«Em sento bé per seguir treballant un any més, i m'han enviat a Palau-saverdera»

Es fa metge per tradició familiar?

Molta gent es pensa que és perquè el meu pare era metge, però no és veritat. El meu pare sempre em deia que no estudiés medicina, que era una feina molt desagraïda, molt pesada, molt dura i que no tenies mai temps lliure. Però ho vaig fer perquè m'agradava.

Tenia raó el seu pare?

Home, sí. De fet, els meus fills no han volgut fer-ne perquè també m'han vist a mi treballar tot el dia. Amb la medicina sempre estàs una mica venut. Ara les coses han canviat perquè hi ha uns horaris i s'ha funcionaritzat més. Però abans, que no era així, no sabies mai quan et sortiria una emergència.

Es considera un metge dels d'abans?

Sí, crec que sí. Els actuals estan molt pendents de l'ordinador o dels objectius. Jo mai he sigut massa d'aquest sistema. Soc més de la relació metge-pacient i pacient-metge.

Com ha viscut aquest canvi de manera de treballar?

Al principi ho rebutges, però de mica en mica hi has d'entrar. Però el canvi ha sigut progressiu. Van aparèixer els ordinadors a les consultes, i ens deien que anéssim apuntant els pacients. Després també els diagnòstics. I així fins ara. Deu fer vint anys. Actualment, però, tenim videoconferències, consultes telefòniques, derivacions a l'hospital via digital, ens comuniquem amb els especialistes a través dels programes... Una sèrie de coses que són complicades, almenys per mi! Des d'aquest punt de vista, la jubilació em va bé!

A quin any va començar a exercir de metge a Castelló?

No ho sé exactament. Vaig acabar d'estudiar l'any 78, i vaig fer un any de mili. Després vaig estar un temps fent guàrdies a diferents llocs; Palamós, Girona, Olot, Sant Antoni de Calonge, Navata, al costat de la Bisbal. Quan van sortir places a Llançà, Sant Hilari i Castelló, em vaig presentar i vaig aconseguir Castelló. Potser deu fer cap a 38 anys.

Després de gairebé 40 anys, es jubila del CAP de Castelló.

Des del 15 de setembre ja no estic a Castelló. La meva intenció era quedar-me un any més aquí, hi estic bé i conec tots els pacients, però no hi ha hagut maneres. No ha sigut una decisió meva ni de l'àrea on estic. Em sap greu perquè em sento bé per continuar treballant, i per això he allargat un any, tot i que per fer-ho he hagut de fer el que em demanaven des de direcció. De moment m'han enviat aquest any a Palau-saverdera tres dies a la setmana, i després veurem si tinc ganes de seguir un any més o si em deixen! Teòricament puc treballar fins als 70, i falten metges. El lògic seria que pogués continuar.

Com han reaccionat els pacients?

Hi ha hagut de tot! Mesos enrere vaig començar a dir-los-ho. Hi ha gent que s'han anat queixant i dient-me que havia de seguir, altres que entenen que m'haig de jubilar, i potser algun dirà: «Mira, aquell pesat ja se n'ha anat!». Sempre he tingut una clientela molt fixa, el que fa que me'ls conegui molt bé a tots. Jo els conec a ells i ells em coneixen a mi.

Però vostè sí que segueix, al Toribi Duran.

Sí, fins als 67 anys hi continuaré. Fa vint anys que hi soc! Ja veurem què passa d'aquí a dos anys.

La gent gran és la que potser valoren més tenir sempre el mateix metge?

Sí, però en aquest cas de la residència, dels cent avis, només la meitat et coneixen. Em diuen «és el metge de sempre!». I al CAP, la gent gran és la més agraïda perquè creen més vincle.

Són els que venen més sovint?

La gent gran és més freqüentadora del metge. Però és normal, si tenen algun símptoma, es preocupen, és la seva salut, i com que saben que són grans, tenen més por i van al metge de seguida. Com a metge has de saber tranquil·litzar-los. Això els crea dependència, perquè potser al cap de quatre dies necessiten tornar a venir, però també crea més vincle, perquè a vegades només de parlar ja se senten més bé.

El metge és efecte placebo?

En molts casos sí. Però el que he après de tots aquests anys és que el dia que et ve el pacient que no ve mai, te l'has de mirar ben mirat, perquè mai ve per una bestiesa.

Vostè ha viscut l'evolució de l'ús dels medicaments. Avui en dia, creu que ens sobremediquem?

Jo diria que sí. Hi ha una mena d'hàbit a pensar: «Tinc mal de cap, em prenc una pastilla», perquè hi ha medicines per tot.

Potser perquè els metges ens hi han acostumat?

Sí, potser sí. Jo sempre he sigut una mica reticent a prescriure medicaments. Penso que si tens una mica de mal de cap, no cal prendre't res, de mica en mica t'anirà passant. Si et molesta molt, ja és un altre tema. Però el dolor és quelcom que la gent no aguanta. M'he trobat amb gent que diu: «Al segle XXI no es pot patir dolor», i bé, jo crec que no s'ha de patir de forts dolors. Però depèn de la mentalitat de la gent i el llindar del dolor, que és subjectiu. Cada persona té una sensació diferent.

Com ha viscut la Covid-19?

Ha sigut una temporada sorpresa, molt moguda, i encara ho és. Primer perquè va ser una novetat i segon perquè no teníem cap experiència. Cada dia canviaven les coses, de fet encara passa. S'han fet protocols, prenent mesures que després s'han modificat. Ens hem anat acostumant. De mica en mica ho anem gestionant més bé. Es parla molt que falta personal i una millor estructura. La gent es queixa, i hi estic d'acord, però també hem de tenir en compte que és una novetat. Segurament d'aquí tres o quatre anys ho dominarem molt millor i ho gestionarem diferent. Cada vegada que hi ha una epidèmia, tot s'altera. Hem de tenir paciència i posar tots de la nostra part. Déu-n'hi-do amb el bon comportament de la gent.

Aquesta epidèmia ha sigut un dels moments crítics que ha viscut al llarg de la seva vida professional?

En recordo altres que també em van marcar molt, com l'època de les drogues de fa trenta anys, amb l'heroïna. Va ser molt dur perquè hi havia molta gent afectada. I també l'època de la sida, on tots anàvem atabalats amb els contagis. Després hi han hagut altres epidèmies, però no tan marcades. Una explosió tan ràpida com aquesta no l'havíem viscut mai. De totes maneres la vida és un cicle, l'any 1914 vam tenir la grip espanyola a Europa, on van morir moltíssimes persones.

Mirant enrere, ens pot explicar alguna curiositat o anècdota que s'endugui de la seva feina?

Recordo una vegada, fa molts anys, que a un pacient estranger li vaig prescriure uns medicaments, entre ells el Flumil, uns sobres per a les mucositats. Al cap d'una setmana, va tornar molt millor, però em va dir: «Els sobres aquests són molt durs de prendre-se'ls» li vaig preguntar que com els prenia, i em va dir: «Els inhalo pel nas!», és clar, li provocaven una reacció terrible! Òbviament que, si hagués apuntat totes les anècdotes, en podria fer un llibre!