En Josep García Bautista (1947), o Jep, com tothom el coneix, té la mirada neta, transparent com els seus ulls d'un blau color mar. Ni una vida dura, exposada a les inclemències, ha pogut apagar-ne l'espurna que sent quan explica les seves vivències com a pastor. Ho ha fet tota la vida -la transhumància, també, de jove- fins que ara, amb 74 anys acabats de fer, el cos li ha dit prou, que cal descansar. «Encara m'agrada, però ara ja no puc», lamenta.
En Jep va néixer en un petit poble de Múrcia, però quan tenia un any i mig va anar a viure amb els seus pares a Sant Joan de les Abadesses. El pare treballava a les mines de carbó d'Ogassa. «En una casa, havíem dormit deu o dotze persones sobre un matalàs fet de pellofes de blat de moro, érem mainada, un al cim de l'altre», recorda. És el gran de cinc germans i només ell ha mantingut el vincle amb la pagesia. «Amb tan sols set anys, ja anava rere les cabres que va agafar el meu pare i als dotze a treballar a un mas a treure forquetades de merda de les vaques», diu tot recordant les xiruques que li donaven d'una fàbrica de Tortellà, set-centes pessetes al cap de mes i «encara gràcies que poguessis menjar». Només cal dir que per Nadal menjaven pollastre, era l'únic dia de l'any que ho feien.
Amb catorze anys, en Jep ja feia de pastor. En va aprendre d'en Palacio d'Albons, «el meu mestre», un home que imposava. Als disset ja va començar a fer la transhumància seguint el camí ramader, des de Pardines, passant a prop de Borrassà i Ordis, fins a l'Escala. «Baixàvem i pujàvem a peu amb ramats d'unes mil ovelles», explica. No anava sol, evidentment. Eren tres o quatre pastors, la majoria més grans que ell. En Jep és el darrer que queda. Portaven una burra sobre la qual carregaven els queviures, menjar i beure, que mai eren suficients per a tots. «En arribar al cementiri de Serinyà, hi fèiem un tancat i repartíem les ovelles agafant-les amb un ganxo», recorda. Cada pastor anava a una zona, ell, a Banyoles.
Seguint el camí ramader
Seguint el camí ramaderEl camí no era fàcil, tot i ser ample, però se'l sap de memòria. Eren vuit dies a peu sempre cercant llocs on acampar perquè el ramat estigués bé. La gent dels pobles no els rebia pas amb les mans obertes. Una nit a Ordis, que plovia molt, una família els va ajudar deixant-los aixoplugar a ells i el ramat. No era el més habitual. Pel camí no hi havia barraques on fer nit, tot i que a les hores fosques calia estar ben despert perquè «el bestiar, amb una remolinada, marxava». Sort, diu, en tenien dels bons gossos, el tapaboques per estar calent i una quarterola de vi. En Jep no oblidarà les jornades que marxaven «sota la pluja batent i amb el tapaboques moll». «Et cardaves de fred, no podies pas fer foc segons on», rememora. També com patia quan havia de marxar amb els xais acabats de néixer sobre l'esquena.
Les experiències fent de pastor les recorda amb vivesa. Aviat va aprendre, per exemple, que si feia mal temps, calia buscar un recer «perquè els llamps maten». Als nou anys ho va veure. «A Ogassa, al mas Fogonella, hi havia un pastor que una nit una centella va matar-li dues-centes cinquanta ovelles i el gos, menys a ell, es va salvar de miracle», recorda. «Les lloses volen, la centella passa com una serp», diu.
Quan en Jep va conèixer l'Empordà, va decidir quedar-s'hi. Primer a Torroella de Montgrí amb més de mil ovelles i maquinària, però no va tenir sort. Després a Figueres, fins que fa uns trenta anys va anar a viure a Roses, compartint casa amb la Rosa, que també és pastora, i el seu germà. Ell assegura que ara «no es pot tenir bestiar, no t'hi guanyes la vida». Tot i això encara en té «perquè m'agraden». No se'n pot estar. Diu que fer de pastor «és com una droga, ho porto a la sang». «El pastor que és pastor i li agraden les ovelles no li trauràs pas, tens els animals al cervell i els coneixes», sentencia.
