Hi ha, sense cap mena de dubte, dues entitats que demostren l'ànima de Terra de Trobadors: les bugaderes i les bruixes. Qualsevol visitant habitual de la festa castellonina tindrà marcada la visita obligatòria al rentador i al Cau, encara que poques vegades trobarem canvis substancials en els espectacles que ofereixen. Però tot i això, any rere any, les dones del carretó i les de la capa negra fan endinsar el públic en els seus respectius mons medievals.
A primera hora de la tarda, puntuals com les agulles d'un rellotge, un grup de dones travessa la plaça amb un carretó de fusta. Crits i xerrameca que s'escolten des de tots els carrers del voltant. És inconfusible: són les bugaderes. Des del moment en què surten de casa fins que tornen, l'energia els desborda per cada porus de la pell. La majoria són dones que ja han passat l'edat de jubilació, però que tenen un esperit que arrabassa el de molts joves. Són admirables. En el seu camí fins al rentador van incorporant visitants que, sorpresos i enganxats per l'alegria de les dones, les segueixen, encara no saben on.
Al rentador la disbauxa es desferma: balls, converses pujades de to -en tots els sentits- i fins i tot persecucions... dones entregades a la diversió. El menys important de tot és com queda la roba.
Tot i que ningú revisa si la roba que renten intensament les bugaderes al rentador queda neta, elles, durant l'any, es reuneixen per fer el sabó natural que després utilitzaran per rentar tota la roba blanca i draps que durant els dies de Terra de Trobadors porten amunt i avall dins el carretó.
Excepte les trobades per fer sabó, les dones que conformen les bugaderes asseguren que «no preparem els espectacles», són expertes improvisadores del món de l'espectacle amateur. «A nosaltres ens donen unes idees i, a partir d'aquí..., fem!». No té secret. O sí, en té molt. Malgrat totes les situacions personals que puguin viure durant l'any, quan s'ajunten amb l'objectiu de ser bugaderes, tot queda apartat. «Qui més qui menys té coses, i fent de bugadera et marxen tots els mals», aquest deu ser el secret, apassionar-se. Aquell cap de setmana és per a elles, per gaudir i riure. I confessen que «ens costa, però un cop estem arriades, no hi ha qui ens pari».
Mentre les bugaderes atrauen el públic cap al rentador, davant del Cau de les Bruixes es va formant una llarga cua de persones, impacients per entrar per una petita porta des d'on se senten rialles que més aviat posen la pell de gallina. Entrar en aquell camí obscur i sinuós, trobar esquelets, gàbies amb ocells ja dissecats, teranyines i bruixes fent pocions, és una cita ineludible quan et vols endinsar en el món medieval de Castelló d'Empúries.
El grup de bruixes «deu tenir cap a 28 anys», diuen les més veteranes. Algunes de les protagonistes també van participar en el bordell, «jo estava dins d'un cossi, ensenyant la pantorrilla», recorden rient, «i algun turista també es pensava que era de veritat i m'oferia calerons!».
Ara són gairebé una vintena de bruixes adultes i una bona colla de mainada. Després del sentit comiat a la bruixa més gran, la Maria Periquilla, la Pilar - ara la més gran del grup- diu que l'any vinent li pertocarà el càrrec de «bruixa superiora», i totes riuen. Estant entre elles es respira un ambient alegre, d'harmonia i amistat. «És la primera vegada que ho faig oficial: un cop l'any soc bruixa», anuncia una d'elles com si hagués destapat un gran secret. Totes coincideixen que «ser bruixa és molt divertit», i així ho transmeten. Per això, segurament, estan en creixement, «haurem d'organitzar un càsting per fer de bruixa» diuen fent broma (o no...).
Expliquen que durant l'any agafen idees de pel·lícules o la televisió i quan s'aproximen els dies assenyalats, s'ajunten per preparar-ho tot i «tothom té la seva feineta». La més jove de les bruixes recorda que «no havia fet mai teatre, no pensava que sortís tan bé» i se li dibuixa un gran somriure als llavis transmetent una gran il·lusió per continuar actuant amb la capa negra.
Cau tancat i sabó guardat
Les bugaderes confessen que estan tristes. «Ens agrada i en gaudim molt. És la festa més gran del poble». Encara que la majoria de les bugaderes són població de risc, «en teníem moltes ganes». Tot i això, les guarden per a l'any vinent. Igual que el sabó que han fet aquest any.
Les bruixes tampoc podran recitar els seus encanteris dins del Cau, el segon cap de setmana de setembre. Admeten que enyoraran la festa, «és molt trist, però no perdem la il·lusió, l'any que ve més i millor». La més jove confessa que ja les troba a faltar, «ens veiem pel poble, però és molt diferent, la festa medieval és estar totes juntes, l'ambient que es crea». Per aquest trentè aniversari les bruixes tenen dues màquines de fum noves, i algunes propostes de canvis que haurem d'esperar a l'any vinent per veure'ls. Coincideixen en el fet que «fent trenta anys no es podia fer en format reduït». Lamenten no poder interpretar els seus papers ni veure Castelló ambientat per primera vegada en trenta anys, i confessen que «ningú es pensava que això fos tan llarg». Tot i això, durant aquests mesos «ja ens hem anat fent a la idea que no el podríem tirar endavant». I fan un exercici de realitat «el tema principal de la Covid és evitar les aglomeracions, i tenim la gent fent cua abans que obrim el Cau». No obstant això, es mostren molt positives de cara a l'any vinent: «Tindrem temps per preparar-nos millor per aquest 30è (+1) aniversari».
Tot i que la festa no se celebrarà aquest any, les bruixes tenen debats de la idoneïtat d'ambientar-se en algun moment durant aquell cap de setmana «per simbolitzar la festa», però «són moments difícils, i potser no és adequat, hi ha molta gent que ho passa malament». Però bé que és cert que s'ha celebrat la festa major, s'han fet sardanes i petites festes als pobles, seguint les mesures de seguretat indicades, per què no vestir-se o adornar el poble per recordar que, malgrat la pandèmia, la il·lusió perdura?
