Aquesta pandèmia ens posa a prova, i ens trasbalsa. No ens pensàvem que seria tan dura per a molta gent, sobretot pels qui han perdut éssers estimats, sense poder fer un dol complet, pels qui han perdut la feina, pels qui han vist destruïda la seva economia, pel personal sanitari, enormement exigit per la situació, pels hospitals desbordats, per les persones grans i de més risc, moltes d'elles en soledat, pels geriàtrics que han sobreviscut com han pogut, pels familiars que no s'han pogut trobar, pels infants i joves que han vist alterada la seva formació acadèmica i humana, pels qui pateixen ansietat i trastorns de tota mena, etc.A Catalunya, un milió i mig de persones, damnificades d'alguna manera per la pandèmia, han rebut ajuda humanitària de les institucions i entitats solidàries. La pandèmia ha accentuat les desigualtats socials i la manca d'oportunitats per als joves; pràcticament la meitat no poden veure clar l'horitzó de reeixir en la vida, i es tracta de drets humans fonamentals: treball, habitatge, família...

Se'ns ha encès una llum d'alarma. D'entrada pot espantar, però a la llarga pot ser un avís positiu per encertar un canvi de rumb. Hem pres consciència que tots anem a la mateixa barca, que tots som vulnerables i aquesta experiència ens hauria d'ensenyar que allò que fem de bé afavoreix el bé comú de tothom i allò que fem de mal perjudica de retruc tots els altres.

Tard o d'hora ens haurem de preguntar: què hem estat fent malament? Deixarem de ser tan materialistes i haurem après a conrear valors humans que ens facin més feliços i saludables? Què és el que valorem de veritat? Només valorem les coses quan no les tenim. És ara que valorem la interacció social, les abraçades, poder-nos reunir amb la família i els amics, poder celebrar actes sense restriccions... i potser és ara que ens plantegem més coses.

El Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat (CEO) ha publicat una dada significativa, i és que arran de la pandèmia ha augmentat en més de 440 mil el nombre de persones que es declaren catòliques a Catalunya. Hi pot haver diverses causes: el risc del contagi ens fa plantejar les grans preguntes? Tenir a prop tantes persones malaltes ens fa tastar la vulnerabilitat i cercar-hi una resposta? El fet d'estar més a casa reclosos ens invita més al silenci i a pensar en Déu? Sigui com sigui, la Covid ha fet reaccionar i pensar.

Aprofitem-ho, doncs. Aquests anys 20 del segle XXI es preveuen difícils, però anirem endavant en l'ètica, el civisme i la consciència solidària? Crearem per fi un sistema polític i econòmic on no càpiguen els corruptes? Haurem trobat la vacuna contra la indiferència al mal dels altres? Podran tenir un horitzó de futur els joves?

Com diu el papa Francesc, si no transmetem els valors, aleshores el que es difon és l'egoisme, la violència, la corrupció i una vida reclosa en els interessos individuals. La pandèmia ens ha canviat la vida. Ara, podrem nosaltres canviar cap a una vida més humana, fraterna i sostenible?