Són poques encara. S'estima que, a escala mundial, només l'1% dels mariners actius són dones, i d'aquests el 94% treballen en bucs de passatge i el 6% restant en vaixells de càrregues. A l'Alt Empordà també hi ha dones a mar. Dones que s'embarquen, que pesquen al costat dels homes en les mateixes condicions, que remenden xarxes, que preparen esquers, que descarreguen a llotja i, sobretot, dones que frueixen d'una feina que, malgrat el fred intens, sobretot a l'hivern, els apassiona. Volgudament no busquen trencar els estereotips masculins del sector, tot i que ho fan. Elles gaudeixen de la tria vital que han fet i d'aquesta sensació de llibertat que els proporciona la mar.

Sembla estrany avui en dia pensar-ho, però, a l'Estat espanyol, fins a l'any 1979 no es permetia a la dona accedir a la formació nàutica. D'això no li falta a Sylvie Deso Romero. Nascuda a Gandia, va viure fins als 10 anys a Roses. A partir d'aleshores va fer estada per molts punts de la geografia espanyola i francesa. Fa una dècada va anar a visitar el seu germà a Zanzíbar, on treballava en un vaixell de passatge i s'hi vaig estar uns mesos ajudant-lo. En tornar va decidir formar-se i en dos anys es va treure tots els títols, fins al de capità de iot i de patró professional d'embarcacions recreatives. «Fins aleshores la família tenia una escola d'aviació i de muntatge d'avionetes, però va anar a la baixa i vaig decidir canviar», diu. Així, els estius treballava en vaixells de passatge i els hiverns, en varadors a nàutiques. «La mecànica sempre m'ha agradat», diu.

Sylvie Deso amb el seu company Toni Solà, dalt de la barca amb la que pesquen junts. Foto: Maria Velasco

La pandèmia ha fet que s'apropés a la pesca, «un món que m'agradava, però, com a dona, no és el primer que vas a buscar quan estudies». Amb el seu company, Toni Solà, que és pescador de tresmall a Roses, van decidir anar a mar junts. Es va treure un nou curs de formació i ja va embarcar al Maski. En fa un balanç molt positiu, d'aquests mesos: «Aquesta feina és de moltes hores, però tens la satisfacció que saps que vas a buscar menjar, que som de primera necessitat i la tranquil·litat que fas la teva, veient sortir el sol cada dia a la badia».

Sylvie Deso, de 43 anys, reconeix que els homes no estan gaire acostumats a veure dones a mar, però «com a marinera t'accepten més que si ets capitana». No amaga que li agradaria provar vaixells grans -hi ha anat de convidada- a «buscar la gamba milles enllà». A part del fred i de no saber «què en trauràs», està preocupada per l'estat del mar: «No hi ha peix, els preus són baixos i cada cop és més dur». A Roses, però, hi ha trobat una gran família. «Es cuiden, es pregunten...», afegeix.

Anjuri Viñales Gómez és remendadora de xarxes a Roses des de fa deu anys. Foto: Maria Velasco

També s'hi sent molt a gust Anjuri Viñales Gómez. Ella és remendadora de xarxes d'arrossegament. És de Palau-saverdera, té 31 anys i en fa deu que va aprendre'n l'ofici. El seu pare, primer, i ara el seu germà són pescadors, i ella ha viscut l'ambient del port pesquer des de menuda. «Quan em va sortir l'oportunitat d'adobar vaig dir que sí i la veritat és que és la meva vocació, junt amb les motos», somriu. Ella va iniciar-se amb en Batista, un bon amic del seu pare i oncle del seu actual cap, però amb qui ha perfeccionat és el seu company de feina Elias. Adobar, però també dissenyar i elaborar les xarxes, és una feina essencial per als pescadors. És una tasca que feien, tradicionalment, les dones. Ara també són minoria aquí. «És molt complicada», puntualitza Viñales, la qual va iniciar-se amb el tresmall, tot i que prefereix l'arrossegament. «No vull les coses fàcils», confirma. Treballa bàsicament amb polietilè i no només arregla les xarxes, també en confecciona. «És una feina que requereix paciència i també geni, és fonamental i n'he après», assegura.

