestabilitat.
És el cas de la Carme Gómez, de Figueres, i de 69 anys. Ella, tot i que no té problemes de salut greus, va tenir por al virus. «Quan va començar tot, el març de 2020, el primer que vaig sentir va ser por, sobretot per la incertesa del: ‘què passarà?’. Fins i tot em feia respecte anar al supermercat. Després, a poc a poc vas tirant endavant, la por ‘desapareix’, però el dubte segueix present. I les informacions que t’arriben, tampoc tranquil·litzen gaire...», explica. Malgrat tot, ella detalla que no s’ha sentit, per sort, sola en cap moment. Durant el confinament estricte va estar acompanyada del seu marit, i després ha tingut la sort de poder veure els seus fills i nets, això sí, sempre amb precaucions. I és que una de les pors més grans de la Carme era, i és, que ella o algú de la seva família li encomanés el virus al seu marit. «El meu home no pot sortir gaire de casa perquè té mobilitat reduïda, i això fa que surti al carrer en comptades ocasions. Però, és clar, em feia por que jo, els meus nets, o els meus fills li passéssim la Covid. Hagués estat un problema greu... Per sort no ens hem contagiat, i podem dir que, malgrat tot, de moment estem bé de salut».
El seu marit, en Nicolás Navarro, de 77 anys, també explica que la pandèmia l’ha inquietat bastant. «En el meu cas, no he tingut por, però sí respecte, més aviat per la meva família i no per mi. Jo, per desgràcia, no puc sortir gaire al carrer, però ells que surten a treballar, a comprar... Em fa por que puguin emmalaltir». Tot i això, detalla també que, el fet que gairebé tota la seva família propera, amb la qual té contacte, estigui vacunada, el tranquil·litza. «La veritat és que t’alleugereix pensar que almenys hi ha una ‘protecció’. També he de dir que primer tenia més fe. Ara que veus que gent vacunada agafa el virus, pateixes més», explica.
Antonio Andreu, també de Figueres i de 84 anys, també creu que la vacuna pot ser un punt d’esperança en aquests temps tempestuosos. «La vacuna em dona esperança, que almenys si l’agafem sigui de forma lleu», explica. Ara bé, ell afegeix que, a diferència de la Carme Gómez i en Nicolás Navarro no ha sentit por. «Jo no he tingut por, sinó respecte i he anat amb compte. Crec que val més això. La por ens debilita, i hem de ser forts», comenta. En aquesta línia, destaca la feina del personal sanitari, que, tal com comenta Andreu, tampoc han sentit por: «Ens han cuidat, i gràcies als metges i infermeres s’han salvat moltes vides».
L’Antonio Andreu, per sort, no ha patit solitud, i és que ha viscut la pandèmia amb la seva dona, la Paula Aceves, de 86 anys. Ella explica que, tot i viure amb una certa preocupació, està regularment bé i tampoc no té por. «Hi ha moltes coses a les quals se les pot tenir por, però en aquest cas tenir-ne no és bo. Jo crec que s’ha de tenir precaució, i seguir les normes, això sí. Però ho hem de fer tots. Els grans hem de cuidar als joves i viceversa». Tot i això, opina que, com a societat, no se’ns ha cuidat prou. «Entenc que durant aquest temps, els hospitals atenguessin només casos greus, però jo almenys m’he sentit desatesa pel CAP. La pandèmia és un problema greu, però hi ha malalties que tampoc es poden oblidar, i la gent gran crec que això ho hem patit», explica amb contundència.
Aquests no han estat temps fàcils, i malauradament sembla que el futur tampoc serà un camí de roses. Però entre tots ens en sortirem. Pels nostres avis, per la gent gran, pels que pateixen, hem de ser responsables, cuidar-nos. I ajudar. Els testimonis que hem descobert, per sort, no han patit solitud, però és un problema molt freqüent entre la gent gran. Els podem ajudar. Xerrar, fer companyia, ni que sigui una estona, amb una persona gran que, potser, se sent sola, pot ser de gran suport en aquests moments tan difícils per tothom.
«Quan va començar tot, el març de 2020, el primer que vaig sentir va ser por, sobretot per la incertesa del: ‘què passarà?’»
«La veritat és que tranquil·litza pensar que existeix una vacuna. Però ara que veus que gent vacunada agafa el virus, pateixes més»
«Jo no he tingut por al virus, sinó respecte. Crec que val més això. La por ens debilita, i hem de ser forts»
