La pandèmia ens ha fet tenir molt present la mort, un tema que socialment sempre ha sigut tabú. Parlem d'això amb Cristina Vallès (Barcelona, 1956), un any que per fi s'ha aprovat la Llei de l'eutanàsia.

La pandèmia ha trencat amb el tabú de la mort?

Es parla molt de la mort, però es parla en xifres i aquestes a vegades són perilloses perquè ens hi arribem acostumar. Es normalitza el nombre tant dramàtic de morts que estan havent durant la pandèmia. El tabú de parlar de la mort com a fet natural dins del cicle de la vida no ha desaparegut.

Sobretot passa amb la infància, per què és important parlar amb els nens de la mort?

Perquè forma part del cicle de vida natural, la nostra societat ha anat abandonant el fet de tractar la pèrdua, i la mort s'ha convertit en un tabú. Els nens i nenes han d'acostumar-se a gestionar les pèrdues. Sempre es fa amb bona intenció, per tal que la criatura no tingui angoixa però el que s'aconsegueix és que, al no tractar el tema, els infants han d'afrontar sols els moments de pèrdua, no els podem deixar abandonats i que hagin d'afrontar el dol en soledat.

Ara amb la pandèmia han estat moltes les famílies que han hagut d'afrontar la pèrdua d'éssers estimats sense poder-se acomiadar i sovint és el que els passa als infants, els avis i àvies, més que morir, els hi desapareixen. "No anem a veure l'avi perquè no vull que el nen el vegi així; no el portaré a la residència; no el porto al funeral..." Cal ajudar-los a que aprenguin a gestionar les seves pèrdues parlant-ne i deixant que participin dels comiats amb la resta de família.

Ha sigut molt present a moltes famílies.

La pandèmia ha sigut terrible. Ho hem viscut com a societat i individualment. Cada família que ha tingut una pèrdua, ha sigut terrible, sobretot per no poder acomiadar-se. Això ha marcat molt socialment i particularment.

El dol s'ha de fer en societat o en privat?

Ambdós. Hem viscut les morts de la pandèmia d'alguna manera com a pròpies i això és un dol col·lectiu. Després cada família ha de poder fer el seu. És important que hi hagi un ritual encara que no sigui com estem acostumats. Si el dol es fa col·lectivament, és més tranquil, fa que no sigui patològic.

Quina feina heu hagut de fer aquest any des de DMD?

Hem rebut moltes trucades de famílies que volien saber com podien apropar-se als seus familiars de residències que els havien comunicat que estaven greus i no podien fer aquest contacte. Nosaltres hem fet totes les gestions que hem pogut per intentar aconseguir que aquest final de vida fos el més digne possible, i sobretot dins dels seus valors perquè potser hi havia gent que volia morir a casa, o volia passar el final de vida a la residència i això ha sigut molt complicat perquè la majoria de residències no estaven preparades per això, sobretot a la primera onada, que hi havia molta confusió sobre què es podia fer i què no.

Llavors què fèieu?

Vam parlar amb el Departament de Salut, amb les mateixes residències... Finalment es va aconseguir que a les UCI entrés un familiar o que es poguessin fer videotrucades. El mateix Departament buscava maneres de solucionar-ho però moltes entitats com la nostra vam fer pressió.

A la segona i tercera onada, ha millorat?

A Catalunya arrosseguem unes retallades en sanitat que fan que tot el que és l'àrea de primària tingui dèficits importants. Si aquesta hagués sigut més forta, potser s'hagués pogut reforçar més tot l'aspecte mèdic a les residències, ja que depenen dels CAPs.

Com valoreu l'aprovació de la Llei de l'eutanàsia?

Com una porta que s'obre, que l'esperava molta gent. Ajudarà a moltes persones que no hauran de tenir morts doloroses. Només per això, és una bona llei.

Què suposa?

S'afegeix als drets que teníem en els finals de vida. Tal com veiem en altres països, hi haurà un percentatge petit de població que la demanarà. Hi ha dos requisits: patir una malaltia greu incurable o tenir un patiment greu crònic incapacitant. La Llei és tan garantista que a vegades pensem si no pot estar molt llligada a qüestions burocràtiques, perquè s'han de passar tots uns filtres. És assegurar-se que no hi ha cap error però a nosaltres ens assembla que això pot ser una problema, perquè al final de vida, aquest procés pot ser molt feixuc que pot durar de 30 a 45 dies.

En resum, per demanar-la has de sol·licitar-la dues vegades amb 15 dies de diferència; dos metges visiten al pacient i deliberen; una Comissió de Garanties anomena un metge i un jurista que comproven requisits i informes i que poden tornar a visitar al pacient; si els dos metges donen el vist i plau, finalment la Comissió de Garanties també ho fa i el metge responsable porta a terme l'eutanàsia, que pot ser al domicili o a la consulta. En tot cas, és important disposar del document de voluntats anticipades. Salut i el Ministeri de Santitat ja s'han compromés a fer una campanya per donar-lo a conéixer.