Treballen tot l'any en una gran esplanada al port, on es veuen les xarxes esteses. No hi ha proteccions ni teulats, tot i fer temps que ho exigeixen: si plou, es mullen, i si fa sol, molta crema solar i gorra. Malgrat tot, ella s'hi sent a gust i reconeix que tots els companys la cuiden moltíssim. «El món és d'homes i t'has de camuflar com sigui, és fàcil», diu. No hi ha més dones perquè «ningú vol treballar aquí, ni homes ni dones». Viñales, en canvi, sent la vida al moll com una cosa essencial, part d'ella mateixa. «Sempre ho dic, no vinc a treballar; és una passió, faig el que m'agrada». Allò que sí que no faria seria embarcar-se: «He anat a pescar però la mar és molt dura, el mal temps no es pot aguantar». Ella creu que la gent no és conscient d'això i que les noves normatives que els volen imposar reduint els mesos de treball i passant la malla de 40 a 50 ho farà insostenible. «Ningú sap l'esclavitud que és això, aquests homes són aquí a les 5 de la matinada per portar-te el peix a la taula, passen mal temps, hi ha avaries i les paguen ells, i el preu més baix s'emporten», diu.

Rosa Triadú, fotografiada al port de Llançà amb les barques de la família. Foto: Maria Velasco.

El primer contacte de Rosa Triadú, de Llançà, amb la mar va ser en començar a sortir amb el seu marit, que és pescador. Ella treballava d'administrativa i ho va fer un temps fins que, en tenir fills, els horaris familiars ho van fer quasi impossible. «Pagar cangurs s'emportava mig sou», diu. Un any després, ell va decidir deixar la barca gran, que ara porta el seu fill, per fer xarxa i palangre. Un dia Triadú, que tenia també el carnet de marina, el va acompanyar. Va ser l'inici de la seva vida a mar.

D'això ja fa vint anys, durant els quals ha après que aquest ofici «no és qüestió de força sinó de saber. Tampoc d'aparells per fer la calada ni on, sinó de què hi poses i com ho poses». En el seu cas, és el seu home, que és el patró i qui va a mar des de menut, qui coneix els secrets. Rosa Triadú explica que ells pesquen «seguint els coneixements antics, com observar la lluna, però amb tècniques actuals». Surten amb el sol. A vegades calen a la nit per llevar al matí i d'altres calen al matí per llevar tres o quatre hores després i ser a la una a casa. Pesquen peix d'escata: pagells, rogers, orades...

Triadú no s'ha sentit mai discriminada pel fet de ser dona. Tot al contrari, i recorda que la dona sempre ha estat present a mar. «Abans els homes anaven a pescar i quan tornaven es trobaven el menjar fet i les xarxes arreglades; jo feia el mateix quan no anava amb ells, els enllestia els palangres i els preparava els bressols, les cametes... Adobar no, que ho feia el meu sogre», diu.

El futur, difícil

El futur, difícilTant Sylvie Deso, com Arjuri Viñales i Rosa Triadú auguren que els ports perdran molta pesquera a mitjà termini. Hi ha poca gent jove -el seu fill té 31 anys- i molts pescadors aviat es jubilaran. A més, les lleis d'àmbit europeu s'enduriran i afectaran de ple les embarcacions d'arrossegament. Les petites, de pesca artesana, creu Deso, sortiran beneficiades. Viñales no pensa igual, creu que aquestes també patiran. «El mar s'ha de cuidar més amb una pesca més sostenible, molta gent es quedarà pel camí», augura Deso. Per a Rosa Triadú és clar que si es vol que la pesca continuï «cal ser-hi cada dia, no esperis que t'arribin ajudes; si tires cada dia l'ham a mar alguna cosa en trauràs».