Jaume Met Miravitlles (1906-1988) és un figuerenc il·lustre nascut al carrer de Peralada, potser no tan conegut com caldria, ja que es va passar molts anys de la seva vida exiliat per motius polítics. El primer exili, de cinc anys, el va patir abans de fer-ne dinou a París, fugint de la dictadura de Primo de Rivera. A la capital francesa, va obtenir el títol d’enginyer, estudis que havia iniciat a Barcelona.

Amb l’adveniment de la Segona República, va militar en el comunisme leninista del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i, posteriorment, a Esquerra Republicana de Catalunya, dirigint durant la Guerra Civil, amb un èxit remarcable, el Comissariat de Propaganda, adscrit a la Generalitat.

Com a cap visible republicà, amb la victòria franquista va haver de tornar a emprendre el camí de l’exili a França, Mèxic i, finalment, a Nova York on s’establí i va estar -hi divuit anys, amb un parèntesi de dos anys d’estada al Brasil.

A la ciutat dels gratacels, va dur una intensa activitat periodística treballant per diversos rotatius de la ciutat i l’Amèrica del Sud en llengua castellana. També fou actiu culturalment, organitzant uns Jocs Florals de la Llengua Catalana i, mitjançant el Cercle Català, va mantenir una estreta relació amb tota la comunitat resident als Estats Units. Es va casar en terceres núpcies amb la nord-americana d’origen irlandès Ann Rogers, amb la qual va tenir tres criatures. Va ser precisament amb l’embaràs del tercer fill, l’any 1963, que es va decidir a tornar de l’exili, ja que desitjava que aquest nasqués en terres catalanes.

Retorn a Espanya

Va aconseguir el permís pel retorn de les autoritats espanyoles mitjançant els seus contactes directes amb el ministre d’informació Manuel Fraga, després d’anys de diversos intents denegats. Aquestes circumstàncies varen marcar el to dels seus articles favorables a la reconciliació dels dos bàndols enfrontats d’ençà de la Guerra Civil, de l’aprovació de les reformes econòmiques fetes en el país i del reconeixement a la monarquia com a alternativa de futur representada en aquells moments per Joan de Borbó.

Va obtenir el permís de tornada amb la condició de residir en un primer moment fora de Catalunya i de no exercir cap activitat política. Després d’estar-se uns mesos a Madrid, va poder establir-se provisionalment amb la seva família a Roses, a Can Sunyer, coneguda al poble com a Can Penicil·lina, la segona residència que tenien la seva germana Antonieta i el seu cunyat Jaume Sunyer Pi a peus del Puig-rom entre els dos molls davant mateix de mar. El seu fill Marc va néixer a la Clínica Santa Creu del doctor Vila, a Figueres, i va ser batejat a l’església de Santa Maria de Roses per mossèn Carles, amb l’assistència destacada de Josep Pla, Josep Quintà i Manuel Ibáñez Escofet.

La presència de l’escriptor palafrugellenc ens demostra que Jaume Miravitlles pertanyia a aquell cercle de persones amb afinitats de pensament que s’aplegava al voltant de Pla sota l’influx del seu poder intel·lectual. El que es defineix com el «camelot de Pla» al recent llibre El fill del xofer (edicions 62) de l’escriptor i filòleg Jordi Amat. Una biografia novel·lada del també figuerenc d’origen i molt controvertit, i també, periodista, Alfons Quintà i Sadurní (Figueres 1943-Barcelona 2016), fill de Josep Quintà, xofer, acompanyant fidel i porta d’accés a Josep Pla.

Distanciament fred

Uns anys més tard que Jaume Miravitlles s’establís a Barcelona per motius de feina, col·laborant en diversos diaris, va requerir la cooperació d’Alfons Quintà mitjançant el periodista Carles Sentís, vell conegut del pare Quintà, estiuejant de Calella de Palafrugell i que en aquells moments dirigia l’agència EFE. Va ser una relació professional curta però respectuosa, en la qual, segons Miravitlles, Quintà va mantenir una freda distància emocional fent evident el gran ressentiment que tenia cap al seu pare i tot el que estava relacionat amb ell.

Poc després, ens explica Jordi Amat, Quintà va començar a escampar la infàmia, amb molt d’èxit de credibilitat, que Miravitlles era agent de la CIA, fet que li suposava un gran greuge envers el corrent d’opinió d’esquerres opositor al règim, majoritari al país de l’època, atesa la gran impopularitat dels Estats Units a conseqüència de la guerra del Vietnam i el suport que donaven a la dictadura franquista.

«Les desviacions freudianes d’un veritable malalt»

El gener de 1980, al mateix temps que la premsa anunciava la concessió del Premi Josep Pla de 1979 a Jaume Miravitlles per l’obra Gent que he conegut, aquest publicava al diari Avui l’article «Què fa córrer Alfons Quintà», on li feia un excepcional retrat psicològic a propòsit de la rumorologia que havia escampat sobre la relació del primer amb l’agència nord-americana d’intel·ligència. Miravitlles afirmava que Quintà era el millor reporter català i possiblement espanyol d’aleshores, però que actuava d’acord amb «les desviacions freudianes d’un veritable malalt». Premonitòries afirmacions sobre el tarannà del que va ser l’encarregat de tirar endavant, i primer director de la televisió catalana TV3, amb un comportament poc ortodox i amb un nul respecte per les persones del seu entorn laboral, amb comptades excepcions, com va ser el tracte correcte amb el periodista Salvador Alsius, una de les cares més populars dels inicis de TV3. Alsius ha escrit recentment que Quintà, malgrat la seva dubtosa actitud, possiblement en aquell moment era l’única persona capaç de tirar endavant l’ambiciós projecte de Jordi Pujol. «Un veritable malalt» de tràgic final amb l’execrable assassinat de la seva exparella, Victòria Bertran, i llur posterior suïcidi, ocorreguts el 16 de desembre de l’any 2016.

Aquesta és la història d’un figuerenc il·lustre, Met Miravitlles, i un altre de molt controvertit, Alfons Quintà, que malauradament demostra que en aquest nostre món amb moltes coses bones, però també amb injustícies i maldat, conseqüentment i molt a pesar nostre, ha d’haver-hi una mica de tot.