La transhumància consisteix en el desplaçament de ramats de bestiar entre la plana i la muntanya a la recerca de pastures d'hivern i d'estiu, transitant per vies pecuàries. A Catalunya s'estima que la xarxa de vies pecuàries té prop de 20.000 quilòmetres, distribuïts en una quinzena de camins de primer ordre relligats per una extensa xarxa de vies secundàries. Els desplaçaments dels ramats tenen el seu origen en època preromana, però és a partir del segle XII quan es comença a regular l'activitat i es crea una xarxa estable de camins.
La ramaderia transhumant a Catalunya guanya en rellevància a partir del segle XVI, amb la consolidació de les grans fires ramaderes, i passa a ser dominada pels ramaders pirinencs. El declivi s'inicia a principis del segle XX, amb la disminució de pastures disponibles a la plana, la motorització del transport de bestiar i la davallada de la ramaderia extensiva. S'estima que, els darrers anys, uns 1.700 ramats d'oví i cabrum recorren la xarxa pecuària catalana.
Element transformador del territori
El desplaçament dels ramats no va ser només el motor d'una de les principals activitats econòmiques durant segles, sinó també un element transformador del territori. Els camins s'acompanyaven d'infraestructures per al bestiar, com ara ponts i punts d'abeurada de diversos tipus, i podien estar flanquejats per murs de pedra seca. Totes aquestes construccions formen part del patrimoni històric, cultural i natural del país, atès que, juntament amb el mosaic de terres de conreu, han anat configurant el paisatge típicament mediterrani de Catalunya.
La petja de la transhumància al territori no és només física, sinó també lingüística i cultural. Així, les diverses denominacions per a les vies pecuàries —lligallos, a l'Ebre, cabaneres, a Ponent o carrerades a Girona i Barcelona— encara es poden trobar als mapes actuals. Els indrets on els ramats tenien autoritzat aturar-se fins a tres dies (remontes, roturades, acampadors o parades) tenen un gran arrelament al Ripollès o al Berguedà. Recuperar tot el coneixement vinculat a la transhumància, doncs, és una aposta per la salvaguarda del patrimoni físic i immaterial.
