13 de octubre de 2020
13.10.2020
L'Empordà
Figueres

Ramon Sans: «Només si creixes professionalment, pots estar molts anys en una organització»

Del seu pas per l'hospital, el metge destaca la trajectòria del Servei de Nefrologia i l'ampliació de l'ala est, quan n'era director assistencial

12.10.2020 | 21:20
El metge ha estat gairebé 40 anys a l'Hospital

El doctor Ramon Sans (Lleida, 1956) ha sigut el cap del Servei de Nefrologia de l'Hospital de Figueres, adjunt a direcció i director assistencial, al llarg de gairebé 40 anys. Als 64 anys, es retira i dedica part del seu temps a la bioètica.


Què el porta a Figueres?

Vinc a finals del 1982 per fer-me càrrec temporalment de la unitat de diàlisi. Era una època molt interessant perquè l'hospital estava en construcció, i crear alguna cosa és més atractiu que adaptar-te a quelcom que ja està creat. El motiu d'haver-me quedat 38 anys és que he tingut diferents projectes i responsabilitats.

Sempre ha estat creant projectes a l'Hospital?

Sí ( somriu). Si pots créixer professionalment, pots estar molts anys en la mateixa organització. Aquest és el secret.

De tots els projectes, de quin se'n sent més orgullós?

Segurament de la trajectòria i els professionals del Servei de Nefrologia. I en l'etapa de direcció assistencial, l'ampliació de l'ala est.

Encara no ha complert els 65 anys però escull jubilar-se.

A més dels motius personals, vaig creure que era un bon moment. Em feia falta a mi i al servei.

Ara és temps d'aficions?

Jo crec que quan un músic es jubila d'una orquestra, segueix sent músic. Jo estic jubilat de l'orquestra, però segueixo tocant el violí. Tinc coneixements que puc aportar a la societat. Estic molt interessat en la bioètica i poder treballar temes de final de vida, del dret a morir dignament. Hi ha moments, com amb la pandèmia, que t'ho evidencien.

Com va viure la Covid?

Si m'ho hagués perdut, m'hauria sabut molt greu. Va ser intens i estressant pel desconeixement inicial. Les dades deien que un de cada tres pacients de diàlisi contagiat de Covid, moria. Vam treballar molt per protegir-los. Per sort, de transmissió interna, no en vam tenir cap.

L'hospital va tenir UCI, uns dies.

La Covid ha fet aflorar mancances. La solució no és fabricar respiradors. Qui els fa anar? Hi ha d'haver un entorn per respondre.

Vostè ha viscut gairebé 40 anys de l'Hospital.

Quan vaig arribar hi havia la unitat de diàlisi i hospitalització. El concert amb la Seguretat Social només era amb els especialistes de l'àrea bàsica. A vegades comentem amb altres professionals d'aquella època que ens ha crescut un hospital al voltant!

No ha fallat res aquests anys?

Potser li ha faltat que la població se l'hagi fet seu. Abans era l'hospital dels més desfavorits, i això ha anat canviant. Però hi va haver un fet que ens va ajudar a guanyar-nos la confiança de la gent, que va ser atendre el figuerenc més il·lustre, Salvador Dalí.

Què li va passar?

Dalí estava a Púbol i es va cremar al llit per un curtcircuit del timbre que tenia a mà. El van atendre a Barcelona, però recuperat de les cremades, amb l'edat i el trastorn de deglució que patia, van recomanar que no tornés a Púbol. Ell volia venir a torre Galatea, i dos metges, Carles Ponsatí, el director de l'hospital, i jo mateix, el vam estar assistint durant dos anys. Després el servei de medicina interna de l'hospital se'n va fer càrrec. Si érem capaços d'atendre adequadament Dalí, ho podíem fer a la resta de la població.

Quin és el repte de futur que s'hauria de posar l'hospital?

S'ha de fer un esforç per intentar retenir el coneixement i consolidar la plantilla. Per desgràcia, en el nostre país, no existeix cap planificació de les necessitats mèdiques a deu anys vista. Tot el que va més enllà de quatre anys, no interessa.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
anteriorsegüent