Xavier Febrés (Barcelona, 1949) té una llarga trajectòria, tant com a periodista com d'escriptor. Autor de nombrosos llibres sobre l'Empordà i Josep Pla, i guardonat, fa només uns dies, com a guanyador del Premi Carles Rahola 2020 en la categoria d'assaig.
A la primera part del llibre d'Apologia de l'Empordà, escriu sobre el Rosselló.
És una mica provocatiu. Jo dic que alguns dels indrets més inspirats de l'Empordà es troben a l'altre cantó de la carena.
També ha escrit sobre la tramuntana. És un empordanès de debò, la troba a faltar?
I tant. Sobretot perquè la tramuntana vol dir llum. És un vent que t'empeny i t'ajuda a avançar, a diferència del meu odiat garbí, que més aviat t'estaborneix, molt humit i tèrbol. També és cert que els coneixements científics en la influència del vent local en la salut han sigut nuls. A més, és curiós que normalment es pensa que la tramuntana és un vent típicament empordanès, i no és cert, és rossellones, perquè hi bufa més dies.
Ferm defensor del Rosselló ...
Són planes bessones i m'empipa que la frontera del 1659 sigui tan alta en les mentalitats. Guanyaríem més si ens coneguéssim en la vida quotidiana real. Soc, el que en Josep Maria Dacosta anomena un empordanòleg. Però no penso que l'Empordà sigui la terra escollida pels déus, senzillament és la que a mi m'agrada i hi tinc més familiaritat.
Josep Pla o l'Empordà. Què va ser primer per vostè?
Les dues coses. Recordo quan era petit que el meu pare arribava amb el Destino sota el braç. D'adolescent, m'agradava llegir i em vaig criar amb aquesta publicació, on escrivia Josep Pla. Casualment la família va anar a estiuejar a Palafrugell, a l'època del tardofranquisme, i la figura de Pla era controvertida. Després vaig viure allà tot l'any, això també em va facilitar l'accés al fons d'arxius locals i persones de l'entorn d'ell.
Mitja dotzena de llibres de Pla. Queda algun fil per estirar?
I tant! La biografia de Pla no s'esgotarà mai. El dia de la presentació del meu últim llibre, Josep Pla; sis amics i una amant, vaig dir que encara hi ha dos grans aspectes a investigar: la biografia literària i la biografia política. Per inquietud personal, vaig decidir tirar del fil de la literària.
I amb aquest darrer guanya el premi Rahola.
Sí. Josep Pla o la vitalitat, una biografia literària es publicarà al setembre, i al novembre sortirà la reedició de la història de la segona guerra espanyola, en català, de Josep Pla. Es recordarà les postures escandaloses antidemocràtiques de Francesc Cambó i el seu assalariat, Josep Pla, la lliga catalanista i la burgesia catalana i conservadora.
És això el que l'atrau de Pla?
No, Josep Pla s'ha fet perdonar perquè cada vegada que obres un llibre, caus d'esquena per la qualitat d'aquella literatura, que és el que a mi m'ha passat, m'he sentit fascinat per la prosa.
Què té d'especial?
Té una aposta per arribar al gran públic. Als anys vint, quan Josep Pla apareix per escrit, la cultura, literatura i lectura eren de l'elit molt aristocratitzada. Ell coincideix amb la primera cultura de masses amb els nous diaris, amb un nou estil que pugui ser entès per molta més gent. Això genera una lleva de col·laboradors i periodistes que escriuen de manera més planera perquè el seu mitjà va dirigit a un públic molt més ampli. Per això, ara, rellegir Pla és una satisfacció a l'abast de tothom, i rellegir la poesia de Verdaguer no és fàcil.
Vostè té un llarg recorregut tant de periodista com d'escriptor. De corresponsal a Brussel·les, a Barcelona per l'Indépendant, de director al Gabinet de premsa de la Universitat de Barcelona,...
És una qüestió d'apologia per la curiositat. Jo tinc moltes curiositats, i entre elles s'equilibren.
Periodista i escriptor. El periodisme és explicar històries?
La primera gran crònica de guerra de la història és la Ilíada d'Homer. Després ve el fet de saber escriure. Jo he estudiat molt Josep Pla i em crida l'atenció la longitud dels seus articles, perquè en aquell moment s'havia d'omplir paper. Ara és al revés, hem de fer tuits. Jo també dic que dels epigrames de Fages de Climent ara en diríem tuits. El periodisme ensenya a agafar una realitat complexa i resumir-la sense deixar al tinter cap dels factors principals. És la gran diferència amb la literatura acadèmica. La meva gran escola va ser quan el meu director en cap, després de suar tinta hores, li portava l'article, se'l llegia i l'estripava solemnement i em deia «torna-hi fins que et surti bé». Volia dir això, explicar-ho tot i de manera entenedora i condensada.
S'haguera quedat en una sola feina, en un sol lloc?
Per què no? No em sembla un deshonor. Un treballador d'ofici, que s'estimi la seva feina i la faci bé, em sembla admirable. I a vegades hi ha exploradors que són la insatisfacció en cames perquè mai en tenen prou.
I si n'hagués d'escollir una?
Només n'he fet una! Periodista. Ho vaig ser des de molt jove, i li dec tot i m'ha ensenyat molt. Per exemple, la capacitat de síntesi. Hi ha persones que necessiten 500 pàgines que un periodista ha de resumir en mitja pàgina. Després ve el periodisme enquadernat, en forma de llibre. Aquí intervé el pas d'utilitzar la primera persona del singular «jo». Però els meus llibres són periodisme enquadernat. No hi ha massa diferència entre el periodista i l'escriptor.
La paraula més utilitzada per una persona al llarg de la seva vida és «jo». És curiós que sigui aquesta digui que és la fina línia entre periodista i escriptor.
Sí, i utilitzar-la sense egocentrisme ni supèrbia. Jo tinc admiració per les coses petites i senzilles que normalment no són objecte d'atenció dels grans mitjans de comunicació o del prestigi. Utilitzar el jo no equival a un egocentrisme, sinó a tenir un punt de vista personal.
