El doctor Joaquim Fernández-Solà, Coordinador de la Unitat de Sensibilització Central de l'Hospital Clínic de Barcelona, és autor també del llibre Sensibilidad Química y Ambiental Múltiple. Sobrevivir en un entorno tóxico (Oxigen Viena Ediciones). A l'entrevista ofereix algunes claus per comprendre millor la SQM.

A l'Alt Empordà hi ha especialistes o unitats que puguin tractar els pacients de sensibilitat química múltiple?

No n'hi ha. Està reconeguda com a malaltia des de fa cinc anys només, amb la qual cosa encara no hi ha un desplegament real efectiu d'atenció pràctica per a tots els malalts. S'ha fet un programa -la darrera versió és de l'any 2016- d'atenció a Catalunya de les malalties de sensibilització central, que té tres esferes: fatiga crònica, fibromiàlgia i sensibilització química. Ara només hi ha tres unitats d'atenció en tot el territori català: la nostra, que es va fer aquí al Clínic, una unitat a Tarragona i una a Lleida.

Els pacients se senten molt desemparats en l'atenció primària?

Quan els pacients van a l'atenció primària no els atenen, no els interpreten bé els símptomes o de vegades els deriven a llocs com psiquiatria o on es tracten al·lèrgies; no està normalitzada, l'atenció. El programa d'atenció a Catalunya voldria que hi hagués, dins les Unitats de Sensibilització Central, atenció a la sensibilitat química, però això no s'ha aconseguit: hi ha poc interès i no hi ha hagut mai una política activa de poder-ho fer de forma regular. En tota la província de Girona no hi ha cap unitat.

Llavors quines opcions tenen els pacients?

Això és el que els passa en el sistema públic. Llavors opten a l'assistència privada, però també depèn del metge de capçalera que tinguis. És una malaltia que qualsevol metge la pot diagnosticar però no s'hi posa ningú, i menys aquesta temporada, que amb prou feines hem hagut de fer el que tocava i durant uns quants mesos més serà així. Però, en general, són malalties que queden fora del sistema d'atenció mèdica, i en unitats especialitzades hi ha hagut un desplegament insuficient.

La pandèmia com els ha afectat?

Aquest grup de malalties empitjoren molt davant de virus reactius, i la Covid és un virus molt reactiu. Aquests malalts són de risc i, si agafen la infecció, tenen més símptomes i de més gravetat. A més , pateixen conseqüències a causa de tot el desplegament químic: gels hidroalcòholics, lleixius, fumigacions... Estan sotmesos a un munt d'exposicions químiques, més de l'habitual, sobretot a nivell ambiental: els llocs comercials netegen contínuament, com els restaurants..., tot això significa exposició química a persones que són sensibles als químics. Augmenta l'exposició ambiental i augmenten els símptomes d'aquests malalts.

El desplegament de químics pot afectar persones sanes?

Sí. Poden passar les dues coses: que algunes persones que no tenien sensibilització química l'expressin i que altres que ja la tenien l'empitjorin. Les dues coses són possibles.

Cal més consciència?

Aquest grup de malalties es van començar a objectivar fa més de 15 anys, fent diagnòstics, perquè tot això està relacionat amb el canvi d'exposició ambiental de l'època industrial de final del segle passat. Aquest paradigma d'exposició química ambiental ha fet canviar la tolerància del cos davant dels químics, no tothom ho tolera igual. No parlem d'una intoxicació, sinó d'una exposició a concentracions que per a altres persones poden no ser molestes. Tot això ve d'una conscienciació que va iniciar-se l'any 2004 al Parlament quan es va fer una iniciativa de llei popular, que va ser votada per majoria absoluta, per fer atenció a aquestes malalties, però sempre ha quedat per sota de la realitat. Aquestes malalties han quedat poc ateses. Fa poc va ser 15 de maig, el Dia Mundial de la Sensibilitzacio Central, i hi ha hagut molt poca repercussió als mitjans i poca sensibilització.

Per què se'n parla poc?

Tot el circuit de medicina primària, sense que sigui cap crítica, no s'hi ha volgut posar. Són els metges més propers i podrien ajudar d'alguna manera, però és un tema complex: no se senten segurs i no volen implicar-se en coses que, a més, generen conflictes, perquè poden haver-hi baixes laborals, invalideses, conflictes amb mutalitats, accidents de treball... Són persones amb problemàtica personal, laboral i familiar.

Fa uns anys va escriure «Sensibilidad Química y Ambiental Múltiple. Sobrevivir en un entorno tóxico».

Vaig escriure un llibre de sensibilitat química múltiple, de com adaptar-se a tot això, per oferir algun recurs planer perquè el malalt entengui que això que li passa no és cap cosa estranya, sinó que és una malaltia com qualsevol altra i ens hi hem d'adaptar perquè no es cura. El futur d'aquestes malalties està en l'adaptació i en l'evitació, seria evitar-la dins el possible. Pots evitar algunes coses, però la contaminació ambiental només la pots eludir de forma parcial.

Les associacions juguen un paper important d'atenció?

És molt important que hi siguin perquè en el dia a dia ajuden més els afectats que el sistema sanitari per informar sobre coses pràctiques: amb què han de netejar-se i rentar la roba o quin tipus de mascareta fer servir.

Quantes persones tenen la malaltia a Catalunya?

Aproximadament, amb sensibilitat química múltiple hi podria haver uns 15.000 afectats, amb diferents graus. Segurament, amb casos lleus, n'hi deu haver com deu cops més. Jo parlo d'afectats importants que veuen com la malaltia repercuteix en la seva qualitat de vida i en la seva feina, de manera que ja no poden fer el que feien o han de buscar una invalidesa que no et donen d'entrada.

Quin és el futur de la malaltia?

Els diagnòstics han pujat i s'intenta atendre tothom, però si s'havien de fer setze centres i se n'han fet dos, evidentment tenim llistes d'espera llargues. No es fa ni una atenció ràpida,ni còmoda del pacient, però fem tots els possibles dins les nostres possibilitats. Cada vegada hi ha més informació i també val a dir que no tots els metges rebutgen això, sinó que alguns ofereixen orientació i fan un treball de fons perquè el malalt rebi una atenció millor.