Joaquim Nadal proposa una "sacsejada monumental" per a regenerar Figueres

Amb el títol "Figueres i l'autoestima", descriu la seva visió actual de la capital empordanesa, sobre la qual percep "un cert aire d'acomplexament" i acaba afirmant: "Hi ha d’haver una gran conspiració ciutadana, una sacsejada monumental, conduïda per l’Ajuntament, per generar notícies positives i si n’hi ha de negatives girar-les com un mitjó per convertir-les en eina de regeneració cívica i democràtica".

Figueres i l'autoestima, per Joaquim Nadal

"Les ciutats canvien, es mouen, creixen, es diversifiquen. Són organismes vius. L’espai físic, la ciutat construïda o la ciutat en construcció es transforma en funció de la conjuntura econòmica, de les oportunitats del mercat, de les disponibilitats d’inversió. Però la ciutat es conforma de la ciutat física i de les persones que l’habiten. Ciutat construïda i població formen un conjunt indestriable. Sovint els canvis en la ciutat física són poc visibles, lents. Els canvis socials són més ràpids i a vegades més evidents tot i que a vegades se’ns poden mostrar de manera sobtada.

El crèdit i el prestigi, el reconeixement de la ciutat, també és variable i canviant. Les ciutats viuen moments pletòrics, de plenitud i expansió i després passen per moments de passivitat, paràlisi o fins i tot retrocés.

Fixem-nos, a tall d’exemple, en la ciutat de Figueres. Una ciutat oberta, liberal, de tradició republicana, molt comercial, disposada a rebre persones i idees que li arriben amb facilitat per la proximitat de la frontera. Ciutat innovadora al mig d’un territori, d’una comarca extensa i delicada, de perfils ondulants, de paisatges evocadors, de connotacions provençals o toscanes.

Fa cinquanta anys era una ciutat rutilant, de moda. De moda gastronòmica i de prestigi emergent per la força del seu comerç i de la seva societat civil, de la cultura, de l’economia en general. Competia amb avantatge amb d’altres capitals del seu entorn i era reconeguda i envejada.

Percebo, en canvi, ara un cert acomplexament. Hi ha com una crisi d’identitat, un sentiment pessimista. La gent en parla com d’una ciutat encongida, paralitzada per alguns problemes enquistats i de mal resoldre, amb sensació de crisi i d’un punt de decadència. No ho dic jo i no tinc prou elements per a dir-ho. Ho diuen els mateixos figuerencs que han perdut la seguretat que els caracteritzava fa unes dècades i que dubten seriosament de la seva pròpia ciutat. No sé, no en sé prou, per aventurar si aquesta sensació de crisi és conjuntament una crisi social i una crisi de la ciutat construïda. Hi ha em sembla una barreja d’elements.

Cap dels elements que conformen aquesta percepció pessimista no em sembla insalvable. Em sembla sobretot que ara Figueres ha entrat en una espiral negativa. I em sembla, ésclar, que s’imposa un pla, un programa, per a crear un revulsiu, per a canviar la tendència, per revertir la lògica destructiva, per generar sinergies positives, per iniciar una etapa d’optimisme renovat.

Encara que sembli una qüestió intangible em sembla principal recuperar l’autoestima, creure en les pròpies possibilitats, tornar a reforçar els punts forts que Figueres conserva i incorpora en la seva personalitat. La cultura, l’entorn, el comerç, la internacionalització, la configuració d’una vida de ciutat de frontera, l’oferta dels museus, la tradició històrica, els prohoms progressistes i republicans, els ministres, els inventors, els revolucionaris, els grans hotels, els grans restaurants, la literatura, els polítics i la política municipals, els clubs esportius, tot són ingredients que em sembla que es poden situar en el guió, en l’agenda de la recuperació.

Figueres ha de jugar el seu paper com a nus de comunicacions, com a punt neuràlgic de les comunicacions transfrontereres, integrant les possibilitats de l’alta velocitat i les renovades de la xarxa convencional per Port-Bou i un paper creixent, tot just incipient, del transport de mercaderies per ferrocarril. La intermodalitat i la logística esdevenen la clau d’una ciutat renovada que ha de liderar un territori sostenible que ha de fer de la relació virtuosa entre l’art, la cultura i el territori, l’atractiu principal.

És en aquest context de la revitalització necessària, del revulsiu de la identitat, de la sacsejada col.lectiva, de l’afirmació de l’autoestima que m’agradaria comentar la proposta de la Fundació Gala-Salvador Dalí de tancar el Museu els mesos d’hivern. Fins ara la Fundació havia estat conduïda de manera molt personal pel bon amic i enyorat Ramon Boixadós que sovint des de Figueres mateix feia una gestió de proximitat i d’internacionalització simultànies. Ara s’ha fet càrrec de la presidència de la Fundació el també bon amic Jordi Mercader que des de la seva talaia barcelonina i de Port-Bou s’ho mira amb un punt més de fredor i de distància de Figueres i amb més atenció als números.

Entenc justament que la fredor dels números potser aconsella el tancament. Però la realitat de Figueres reclama justament el contrari; quan la crisi despunta Figueres necessita el Museu obert més que mai. És una qüestió de confiança. El Museu Dalí tancat burxarà en la ferida de la crisi d’autoestima, el Museu obert serà una escletxa d’esperança i de confiança en la recuperació. Ha arribat segurament el moment i l’oportunitat de trencar un aparent divorci entre Figueres i la Fundació; es necessiten mútuament. I Figueres encara no ha calibrat mai prou tot el que el Museu durant dècades li ha aportat.

Aquella aposta de fa uns anys, és ara un a de les claus de la recuperació de l’autoestima. Sé que alguna altra institució cultural havia pensat si tancar també durant l’hivern; era l’efecte simpàtic. Més aviat hauria de ser el contrari: El Museu Dalí, el Museu de l’Empordà, el Museu del Joguet de Catalunya i la Biblioteca Carles Fages de Climent dibuixen justament la geografia d’una capitalitat cultural que pot ésser el fonament de la recuperació de l’orgull i de l’autoestima que Figueres ara necessita amb urgència.

Hi ha d’haver una gran conspiració ciutadana, una sacsejada monumental, conduïda per l’Ajuntament, per generar notícies positives i si n’hi ha de negatives girar-les com un mitjó per convertir-les en eina de regeneració cívica i democràtica.

Si a algú se li fa estrany que un gironí parli de Figueres i si algú ha trobat que algun dels meus comentaris no era adient en demano ja disculpes per avançat. Però justament apel·lo als molts bons amics figuerencs que tinc per demanar la seva indulgència i en un cert sentit també la seva complicitat. Les ciutats estan sempre per sobre de les persones, amb la salvetat, ésclar, que les ciutats les integren sobretot persones".