En temps passats, les tradicions familiars marcaven els afers laborals. Josep Carbonell Bestard va seguir els passos del seu pare, fill del Far d'Empordà, que havia marxat cap a les Illes Balears, amb la Quinta del Biberó, al final de la Guerra Civil espanyola. «Va entrar en una fàbrica de sabates, li va agradar i, durant un temps, en va ser l'encarregat a Inca (Mallorca). Quan vam néixer, la meva germana i jo, va decidir tornar cap aquí. El pare es va establir al carrer Oliva de Figueres, era bon artesà i va fer-se, de seguida, una bona clientela», arrenca així la nostra llarga conversa amb qui va ser el sabater de l'escriptor britànic Tom Sharpe.
Carbonell es va enamorar d'allò que veia de petit i, quan tenia 12 anys, abans d'anar a jugar a futbol al carrer, el pare li encarregava feines per fer. La seva identitat la té molt clara: «Soc mallorquí, nascut a Inca, una població 100% sabatera. Ara, la indústria ha desaparegut, perquè s'ho ha menjat el turisme», confessa. A finals d'aquest estiu, amb 68 anys, Carbonell ha deixat de fer de sabater. Quan va acabar els estudis de Primària a Figueres, va anar a estudiar a l'escola industrial d'Inca, però, amb 17 anys, va tornar a l'Empordà per fer el servei militar. «Però, on veritablement em vaig formar va ser a Milà, a l'escola Ars Sutoria», explica, on va aprendre l'ofici durant dos anys.
A mitjans dels anys 70, obrien la botiga del carrer de la Rutlla de Figueres, que va durar fins a l'any passat. La botiga ha passat per tres generacions, primer el seu pare, després la seva germana i ell mateix, i finalment la seva filla. El 1992, Carbonell va establir-se al carrer Peralada, quasi a davant de les Escolàpies, per exercir aquest ofici, que té ben pocs seguidors arreu del país.
«Dels anys 90 cap aquí, la feina no ha canviat», remarca tot especificant que «als anys 80, vam comprar maquinària ultramoderna, l'últim que havia sortit, mentre que els altres sabaters encara es trobaven a les beceroles i ja no en queda cap, ara». La nova generació de sabaters ha vingut amb la maquinària més moderna, però, fins llavors, tot era manual. Carbonell diu que es treballava assegut i era una feina molt artesana mentre que, ara, «amb la maquinària nova, es treballa dret».
Sabaters ortopèdics
A casa seva, eren sabaters ortopèdics, per a la gent amb problemes físics. «Ara, per sort, la medicina ha millorat i moltes malalties, com la pòlio, són operables i ja no hi ha necessitat de fer una sabata ortopèdica. A poc a poc, la cosa va anar disminuint», diu Carbonell, qui va ser, l'any 2001, el primer sabater de Catalunya en treure's la llicència sanitària ortopèdica per treballar per la Seguretat Social.
Josep Carbonell, un artesà reconegut a l'Empordà. EDUARD MARTÍ
En els últims anys, la feina ha tendit més a la reparació, sobretot des de la gran crisi de fa deu anys. Fins aleshores, la gent estava disposada a gastar diners en sabates bones. La baixada del poder adquisitiu va implicar que no es pogués gastar tant en aquests productes. «Abans, a Figueres, érem vuit o nou sabaters i, ara, en deuen quedar quatre, per tant, un sabater per cada deu mil habitants», assegura qui es declara l'únic sabater que no tocava ni claus ni comandaments. «Tothom m'ha conegut, m'ha respectat i em sento satisfet, perquè m'han valorat i he mantingut clientela bona i fidel», afirma.
Per l'immoble del carrer Peralada, hi van arribar a passar molts personatges. El fet d'estar ubicat prop de la Costa Brava i tenir relació amb hotelers de la zona, aquests li van presentar molts clients. Un dia va entrar un personatge que procedia de Palafrugell. «La meva germana m'havia regalat un llibre, Wilt, de Tom Sharpe. Com que, a la contraportada, hi havia la fotografia de l'autor, el vaig reconèixer de seguida. Aquell era un senyor anglès, a qui li agradava molt l'aigua de Malta. Venia acompanyat de la doctora Verdaguer, que li feia d'intèrpret, perquè no entenia ni una sola paraula de castellà. Es va treure la cartera i em va donar la seva targeta. Li vaig dir que llegia Wilt i vam fer una molt bona amistat», recorda Carbonell.
Va quedar amb ell que li faria una sabata de prova per veure com li anava, ja que caminava amb dificultat. Al cap d'uns dies, va tornar per emprovar i vam quedar que, un cop finalitzades, les hi portaria a Palafrugell. A partir de llavors, el sabater ja anava a casa seva. Per fer les proves, utilitzava restes d'estoc de pell, de colors estridents, de color butà, per exemple, però Sharpe es va voler quedar aquelles, precisament, per sorpresa de tots. «Quasi cada any, li feia un parell de sabates», remarca.
Programa televisiu
Fins que, un dia, un cotxe d'un equip de TV3 va aparcar a davant de la botiga, d'on en van sortir dos nois i una noia. «La doctora Verdaguer els havia fet venir a Figueres per a un reportatge dels últims temps de Tom Sharpe a la Costa Brava. Repassaven tota la seva vida, allà on anava a comprar el seu tabac, el licor, les sabates i algun trajo», apunta, mentre que, «al cap d'un parell de mesos el cotxe de la tele va tornar a venir, coincidint amb la mort de Tom Sharpe».
Darrerament, se li va presentar una noia de 16 anys, d'origen hondureny i resident a l'Escala, Andrea Diaz, que li va demanar: «M'han dit que vostè sap fer sabates, me n'ensenyaria?». L'Andrea estava fent el treball de recerca de batxillerat i li agradaria fer una sabatilla esportiva. Portava la foto de finals dels anys 30, quan Adidas va començar a fabricar la primera esportiva per córrer. «Li van posar una molt bona nota, vam estar tres o quatre mesos treballant-hi, i és la feina de la qual m'he sentit més orgullós», se li veu la il·lusió a la cara.
«Quan ja has treballat tota la vida i ningú ha tingut la modèstia de buscar la continuïtat i, a última hora, aparegui una nena de 16 anys amb aquelles ganes, em va marcar; ha sigut el millor premi que em podien donar», confessa.
