L'astrofotògraf Juan Carlos Casado té 61 anys i sempre s'ha mantingut amb molt bona forma física, però el coronavirus el va deixar tan baldat durant unes setmanes que, com explica en aquesta entrevista, no tenia ni esma per beure aigua d'un got. Assegura, textualment, que, després d'haver-se recuperat de la malaltia, ha tornat a néixer. Ara, ja curat, està a punt de reiniciar la seva feina a l'Observatori Astronòmic d'Albanyà, que després de la crisi pot reobrir aquest 19 de juny.

La Covid-19 no només el va fer emmalaltir a ell sinó que, a casa seva, l'ha passat tota la família. La primera a trobar-se malament va ser la seva dona, Isabel Graboleda, i tot seguit ell i els seus fills, de 14 i 12 anys. Els símptomes més greus els va patir, però, el matrimoni. Ell va haver d'estar ingressat a l'Hospital de Figueres durant dotze dies.

Ha aconseguit guanyar la batalla al coronavirus?

Oficialment, l'he passat. Em van fer el test PCR quan estava ingressat. Tenia tots els símptomes, però la prova objectiva ho va confirmar.

El fet d'haver-se començat a trobar malament al principi de l'alarma, li va generar alguna mena de confusió sobre què li podia estar passant?

Encara ara desconeixem moltes coses del virus, però és veritat que el mes de març, quan em va afectar a mi, no se'n sabia pràcticament res. Els símptomes quedaven reduïts a unes quantes coses que en el meu cas no es van correspondre. Els meus símptomes no van ser els típics.

Quins eren els seus símptomes?

Sí que tant la meva dona, la Isabel, com jo vam tenir tos seca i febre, però no teníem sensació d'ofec, un símptoma que els metges recalcaven molt. Pensa que un dia la meva dona va anar a Urgències i el metge que la va atendre li va preguntar si tenia sensació d'ofec i, en contestar-li que no, li van dir que tornés a casa. Després es va veure que ella tenia la Covid, però sense ofec. Els símptomes eren dolor muscular per tot el cos; unes punxades molt intenses al cap i als ulls, eren una tortura; un cansament desproporcionat, i també diarrea, una cosa molt curiosa que al principi no s'havia associat al virus. He passat un mes ben bo amb diarrea, un fet molt increïble.

Va ser vostè el primer a tenir símptomes, a casa seva?

No, la Isabel va ser la primera, a mitjans març. Ella es va començar a trobar malament un parell de dies abans que jo. Encara ens preguntem com ens vam poder contagiar, perquè no havíem fet res extraordinari, i el contacte amb els amics i la família havien estat els habituals. La transmissió d'aquest virus, per a mi, és una gran incògnita, perquè ningú del nostre entorn no l'ha passat.

Com va ser que a l'hospital decidissin que s'havia de quedar ingressat?

Al principi, em trobava molt malament, però no tenia febre, però en canvi la Isabel, sí que en tenia. Tot i això, una tarda em va començar a pujar, molt de pressa, i vam decidir que havia d'anar a l'hospital. Em van ingressar de seguida, però no tenia sensació d'ofec. Em van fer unes plaques i van veure que tenia pneumònia en els dos pulmons i altres símptomes associats a la malaltia.

Què va sentir quan li van dir que s'havia de quedar ingressat?

Jo estava espantat, perquè havia llegit que hi havia hagut casos de persones que se li havia capgirat la vida d'una manera molt ràpida, que necessitaven assistència fins i tot per respirar. Però afortunadament aquest no va ser el meu cas, tot i que sí que vaig necessitar assistència d'oxigen baix, perquè els pulmons no em funcionaven bé. Vaig estar uns dies a la segona planta en una habitació sol, i després em van baixar a la primera planta en una habitació compartida, perquè a tots els positius de Covid ens tenien a la mateixa ala de l'hospital.

Com descriu l'hospitalització?

