Es treu un mòbil de la butxaca i el deixa sobre la taula. El doctor Esteve López Gómez adverteix que si sona haurem d'interrompre l'entrevista perquè està de guàrdia i el requeriran al Servei d'Urgències. Afortunadament, durant la llarga estona que compartim de conversa, no ha rebut cap avís.

Va néixer a Torroella de Montgrí fa 37 anys i en porta tres treballant a l'Hospital de Figueres com a anestesiòleg. En aquesta entrevista, el metge explica que ha quedat al descobert la falta de recursos al sistema sanitari i que cal invertir més en salut.

La gestió de la pandèmia per coronavirus els ha servit d'aprenentatge, a professionals com vostè?

Aquí, potser, vam tenir la sort que va començar unes setmanes més tard, perquè primer va arribar a Madrid, a Igualada, a Barcelona... Vam tenir temps d'aprendre d'allò que feien els altres. Però és cert que, el fet de convertir un hospital comarcal allunyat dels grans centres sanitaris, com és el nostre, en un hospital capaç d'absorbir aquest tipus de pacients, ha suposat una gran tasca, no només pel que fa a la logística, sinó també pel que fa a la formació de cadascun de nosaltres a través de les classes on-line, els articles i la literatura mèdica.

Quina diferència hi ha entre la feina que ha fet durant l'emergència sanitària i la que feia abans?

Com a anestesiòlegs, la major part de la nostra feina és activitat quirúrgica programada, i a més hi ha la part obstètrica a la sala de parts. També donem molt de suport en episodis de malalts crítics que hi hagi a l'hospital, com és el cas d'urgències. Els anestesiòlegs estem formats en malalt crític. La nostra especialitat és anestesiologia, reanimació i tractament del dolor. La part de reanimació inclou la UCI, potser més orientada al vessant postquirúrgic, i per això ara ens hem hagut d'adaptar a un altre tipus de malalts, que no és el postoperat, sinó aquell que ve amb una malaltia. Hem passat de tenir uns partes programats cada matí o cada tarda a estar pendents, les 24 hores, d'una unitat de crítics muntada expressament per als malalts amb Covid.

Han sentit la pressió de la feina pel fet d'haver d'anar sobre la marxa?

Hi estem bastant acostumats, a la pressió, però sí que hi ha una part de pressió afegida pel fet de trobar-nos davant d'una malaltia nova. No teníem experiència prèvia en aquesta malaltia. En aquest sentit, vam anar sobre la marxa però acompanyats de tota la resta d'hospitals i compartint experiències entre professionals.

Sembla que, en general, ara que no hi ha cap malalt amb Covid ingressat a l'hospital, veiem tot això en perspectiva de passat. Estem salvats de contagiar-nos ara mateix?

No estem salvats. Podem veure-ho en passat perquè vam viure un pic de passar de zero a cent en molt poc temps. Vam passar d'estar una setmana i mitja preparats, tots de guàrdia, amb els quadrants fets, els protocols previstos, seguint la nostra activitat més o menys habitual, a, de sobte, d'un dia per un altre, de no tenir cap malalt en vam haver d'entubar quatre. El pic més alt sí que ha passat, però la Covid encara hi és i no marxarà fins d'aquí bastant temps, fins que no hi hagi una vacuna.

Hi va haver companys seus que van emmalaltir. Li va tocar, a vostè, la malaltia?

Per sort, a mi no em va tocar.

Quin sentiment li ha generat tot plegat?

El sentiment que hi havia en tota la comunitat hospitalària era que estàvem fent alguna cosa realment important. En aquest sentit, la motivació era màxima. Jo sempre feia la broma amb altres companys que havia recuperat una mica la fe en la medicina. Perquè hem passat uns anys, que continuen i continuaran, molt complicats en l'àmbit laboral, per una qüestió de recursos i per un sistema sanitari extremadament tensionat. Hem vist que servim i que la gent ens ho ha reconegut. Ara falta que continuï aquest reconeixement.

Des del punt de vista personal, com ho ha viscut?

En la part personal, tot això ha estat molt nou, en el sentit de trobar-te davant d'una situació desconeguda, de venir a treballar i estar sol a la carretera, d'arribar a l'hospital després de creuar una ciutat deserta. I, a banda d'això, el que em feia més por era el fet de poder contagiar la meva família. Tinc una criatura molt petita a casa. Hi havia el límit de l'aïllament total, per part meva, a casa meva, o de la possible exposició a la família.

I què va fer?

Agafar el camí del mig. He pres les màximes precaucions, però sense provocar cap dany psicològic a la família.

Quines mesures de protecció domèstiques va prendre?

Tan bon punt arribava a la porta de casa, em despullava de dalt a baix i guardava la roba en una bossa d'escombraries que tenia preparada; anava despullat directament a la dutxa, i dormia en habitacions separades respecte a la meva parella i la meva criatura. El contacte amb elles, mínim, però no pots rebutjar una criatura de sis mesos que vol que l'abracis.

Encara ara és igual?

No, ara ja hem pogut recuperar una mica la normalitat. Ens van fer els tests de Covid i, en sortir tots negatiu i en no tenir cap símptoma, podem fer vida més normal. Al final, si sempre fos així, seria inaguantable. L'afecte i el suport emocional són molt necessaris.

Com defineix aquesta experiència mèdica?

D'una banda, ha estat una experiència enriquidora. Hem aconseguit convertir un hospital comarcal en un hospital capaç d'absorbir un cert nombre de malalts crítics, amb garanties, amb un tractament més que complet i més que correcte. D'altra banda, també ens ha servit per ser crítics; no pas amb l'hospital, sinó amb el sistema, perquè s'han vist quines són les vergonyes que tenim en aquesta regió sanitària. Tenim un dèficit de llits i de recursos, tant materials com humans, molt i molt gran respecte a Barcelona, per exemple. Entre l'Alt i el Baix Empordà sumen una població de 250.000 persones i hi ha només dos hospitals comarcals i ni un llit d'UCI. Girona crec que en té divuit.

Creu que haurà servit d'alguna cosa que hagin quedat al descobert aquestes «vergonyes»?

Espero que, a qui correspongui, faci un pensament i que s'inverteixi tot allò que pertoca en aquesta zona nostra. Per població ens mereixem bastant més recursos per al dia a dia.