Joan Martí Carreras és viròleg. Va néixer el 6 de setembre del 1993 a Hostalets de Llers, però des dels 3 anys, fins que va marxar a Bèlgica, ha viscut a Pont de Molins. Va cursar ESO i Batxillerat a l'Institut Cendrassos, es va graduar en Genètica per la UAB, va fer un Màster en Bioinformàtica per la UPF i va obtenir una beca de Doctorat Marie Stodowska-Curie Action Programa HONOURs, el 2017.

Fa el doctorat a Leven, Bèlgica, en la recerca d'aplicacions i l'avaluació dels avantatges de noves tecnologies de seqüenciació de genomes per reconstruir el genoma de nous virus de la família de l'herpes. A part del projecte de doctorat, col·labora en recerques internacionals, com la seqüenciació i epidemiologia de l'Ebolavirus, el poliomavirus BK, la SARS-CoV-2 o la identificació i caracterització de virus nous.Per què va triar l'especialitat de virologia?

M'he anat interessant per la virologia de manera gradual i gairebé fortuïta. Vaig començar a l'Autònoma, on feia la carrera, a treballar en un grup que estudiava elements mòbils del genoma. No es coneix del cert, però tenen una història evolutiva comuna amb els virus. Allà, em vaig començar a interessar per la genòmica i la microbiologia i vaig poder fer les pràctiques del màster en bioinformàtica a l'Institut de Ciències del Mar, analitzant els genomes de bacteris transformadors del mercuri a l'oceà profund. He tingut una gran sort amb les mentores Maria Pilar Garcia Guerreiro, Silvia G. Acinas i Pablo Sánchez.

Què s'amaga darrere la genòmica i la microbiologia?

Hi ha tot un univers microscòpic que desconeixem. Bacteris, arqueus, protists, llevats, virus... Hi ha una gran diversitat que tot just estem començant a descobrir, catalogar i, més important, a entendre el seu funcionament. És fascinant. També, molts d'aquests organismes poden ser patògens, és a dir, causants de malalties. No només és interessant treballar-hi, sinó que és important per a tots nosaltres. Tenen un gran impacte en la nostra salut i en la societat.

Recorda algú que li fes estimar les ciències?

Recordo que les meves assignatures preferides a l'Institut Cendrassos eren educació física, química i biologia. Vam tenir alguns professors de ciències especialment dedicats, que van córrer la milla extra, que diuen: la Sònia Moret, la Rosa Camps i en Marc Oliva. Es notava que es preparaven les classes d'una altra manera, preparaven activitats extracurriculars, com colar-nos algun cop a la Universitat de Girona per a alguna xerrada o sessió pràctica. Aquestes coses poden tenir un impacte per als alumnes.

Quines passes acadèmiques ha hagut de seguir per arribar a ser viròleg internacional?

Per ser viròleg es poden seguir diverses rutes. Es necessita estudiar una carrera i després especialitzar-se, ja sigui amb un màster i/o un doctorat, on em trobo ara mateix. En el meu cas, vaig estudiar el grau de genètica i vaig fer un màster en bioinformàtica. També hauria pogut estudiar medicina o veterinària. El més rellevant és escollir les assignatures o àrees de coneixement relacionades amb la microbiologia o la immunologia. Si es vol treballar en investigació, sovint s'acaba fent un doctorat. La part internacional ja ve després. Avui moltes de les feines es fan en coordinació amb altres països, principalment de la Unió Europea, com és el meu cas. Com hem vist, la pandèmia provocada per la SARS-CoV-2, en l'era globalitzada en què ens trobem, requereix coordinació internacional.

La Covid-19 ha mobilitzat la comunitat científica a una velocitat de vertigen. Com valora els resultats obtinguts fins ara?

Crec que la resposta científica internacional ha sigut molt bona. Com dius, els avenços científics han ocorregut a una velocitat de vertigen, i, en general, amb resultats molt positius. Per fer-nos-en una idea, podem comparar l'epidèmia de la SARS-CoV-1 del 2003 amb la pandèmia de la SARS-CoV-2. Amb un grup de joves viròlegs de la xarxa HONOURs vam voler fer una comparativa al respecte. Hi ha una diferència de més de 50 dies de la notificació de la malaltia a l'OMS, entre el cas de la SARS-CoV-1 del 2003 i el de la SARS-CoV-2 ara. S'han trigat 100 dies menys en tenir el primer test PCR per a la SARS-CoV-2 que amb la SARS-CoV-1. I, el que és més important, en l'àmbit de salut pública, hi ha una diferència de més d'un any i mig en el primer assaig clínic en humans per una vacuna, entre la SARS-CoV-1 i la SARS-CoV-2.

Com és que per a la SARS-CoV-2 tot ha anat més ràpid?

Aquesta velocitat de resposta, al nostre parer, està directament lligada a estar preparats per l'imprevist, i s'aconsegueix a través de finançament de recerca bàsica i aplicada. Distribuir i invertir els nostres recursos mentre hi ha vaques grasses, per quan toquin vaques magres. També ha intervingut de forma molt important que la majoria dels esforços de salut han virat gairebé per complet cap a mitigar la Covid-19 i frenar l'avenç de la SARS-CoV-2.

Per què és tan agressiu el virus de la Covid-19?

La Covid-19 és més virulenta que el refredat comú, que pot ser causat per altres membres de la família dels coronavirus que infecten només els humans. No obstant això, altres membres de la família, que infecten principalment altres espècies, com el MERS-CoV o la SARS-CoV, sí que són més virulents que els coronavirus causants del refredat comú. No tots els virus, quan es reprodueixen, produeixen el mateix nivell de degradació del teixit. Pel que fa a la SARS-CoV-2, els casos més greus o els casos amb seqüeles posteriors són atribuïts a una gran degradació dels teixits del sistema respiratori.

Un factor important és la manca de medicaments efectius. Hi ha moltes malalties que sense tractament podrien ser molt greus, però gràcies a una medicació adequada no hi solen haver conseqüències greus. Una altra possibilitat que estudiem és que els virus zoonòtics, els que fan el salt d'infectar animals a infectar humans, són especialment virulents per a les persones a causa d'un reconeixement poc efectiu del virus.

Què és allò que més li agrada de la seva feina?

El que m'agrada més és allò que desconeixem. El fet de tenir un problema o una necessitat i intentar-ho resoldre. També el sentiment de sentir-se útil. Al cap i a la fi, intentem resoldre problemes de salut pública immediata, així com instaurar les bases necessàries entre els virus, i en un futur poder resoldre els problemes que comporten. Encara que costi de creure, amb la imatge estereotipada d'un científic, el contacte humà i la coneixença amb noves persones són grans satisfaccions d'aquesta feina. La ciència té tendència a ser col·laborativa i internacionalista, això fa que coneixem gent d'arreu del món amb idees noves i punts de vista diferents i interessants.

Com és que treballa a Bèlgica?

Tenia bastant clara la precarietat de la recerca pública a Catalunya, com a la resta d'Espanya, i sabia del cert que no volia entrar en la roda de males condicions laborals, incertesa i sous baixos. Uns amics de les pràctiques de Barcelona em van recomanar que mirés programes europeus de recerca, que solien tenir una formació molt bona, mitjans per treballar i bones condicions laborals. Vaig veure l'anunci d'unes vacants per fer el doctorat en virologia en diversos centres europeus amb el projecte HONOURs, l'últim dia de l'oferta. Vols, un parell d'entrevistes, seixanta candidats per a la feina i, al cap de dos mesos, ja m'havia establert a Leuven, a Bèlgica, començant el doctorat.