09 de febrer de 2021
09.02.2021
L'Empordà
Port de la Selva

Martí Boada: «Un arbre monumental o singular és, per a un poble, com tenir una catedral»

«En aquest context de crisi ambiental, aquests tenen un valor patrimonial molt gran», explica el naturalista

08.02.2021 | 18:23
El naturalista Martí Boada fotografiat al Port de la Selva el 2019

Molts el consideren un savi, un defensor incansable de la natura i el medi ambient, un gran divulgador. El naturalista Martí Boada, ara fa deu anys, amb el seu fill Arnau, va escriure el llibre Arbres remarcables de Catalunya, editat per Brau, on parlava de la cultura de l'arbre, del seu valor patrimonial i de la necessitat de preservar-los. Dins aquesta línia, l'escriptor i científic llatí Plini sentencià que l'ombra d'un arbre fou el primer temple dels humans. Martí Boada ho reafirma: «Els arbres tenen una gran càrrega cultural i històrica, fins i tot, màgica que persisteix en el subconscient del món rural».
 

Què fa que un arbre sigui singular?

Més enllà de la biologia hi ha una causa cultural humana. Rere la seva conservació, molts cops hi ha una causa política, religiosa o vinculada a un aspecte geogràfic. Aquests arbres s'han fet grans potser perquè marquen una línia de terme, un límit de finca. És habitual que davant els masos hi hagi un arbre gran –una alzina, un faig o un suro– perquè té sentit d'arbre temple. No era estrany que la gent de pagès no tallés mai un arbre perquè els tractes verbals els feien i tancaven sota seu.

I a l'Empordà?

Aquí hi ha arbres coronats molt grans, alzines o suros, perquè el ramat quan arriba el pic de l'estiu s'hi amorra per fer la migdiada sota la seva ombra. En aquests arbres, no és estrany que hi hagi les pedres saleres on el pastor els posa sal per evitar la deshidratació.

Què és la dendrocultura?

La cultura de l'arbre. Amb aquests arbres monumentals o singulars, la gent queda seduïda i, a partir d'aquí, pots explicar la importància de l'arbre, de respectar-lo i fer educació ambiental.

Fa deu anys parlaven que el retorn al coneixement del medi, mitjançant l'acostament als arbres, podia motivar el canvi. S'ha fet algun progrés?

No, la culturització és molt lenta. Un llibre no fa miracles.

Per què han sobreviscut, per què no els han tallat?

Hi ha una causa cultural perquè l'esperança de vida depèn de l'espècie. Un pollancre, als noranta o cent anys, ja comença a tenir molts problemes, però un teix pot viure mil anys. A Califòrnia, hi ha arbres que poden viure més de cinc mil anys. A l'Empordà, teniu el pi blanc que no viu massa, als vuitanta o noranta anys ja comença a envellir-se i, en canvi, al Pirineu, el pi negre, pot viure mil anys. Depèn de l'espècie.

Fa una dècada no hi havia cap normativa específica sobre arbres remarcables a la Unió Europea. Catalunya va ser pionera en la seva protecció.

Ara l'instrumental legal hi és. El que passa és que, al principi de la llei, al propietari se li va dir que els donaven un import per arreglar-lo. Bé, de fet, el Govern encara els hi deu.

Els arbres juguen un paper essencial en l'ecoturisme.

Hi ha llocs que és un element motivador important. A Horta de Sant Joan, l'olivera Lo Parot, l'arbre més vell de Catalunya, té un gran flux de visitants. Hi ha arbres amb un efecte d'atracció important, hi ha gent que es mou més per veure un arbre que una capella romànica o gòtica.

Hi ha arbres amb nom propi.

D'això en diem fitotopònims. Antany, la gent del món rural, quan havia d'explicar on anaven a caçar o a passejar, aquests arbres tenien un paper molt important: eren llocs de trobada, de referència geogràfica.

El 2015, la Iaeden va fer un inventari de cent cinquanta-un arbres i catorze arbredes de trenta-cinc municipis de la comarca que caldria protegir. D'aquests, només tres municipis van respondre a la crida.

Això és greu. És important que algú fes l'inventari. Ara, si s'ha actuat o no dins l'àmbit polític... Hi ha d'haver motivació de la gent del territori, del món local. S'ha d'estar molt atent i ser molt crític, en el sentit constructiu, posar en valor les coses.

En una visita seva recent a l'Empordà va quedar captivat.

Sí, vaig veure, a l'estany de Vilaüt, una alzina surera impressionant enmig d'una roca que està sent atacada per un escarabat molt agressiu, el banyarriquer. Aquest forada per dintre tot l'arbre, el perfora fins que l'arriba a matar. En aquest cas, però, l'escarabat està protegit i l'arbre no. Són aquests contrasentits.

Tenint en compte l'interès actual de la gent per la natura, potser s'hauria d'aprofitar.

Oi tant. Avui dia, en aquest context de crisi ambiental, per a una comarca, per a un poble, un arbre monumental o singular té un valor patrimoni molt gran. És com tenir una catedral, una capella o una masia gòtica. És un element molt rellevant. El problema és que qui l'ha de valorar no ho faci. És com aquell que té un Picasso a casa i el té a les golfes i no sap ni que és Picasso.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
anteriorsegüent