09 de març de 2021
09.03.2021
L'Empordà
Un any de pandèmia

Dotze mesos d'una pandèmia que deixa dolor, desgast, calaixos a zero i incertesa

Ningú no oblida que fa justament un any una emergència sanitària va trencar les nostres rutines

08.03.2021 | 19:01
Àurea i Yannick són parella i somriuen donant-se un cop de colze, un gest d'afecte al qual ens hem acostumat aquest últim any

13 de març del 2020. Esclata l'estat d'alarma. Se suspèn l'activitat escolar en totes les etapes. Tothom corre a omplir els carros del supermercat de productes de primera necessitat i paper higiènic, sense perdre de vista allò que diuen els governants a les notícies. Sensació de caos. Els interrogants, la confusió i la por, guanyant terreny per minuts. Casualment, el 13 de març, entra per la porta d'Urgències de l'Hospital de Figueres la primera persona que donarà positiu de Sars-Cov-2 en una PCR a l'Alt Empordà. A partir d'aquell dia, els diagnòstics i les morts colpegen de sobte el nostre entorn, d'una forma imparable. I la fe de la població es diposita de ple en els professionals sanitaris. A partir d'aquell dia, ens va canviar radicalment la vida.

Berta Maspoch, responsable de Comunicació de la Fundació Salut Empordà, ha estat sempre en la primera línia i, si alguna cosa bona ha après de la seva feina entre metges i infermeres, ha estat a complir estrictament els protocols de seguretat per garantir la seva protecció personal. Malgrat totes les precaucions, a mitjans de desembre passat va donar positiu per Covid-19 i s'emociona quan parla sobre la duresa física i emocional d'aquesta malaltia.

Els marejos, la pèrdua d'equilibri, les punxades a la panxa, els vòmits i les diarrees, la pèrdua del gust i de l'olfacte, la inflamació dels ganglis, la falta de concentració i les pèrdues de memòria fugaces són els símptomes que, durant uns dies, l'han deixat baldada i immòbil en el seu aïllament domiciliari, un mal estar físic que l'ha afectat, a més, en l'estat emocional. «Ha estat molt dur i hi ha hagut dies que m'he sentit molt trista, per voler fer allò que volia i no podia, o perquè no entens per què ahir et senties bé i l'endemà et trobes novament tan malament», relata Berta Maspoch. Al fet que, tres mesos després, encara li quedin seqüeles de la malaltia li han dit que es diu «Covid persistent».

L'emprenedor social Mohamed El Amrani empatitza, en aquest mateix sentit, amb Berta Maspoch. Ell va infectar-se de coronavirus el mes d'agost passat i, encara avui, arrossega seqüeles que l'afecten, sobretot, en la falta d'olfacte i de concentració. Són les conseqüències de patir la Covid persistent. «Molts cops em sento desubicat», reconeix.

«Quan un dia, de cop i volta, vaig perdre el gust i l'olfacte no m'imaginava que la causa seria la Covid. Amb els dies, un mal de cap molt intens, un gran cansament i una PCR positiva, ho van confirmar. Tot i haver passat el temps, vaig continuar amb el mal de cap i el cansament... no em va desaparèixer fins al cap d'un mes. I, quant a l'estat anímic, va ser un cop molt difícil de gestionar, sobretot per la por que sentia a contagiar altres persones», explica Mohamed El Amrani, encara confús sobre com es va poder infectar: «Soc dels que sempre anava i vaig amb molt de compte. Sospito que va ser al metro de Barcelona».

La pandèmia ha deixat dolor en aquelles persones que han patit el virus dins seu, però també situacions de tristesa, per les distàncies socials que han causat soledat, en moments delicats. La comercial Dolors Yuste parla, per exemple, d'allò que passa quan la família està lluny: «El fet de no poder-los visitar, abraçar i compartir temps amb ells és realment dur, perquè ens estem perdent molts moments vitals i això ja no tornarà».

«En l'entorn personal –hi afegeix– m'ha tocat de ple. Primer de tot perquè he patit la pèrdua del meu pare, el mes de desembre passat, a causa d'una llarga malaltia i en què els efectes post-Covid han accelerat un final que ja estava escrit. Tota la situació que es viu envers la pèrdua d'una persona molt estimada en un entorn pandèmic fa que la tristesa convisqui amb la impotència de viure moltes restriccions que ho compliquen molt més tot plegat».

Ningú no oblida que fa justament un any la pandèmia va trencar les nostres rutines. L'Empordà, amb una sèrie de reportatges que publiquem aquest 13 de març del 2021, hem volgut donar un cop d'ull a aquests mesos i donar veu a persones properes que poden explicar com ho han passat, en els seus entorns laborals, però també des del punt de vista personal. Cada història, cada relat, fa que hi hagi més d'una persona que, en certa manera, es pugui sentir identificada amb algun dels testimonis, perquè el coronavirus ens ha tocat a tots.

A diferència d'aquells als quals la malaltia els ha fet viure situacions personals dramàtiques, no tothom que ha emmalaltit ha estat greu, també cal destacar-ho. Un exemple, el rosinc Fèlix Llorens, que va haver de quedar aïllat fa uns mesos, a casa seva, durant deu dies, per haver marcat positiu a la PCR sense patir cap mena de símptoma. Explica que una persona que sí que va confirmar la presència del virus al seu cos va posar-lo en la llista de persones amb les quals havia tingut un contacte directe. Aleshores, Fèlix Llorens, trobant-se bé de salut i amb la seguretat que s'havia protegit bé per prevenir el contagi, també va ser positiu. «Com a la majoria de la gent, la pandèmia m'ha canviat la vida en molts aspectes, però, per sort, no ho ha fet la malaltia», afirma.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
anteriorsegüent