Un canvi d'ofici, quan has complert 58 anys i en portes trenta d'experiència a l'esquena, pot semblar una bogeria, però el banyolí Xavier Riera Prat ha demostrat que mai no és tard per reinventar-se. És un marxant molt conegut de la plaça del Gra de Figueres perquè la seva parada és d'aquelles de tota la vida, la dels alls i els cargols, tot i que també porta fruits secs -nous i ametllons-, mel i llimones, tot producte de proximitat. El seu pare era el titular del negoci en aquella època en què el mercat dels pagesos es muntava al carrer de Sant Pere i a la plaça de l'Ajuntament, però una afecció de salut va obligar-lo a deixar l'activitat i a passar el testimoni a en Xavier, el gran dels seus quatre fills.

Ell, al llarg de tres dècades d'anar al mercat tots els dijous i els dissabtes, s'ha guanyat la confiança i l'estima de molta gent, que ara li transmeten l'escalf del comiat, perquè ja fa un temps que els diu que aquest dissabte, 31 d'octubre, és l'últim dia que vendrà alls i cargols. «Ha estat quan he dit que plego que m'he adonat que la clientela és molt bona i molt fidel. No se'n saben avenir i em pregunten per què ho faig, després de tants anys. Em costa haver-los de dir que estic cremant l'etapa al mercat», comenta el marxant.

I per què ho fa? És que ja no li agrada aquesta feina? Ell respon que li agrada molt, però que li ha sorgit l'oportunitat de tornar a l'ofici de la seva joventut, a fer de torner, i no la vol deixar escapar. «No plego per falta d'ingressos, si bé també és cert que tots hem passat mals moments a causa de la pandèmia. La decisió l'he pres perquè vull acabar la meva vida laboral amb una mica més de tranquil·litat, amb un horari més normal que el que tinc ara i amb una seguretat de cara a la jubilació, per assegurar una millor cotització en el règim general», explica.

Quan tenia 14 anys, a Xavier Riera Prat el seu pare li va aconsellar que aprengués un ofici. A prop de casa seva hi havia una empresa on buscaven un aprenent de torner i el seu primer sou el va guanyar allà, fent anar el torn, la fresadora, el trepant... Abans, però, ell ja acompanyava el seu avi i el seu pare a fer mercats, des que era ben petit, i li agradava el tracte amb els clients i la feina a l'aire lliure, per això adaptar-se a un treball en un espai tancat no li va resultar fàcil, al principi. De mica en mica, es va anar especialitzant com a torner, fins que el seu pare va caure malalt. Aleshores, recorda, no va tenir més remei que fer-se càrrec dels alls i els cargols. Tenia 29 anys.

Xavier Riera Prat ens explica que fer de marxant «és molt maco i molt agraït, però també molt sacrificat». «No tenim horaris, i tant li fa si plou, fa sol o fa fred... sempre hi som. Però és una feina que si la fas amb ganes i il·lusió, superes qualsevol dificultat», comenta el banyolí, alhora que afirma que «el pitjor per a un marxant és haver-se d'estar amb els braços plegats davant la parada i que no vingui gent per poder despatxar». D'un temps ençà, ha anat trobant antics companys que s'han dedicat al torn i que l'han animat a pensar si no seria una bona idea recuperar allò que havia fet de jove. La decisió està presa i que se'n va a fer de torner ja és una realitat.