Trobem Quimeta Bages Sánchez collint olives a l'olivar que van comprar fa uns anys amb el seu marit, Agustí Fonalleras Saurí, a Roses. També hi ha un dels seus fills i el gendre, a qui se'ls veu molt enfeinats. Tenir un olivar és, o era, una pràctica habitual entre els pescadors per completar el jornal. Ells, doncs, perpetuen una tradició que els acosta als que els han precedit.
La Quimeta té 81 anys i va néixer a Roses. Recorda que la seva germana gran, la Rosita, sempre li deia que havia estat la més valenta perquè, quan encara era dins la panxa, la mare va patir una pulmonia que la va deixar molt feble. De fet, a l'hospital de Barcelona on la van atendre «li van treure quatre costelles?, si no ja hauria estat morta». «Ella no em va poder cuidar mai, sempre ho va fer la Rosita», explica. La Rosita va morir fa un temps. Es portaven dos anys. En total van ser quatre germans.
El vincle de Quimeta Bages amb el mar li va venir per part del seu pare, que era «comprador de peix» a la subhasta. Ho feia per vendre'l fora del poble, per exemple a Portbou i Figueres, on va tenir peixateries. També a Palau i, més endavant, a Roses. A Portbou, de nena, i també de gran, la Quimeta hi havia anat molt a despatxar. Primer agafava el cotxe de línia fins a Vilajuïga i d'allà, en tren. «Em perdia el col·legi els dissabtes per anar-hi». «A casa vam ser molt espavilades o ens van espavilar». De netejar peix i despatxar en va aprendre d'una dependenta ja gran, com havia de ser. «Del peix ho he remenat tot i, a més, em vaig casar amb un pescador», somriu.
La Quimeta, preparant els hams amb l'esquer o xufanc. Foto: Maria Velasco
Al seu marit, Agustí, d'ofici pescador, el va conèixer al ball, a Roses, l'any que anava a fer la mili. «No hi havia parlat mai perquè vivia en un altre barri i teníem amics diferents», assegura. Es van casar el 1962 i l'any següent ja van tenir el primer dels tres fills. L'Agustí anava, de primer, a la pesca de teranyina i, més endavant, al palangre. M'assenyala una barca petita, la primera amb la qual el seu home va anar a pescar pel seu compte, i que ara reposa a l'olivar junt amb una altra que té al darrere. «Sempre ha estat molt treballador i bon pescador», li reconeix. Amb l'Agustí va anar a mar unes quantes vegades, però un dia els va agafar un temporal que mai podrà oblidar. «Em va dir que em posés sota la barca i que no sortís. Semblaven les muntanyes russes, però no em vaig espantar, amb ell mai ho he fet», confirma. Es van refugiar al petit port de Cadaqués. Patien per si l'endemà no podrien treure els palangres que tenien a mar, per si els havien perdut.
Malgrat que ella no l'acompanyava habitualment, l'ajudava a preparar el palangre a casa quan ell era a mar. «Dona molta feina això, no pot ser només una persona», afirma. Ara és el fill petit qui fa de pescador i són el pare i ella mateixa qui l'ajuden a preparar els hams amb l'esquer o xufanc -una espècie de cargol del qual s'aprofita l'animal de dins- que aconsegueix a les barques d'arrossegament. Ella trenca la closca a casa i el seu home prepara el palangre a l'olivar tot aprofitant que allà hi ha més llum. «Un amb els altres ens ajudem, com ha de ser, i mai has de tenir por de res a mar, sinó no hi vagis perquè hi ha perill, sempre», aconsella.
La Quimeta no ha parat mai de treballar, ni tan sols ara. El secret, diu, «ha estat sempre menjar molt, això dona força». «Sempre m'ha agradat treballar, què faria a casa? S'ha de treballar, moure's», confirma. Un consell que també ha transmès als fills. «Les coses no venen regalades», conclou. Quan se li pregunta si ha estat feliç diu que «vaig néixer aquí i ja hi estava acostumada». «N'hem passat de totes, però treballar em dona vida, m'ajuda a no recordar les penes». Se sent orgullosa del que deixaran als fills: «Si ho volen, ho hem fet tot per ells, i almenys tindran oli».
