La veig moure's amb una lleugeresa inusitada. No sembla tenir 79 anys. «Què vols? No he parat mai, però ara tinc artrosi i poca força als braços i hi ha molta feina, sobretot quan pareixen. Sense ni adonar-me'n, m'he fet gran», em diu. Puja al tractor sense ni immutar-se i l'introdueix al cobert de les ovelles, construït fa uns anys, per deixar-hi la bala amb què s'alimentaran. Ja belen. Ho saben. El dia abans va ploure i no van poder menjar prou al camp. Això que la Cati, com la coneixen tots els pagesos de l'Empordà, les passeja entre set i vuit hores cada tarda-vespre perquè quedin satisfetes. Les cuida com si fossin filles seves perquè sap que, si estan satisfetes, tindran ganes de mascle i pariran molts xais. «Un animal és com una persona, vol coses bones», assegura. En coneix tots els secrets. Això seu és veritable amor per un ofici que, com lamenta, està exhalant el seu darrer sospir.
La Cati donant el biberó a un dels petits xais. Foto: Maria Velasco.
Cati Jacomet Perpinyà va néixer al mas d'en Palou de Roses, en una família de pagès. Es va traslladar a Pedret quan es va casar amb en Martí, el seu home, als 23 anys. No van tenir fills. En Martí tenia vaques, però la Cati volia ovelles i, tot i que el seu home li feia mala cara i remugava, ho va aconseguir. Es va fer pastora. Va aprendre'n sola -«els animals m'han ensenyat»- i, a voltes, va viure experiències terribles com quan li van quedar apilonades les cinc-centes ovelles en un rec. D'aquella se li'n van morir vint. Ella sola va treure totes les ovelles mortes a pes. «Llavors era valenta», diu. També ho va ser quan, per dues vegades, li van fer matar el ramat per brucel·losi, una malaltia infecciosa que afecta animals i humans. Fins i tot, ella mateixa es va sotmetre a la prova. Això no la va aturar.
El millor amic d'una pastor o pastora és el seu gos. La Cati n'ha tingut un munt. Foto: Maria Velasco.
La mort d'en Martí, fa vint anys, sí que la va sumir en la tristesa. «Ell era molt alegre i de la broma», recorda. Mentre vivia, la casa pairal sempre estava plena d'amics. A la Cati, li agradava cuinar i ho feia bé. Va caldre, però, reaccionar i seguir endavant. El seu és un ofici de rutines diàries. No hi ha festius ni vacances. Als matins ben aviat, la Cati neteja els corrals i dona de menjar a les gallines, als ànecs i a la dotzena de gossos que té, un acompanyant imprescindible per a la pastora. També alimenta amb pinso els xais. Al migdia ja marxa a pasturar amb el ramat. Té tres-cents caps. Travessa camps propis i de veïns que li cedeixen el pas. Els animals ajuden a netejar-los i realimenten la terra. Sempre mira de ser generosa i alguns cops els regala algun xai. «Si no deixes la gent contenta, què t'emportes?», es pregunta. Cati es lamenta que el ramader està poc protegit, que té moltes despeses i li costa molt tirar endavant. Per la llana que abans es pagava, ja no en donen res i la carn, molts cops, ve de fora.
Vendre's el ramat
Vendre's el ramatAra la Cati ja en té prou i es vol vendre el ramat sencer -«no tinc ningú darrere que continuï»-, una tasca que no serà fàcil. No perd l'esperança i diu que el millor lloc per a elles seria la muntanya, lluny de la gent, llun dels sorolls.
Cada migdia, la Cati enfila els camins amb les seves ovelles. És una rutina diària que estima profundament. Foto: Maria Velasco