He de dir que tot el personal, des de l'equip de neteja, infermeres, zeladors, metges, tothom es va comportar d'una manera extraordinària. La meva gran por era que de sobte alguna cosa anés malament i acabés en una UCI o en el pitjor dels escenaris, però afortunadament la meva salut va anar millorant.

Amb aquestes paraules demostra que va témer per la seva vida.

Sí, perquè estàs allà, amb un virus sobre el qual ningú sap ben bé com és. Jo havia llegit que, en només un parell de dies, gent que estava bé de salut se n'havia anat cap a l'altre barri. Va haver-hi moments en què ho vaig veure tot molt negre. I això que sempre he estat molt sa, que no tinc cap historial mèdic de malaltia, que sempre he fet esport... Em semblava increïble tot allò que m'estava passant.

Li arribaven informacions de fora a l'hospital mentre va estar ingressat?

Al cap d'uns dies vaig poder tenir un mòbil. Però em sentia tan cansat, amb una sensació de flaquesa que no havia tingut mai, ni amb la grip més forta que hagués pogut passar mai abans. No tenia ganes de res i, per altra banda, em costava moltíssim menjar. Estava deshidratat i fins i tot em costava beure aigua d'un got. L'aigua em produïa fàstic. Sí que estant a l'hospital vaig saber que el nombre de morts anava pujant.

Com s'entén que vostè hagués d'ingressar per la Covid i en canvi la seva dona, que estava tan malalta com vostè, no tingués atenció hospitalària?

Aquesta és una pregunta que nosaltres també ens fem. Sort que ella es va anar recuperant a poc a poc també, però ho va passar molt malament.

Un cop li donen l'alta, li fan un seguiment?

Sí. Em van dir que quan sortís de l'hospital havia d'estar-me dues setmanes tancat a casa, a ser possible en una habitació aïllat de la resta de la família. També em va dir que cada quaranta-vuit hores em trucaria una infermera o un metge per saber si tenia febre o símptomes.

Juan Carlos Casado és un prestigiós astrofotògraf reconegut arreu del món entre altres coses perquè la NASA ha seleccionat algunes de les seves fotografies. Col·labora des del 2002 amb el grup Shelios Expediciones Científicas i, des de la seva creació, amb el projecte educatiu Ruta de las Estrellas, que realitza viatges per tot el globus amb motiu de grans esdeveniments celestes, com eclipsis o aurores boreals. Ha observat una cinquantena d'eclipsis de tot tipus, entre ells una vintena de totals de Sol, des de llocs tan distants com l'illa de Pasqua o l'Antàrtida, i ha participat en expedicions per estudiar aurores des d'Islàndia i Groenlàndia. Viu a cavall entre Figueres i Sant Llorenç de la Muga. Presideix l'Observatori Astronòmic d'Albanyà. FOTO: EDUARD MARTÍ

Hi ha un abans i un després de la Covid per a vostè?

Sí. Sincerament, per a mi, ha estat la pitjor malaltia que he tingut fins al moment. Al principi et deien que això podia ser com una grip, més o menys. Però la veritat és que no s'assembla gens a una grip. De fet, és una malaltia que no t'afecta només en l'estat físic, sinó que t'ataca mentalment. Jo no em trobava gens bé, sentia que no era jo mateix. I sobretot estàs amb la incertesa de no saber què et pot passar, si t'ataca algun òrgan i et provoca una fallada clínica. Per a mi, ha estat una mica com renéixer.

Com està sent el seguiment post ingrés hospitalari?

Em van tornar a fer el test PCR fa un parell de setmanes i vaig donar negatiu. Estic net. Això sí, he hagut de fer una reeducació de la manera de respirar. En haver estat amb oxigen extra mentre vaig estar ingressat a l'hospital, els alvèols no estaven ben acostumats a la respiració natural, sobretot em costava agafar la cadència respiratòria. He notat que he patit com un petit col·lapse en el meu sistema respiratori. Ara ja començo a estar molt millor i ja he tornat a la normalitat. Fins i tot, he pogut tornar a fer esport.