La pandèmia ha deixat empremta a la nostra societat: tristesa, solitud... Però també han deixat marca les iniciatives per mirar de combatre la fatiga pandèmica. Aquest és el cas del projecte «Ens fem companyia», de l’Institut Ramon Muntaner de Figueres, una activitat impulsada per la professora Mercè Martí i avalada pels doctors Narcís Bardalet i Martí Sabà, i el psicòleg Narcís Heras. Tot aquest curs, alumnes de 2n d’ESO han trucat a gent gran de l’Asil Vilallonga de Figueres per, en paraules de Mercè Martí, «intentar pal·liar la solitud de molta gent gran confinada i desanimada que fins ara portaven una vida social activa». L’objectiu ha estat complert i ha superat les expectatives.

Després de tres trobades prèvies, el dijous 10 de juny els participants del projecte es van retrobar i van assistir plegats al cinema Las Vegas de Figueres per veure la pel·lícula Cruella. El resultat: una sessió de cinema única i emocionant.

Ben puntuals, a dos quarts de dotze del migdia, els alumnes, engrescats, arribaven al cinema. La gent gran ja els esperava allà. Tots desitjaven retrobar-se. María José Valeri, exprofessora del Muntaner i participant del projecte, va dir: «Ja vam fer una sessió al mes de març, i vam quedar tan contents que ara repetim». En aquest sentit, l’alumna Núria Giró explicava: «Poder anar al cine amb els avis amb els quals hem estat cantant, als que hem trucat... és molt xulo». I és que el retrobament, a l’entrada de la sala Las Vegas va ser únic. «A uns nois fins i tot els queia la llàgrima», manifestava la Dolors Ponsí, que havia estat psicopedagoga de l’Institut, i ara, ja jubilada, és partícip del projecte. I és que els alumnes, amb emoció, van entregar regals a la gent gran. «Ens han fet uns dibuixos... Un a mi m’ha fet un avió! Són records únics. Això no anirà a parar a un calaix; anirà penjat en un lloc molt important de casa meva», afegia la Dolors.

I és que tant les trucades com les trobades presencials, de ben segur, mai les oblidaran. «Aquesta proposta m’ha semblat molt bonica. I també ha millorat la meva actitud. M’ha aportat felicitat veure avis contents», deia en Wael Chaen, un dels alumnes participants i que feia companyia telefònica a la Pilar Tavera. Al seu costat, la Miriam Benasar, que també feia companyia a la Pilar, comentava emocionada: «Estic molt feliç perquè he fet companyia a la Pilar. Seguiré parlant amb ella sempre que pugui». La Pilar Tavera, en sentir aquests comentaris, deia: «La veritat és que s’ha creat un vincle molt afectiu».

La Carme Solà, participant en el projecte, també es mostrava contenta: «Realment, el tracte amb els joves m’ha enriquit molt. Espero que l’aprenentatge hagi estat mutu». «A nosaltres ens han aportat joventut, innocència..., i ells han après a estimar i escoltar a la gent gran. Només que ens hagin escoltat una mica, hauran après de la nostra experiència», afegia la Carmen Palagós, una altra de les àvies participants.

I entre emocions i regals, ja eren les dotze del migdia, hora d’inici de la pel·lícula. Tothom entrava a la sala i, amb les emocions a flor de pell, s’apagaven els llums i començava el film. A fora, al hall, però, encara hi queden la Mercè Martí i la Dolors Ponsí, que comenten la jugada. «Aquesta activitat és única. Habitualment, els nois joves ens veuen una mica ‘especials’, i aquesta és una manera de trencar fronteres intergeneracionals», deia la Dolors.

«Estic sorpresa...», continuava la Mercè. «Al principi pensava, no sé com encaixaran... Perquè era un ‘experiment’ obligat per la pandèmia. Altres anys fèiem companyia a avis personalment, però enguany no podíem... I vam dir, doncs ho farem per telèfon. I curiosament ha anat molt bé». La Dolors replicava: «Crec que el projecte fins i tot ha servit per superar els problemes de tothom». «És clar!», afegia la Mercè. «A les classes poden aprendre moltes coses, però aprendre a parlar de malalties, de la mort, del sexe... és difícil en una tutoria de 30 nens. Ha estat una experiència vivencial i tot un èxit. De fet, fins i tot els alumnes del cicle formatiu d’Atenció sociosanitària de l’institut s’han sumat al projecte i han trucat als avis de l’Asil Toribi i Duran de Castelló d’Empúries».«La Mercè ha engegat una tasca molt important!», volia fer constar, amb orgull, la Dolors.

I després d’una estona xerrant, totes dues entren a veure també la pel·lícula. Un parell d’hores més tard, tothom surt del cinema. Amb tristesa i emoció s’acomiaden, amb ganes de veure’s ben aviat i desitjar-se un bon estiu. I l’any vinent, si tot va bé, l’activitat continuarà. S’hi afegiran avis del Casal de la Gent Gran, i el Consell Comarcal de l’Alt Empordà. I és que aquesta és una activitat única, que trenca fronteres i amb una essència única. Parafrasejant al Dr. Bardalet: «Hi ha dos refranys que ho resumeixen tot. ‘Juventud divino tesoro’ i ‘Sabe más el diablo por viejo que por diablo’. Són els dos extrems de la vida. Es tracta de conjugar la força i la vitalitat amb l’experiència». El resultat: «Ens fem companyia».