Ara fa un any, els psicòlegs van haver de preparar-se per disposar de les estratègies necessàries per atendre uns pacients amb unes noves realitats. Van fer cursos de formació online, sabent que l'atenció prioritària caldria focalitzar-la, principalment, sobre un personal sanitari desbordat de feina i estressat per una situació d'excepcionalitat. I així va ser. Però, com diu el psicòleg Narcís Heras, les previsions a llarg termini no van ser ben calculades, tenint en compte que és ara, un any després, quan hi ha moltíssimes persones afectades emocionalment per la pandèmia que requereixen una atenció psicològica molt específica.«Tots portem a dins un trauma constant des de fa un any, amb tensió per la incertesa del que està passant, però també, en molts casos, per un sentiment de culpa. Hi ha persones que se senten responsables d'haver contagiat algú proper i les emocions en aquests casos són molt profundes», observa el psicòleg.

El sentiment de tristesa de moltes persones, avui dia, ve donat, segons diu Narcís Heras, per la frustració de no poder expressar les emocions de la manera com ho havíem fet fins abans de la pandèmia. El coronavirus ha tocat directament aquells que han patit greument la malaltia, però també ha causat estralls anímics a través d'experiències de persones que tens a prop i que ho han passat malament.

Quan les emocions estan més a flor de pell que mai, la barrera de les mesures de prevenció talla en sec el seu aflorament. La relació entre les persones ha canviat, perquè s'ha ensenyat a la població que, per frenar els contagis d'un virus, és necessari evitar els petons i les abraçades, portar el rostre amagat rere una mascareta i marcar distàncies físiques.

«La ciència ens ha dit que aquest és un mecanisme de protecció per preservar la nostra salut i no morir-nos. Ara sabem una mica què hem de fer i què no hem de fer per a la nostra protecció, tot i que la part més humana, la de les emocions, ens l'hem d'empassar perquè no podem expressar-la com sabíem fer-ho», comenta el psicòleg, i assenyala, en aquest sentit, que cal tenir molt present que una emergència sanitària en ple segle XXI dona més seguretat que antigament: «Si això que estem vivint ara ens hagués passat uns segles enrere, què hauríem fet? No hauríem tingut la informació que tenim ara i la gent s'hauria hagut d'aïllar sense saber per què. Quan hi va haver la pesta, cremaven cases i estigmatitzaven els malalts. Ara, si més no, tenim informació i gràcies a això ens hem pogut adaptar a una nova realitat, per una qüestió de protecció».

Quant a la manera de relacionar-nos, Narcís Heras destaca com n'ha estat d'important que les persones de més edat hagin après a utilitzar les eines digitals per comunicar-se amb fills i nets malgrat no poder-se veure de forma presencial. Però el món digital té dues cares, com afirma el psicòleg figuerenc, perquè allò que ha semblat bo per al col·lectiu de la gent gran, ha resultat perjudicial per a joves. Com anota el psicòleg, «durant el confinament, els adolescents es van veure obligats a perdre molts hàbits de relació social, a passar moltes hores davant les pantalles i, d'una manera inconscient, a patir problemes emocionals que no sabien que tenien».