19 de juny de 2020
19.06.2020
L'Empordà
Llers/Ventalló

Els empordanesos atrapats a les illes de Panamà encara no tenen data de tornada

La família Lázaro, amb arrels entre Ventalló i Llers, han passat el confinament en un veler

19.06.2020 | 12:51
En Jan i l'Uma, en un vídeo uns dies enrere

Oriol Lázaro, els seus dos fills, en Jan, d'11 anys i l'Uma, de 9, i la Glòria, la seva mare, han viscut quatre mesos en un veler a les illes de San Blas, un arxipèlag paradisíac a Panamà, sense poder tornar a casa per la pandèmia de la Covid, tot i que no perden l'esperança. Ara les coses s'han complicat. Ha començat l'època de pluges i huracans, i San Blas és, segons Lázaro, el lloc del món on cauen més llamps. Per això, la família s'ha desplaçat fins a Linton Bay, la primera marina important després de les illes.

Avui Oriol Lázaro està ajudant a uns amics a passar el canal de Panamà a bord d'un catamarà. L'acompanyen els seus fills, que juguen amb els nens del vaixell. L'àvia s'ha quedat al Ferm, el vaixell de la família, a Linton Bay.

Com i quan comença l'aventura?
Tenia un despatx d'arquitectura, va durar vint-i-cinc anys. El tenia sota casa i gairebé no veia els meus fills. Fa quatre anys, la meva dona i jo vam veure que era moment d'estar per la família i vam decidir fer la volta al món amb el nostre veler, el Ferm. Fa tres anys vam arribar a San Blas, i ens vam enamorar del lloc. L'estiu passat el meu pare es va morir, i aquest any he tornat tot sol a treballar, fent xàrters, per finançar l'aventura.

I llavors és quan els seus fills i la seva mare el vénen a veure.
Sí, el 15 de febrer. El 15 de març havíem de tornar, però ens va enganxar la pandèmia.

I des de llavors intenten tornar?
Sense morir en l'intent, però ho intentem. Ara mateix els bitllets humanitaris estan a 1.600 dòlars per persona. Ens demanen 8.000 dòlars, i ens deixen a Frankfurt o a París!

I l'ambaixada espanyola?
No diu res. És escandalós. Sembla que ens hagin castigat per no agafar el primer avió de repatriació a l'abril. Nosaltres ja teníem un altre bitllet pel cap d'uns dies! Tenim molta més ajuda de la delegació catalana d'exteriors, des de Mèxic, que tot i no poder fer res, com a mínim fan un seguiment. Hem intentat organitzar un vol privat amb tots els que estem aquí, però no ha sigut possible perquè no som administració estatal. Llogar un vol són uns 250.000 dòlars, i tenint en compte anada i tornada són 350 euros per persona per trajecte ho tens solucionat.

Panamà acaba de prorrogar un mes més la prohibició de vols internacionals. Quina previsió tenen?
Ara mateix no la sabem. Avui estic més refet, però ahir vaig tenir un cop de pal important (van anul·lar el següent vol previst per la família). No tenim data. La meva dona està intentant contactar amb línies aèries.

Una pandèmia entre illes

Com sustenten econòmicament aquests quatre mesos?
Tenim els nostres estalvis. Però el problema no és l'economia. Quan no t'arriben les verdures en quinze dies, no hi ha diners que t'ho puguin cobrir. Si algú es posa malalt, la meva mare per exemple, amb setanta-dos anys, com ho soluciones? Tenim herbes medicinals dels xamans. En Jan es va posar malalt i ho vam curar amb la planta tradicional. Pesquem, posant-nos a dins l'aigua.

Una experiència que podria semblar fins i tot divertida.
Ara de divertit no en té res. Estem en una caldera de 28 graus, amb una humitat del 75 o 90%, plovent i amb llamps i trons cada dia, i el mosquit xicra que està arreu. La situació és molt incòmode. Però estem bé de salut. Segur que hi ha gent passant-ho molt pitjor que nosaltres.

Com s'informen?
Quan estem a les illes, sincerament, malament. La cobertura de mòbil és molt dolenta, només hi ha dues illes que tinguin antenes, i quan t'allunyes la cobertura és molt precària. Quan arriben les pluges ens anem ajuntant tots els vaixells a aquestes illes, precisament per tenir cobertura i veure la previsió meteorològica i veure tot el que hi ha. Però ara ja no ens podem quedar allà. Segueix sent un paradís, però a vegades té les seves coses negatives. La natura és molt forta.

Com es viu la pandèmia a Panamà?
Acaba de tenir un repunt molt fort, amb més de mil infectats diaris. Estem en llei seca i el país paralitzat. Moviments impedits. Fins a la setmana passada, els dies parells es movien els homes i els imparells les dones. Teníem franges horàries segons el número de passaport, i amb toc de queda a partir de les 17 hores. Les cues per entrar als supermercats són quilomètriques, pots estar tres hores de cua i tens dues hores per comprar. Amb el tiquet, que l'has de portar per justificar la sortida, no pots tornar a comprar fins al cap de dos dies. A més, els preus s'han triplicat. Aquí hi haurà problemes greus. La gent fa molt temps que està sense poder treballar.

I vostès?
Ara que hem tornat una mica a la civilització, sabem que hi ha més perill de contagis i la marina val diners. Però el problema real és el menjar. A les illes ens podíem espavilar, perquè pescant sempre hi havia peix. De moment depenem d'en Manuel, que porta les verdures, però al principi de la pandèmia hi va haver problemes logístics de repartiment d'aliments a la marina, i si passa això un altra vegada, haurem de marxar cap a les illes a pescar. Tota manera, estem bé.

Enyorant a la mare


Després de quatre mesos, com estan els ànims?
Som quatre persones confinades en 23 metres quadrats en un veler. Feia més de trenta anys que no passava més de quatre hores amb la meva mare. I als nens me'ls estimo molt, però hi ha moments que és dur. Tot i això, estic content perquè ells són molt autònoms, se'n van a veure i a jugar amb els amics d'altres vaixells, amb el dingui (bot petit). Però aquesta llibertat, s'ha acabat. El temps ja no ho permet.

Quina experiència pels nens!
L'experiència és molt profunda per tots, però els petits enyoren molt a la seva mare. La cosa bona és que ara els nens parlen francès i anglès perfectament perquè els amics d'aquí són de totes les nacionalitats, i si volen jugar, és la manera. A més, fem escola quatre hores cada matí. Per la Núria i per a mi l'escola és imprescindible. I sempre han demostrat que quan tornen a l'escola tenen un bon nivell.

La costurera dels vaixells


Com està la seva mare, Glòria?
La mare té una necessitat vital de tornar a casa. Li venia de gust venir-me a veure, i desconnectar de l'Empordà i la Tramuntana, però ara ho troba a faltar massa.

De Llers al mig del mar. Un canvi molt gran per una persona gran.
Moltíssim. La meva mare i el meu pare tenien el Mas Oliveres, a Llers, on ara hi ha els meus germans. Aquí, a les illes, es va convertir en la costurera de tots els vaixells. Tothom que havia d'arreglar una cremallera o un botó apareixia pel nostre veler. Però és clar, amb setanta-dos anys la mobilitat en un vaixell és més difícil, no pot seguir els nets, ni pujar i baixar del dingui. Ara ja s'ha acabat tots els llibres, i els amics dels altres vaixells han marxat i no hi ha coses per cosir.

Molts ànims!
La moral sempre la tenim alta. Per sort, som una gran familiar, la germanor entre els vaixells és molt forta, encara que cada vegada en quedem menys.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
anteriorsegüent