Des del 2013, els Amics del Parc Natural dels Aiguamolls-Apnae, han treballat en la recuperació d'una població sostenible d'òlibes a la comarca després que es detectés una disminució d'aquests rapinyaires. Una iniciativa que els ha fet anar mas a mas de la zona dels Aiguamolls preguntant sobre aquesta espècie, buscar indicis com ara excrements per detectar la seva presència i col·locar caixes niu a la zona del parc i diversos masos per tal de poder fer el seguiment de les seves cries.

El projecte, iniciat per estudiants de biologia de la UdG, Adrià Compte, Pau Pagès i Gisela Alsina, l'han seguit altres joves, entre ells, David Ibáñez, Èlia Cabello i Guillem Arrufat. Ara el volen ampliar per fer un control molt més real, extraient dades com pot ser la reobservació de noves òlibes o òlibes ja anellades, de manera que es poden saber els seus moviments. «Si aconseguíssim posar una caixa niu a cada mas, per tenir clar on estan totes les parelles d'òlibes podríem saber els seus moviments i la seva esperança de vida en llibertat». Ibáñez també creu en la necessitat de fer estudis de dieta, estudiant les egagròpiles on troben els esquelets sencers de ratolí, musaranya o talpó, encara que a vegades hi han trobat alguna granota o fins i tot els ossos d'un petit ocell ja anellat. «Tot això ens serveix per entendre què fan i poder treballar en l'aplicació de mesures concretes per preservar-les».

Cries d'Òliba. Empordà

Una espècie en perill

L'òliba és un rapinyaire d'espais oberts, principalment en camps de conreu. Actualment molts espais queden abandonats, perdent l'obertura necessària perquè l'òliba pugui caçar, es redueix el seu hàbitat, i aquest és ocupat per altres espècies com el gamarús.

A més d'aquesta problemàtica, actualment s'utilitzen una classe de raticides per acabar amb plagues de micromamífers presents als conreus. Les òlibes, que s'alimenten de rosegadors, s'intoxiquen amb aquests productes, i fins i tot en l'època de cria els donen als pollets, que acaben morint enverinats. «Et trobaves els polls morts, sense saber per què, i a l'analítica localitzaves rodenticides». Des de l'Apnae «no podem fer gairebé res per evitar la intoxicació, perquè la legislació no depèn de nosaltres. En la destrucció de l'hàbitat tampoc podem fer-hi massa res». Però hi ha un tercer factor: l'espai de cria. Històricament, les òlibes han criat en pallers, a les golfes dels masos, en edificis vells. En abandonar els camps també s'abandonen les cases i masies.

El Projecte Òliba, doncs, consisteix a col·locar caixes nius per les òlibes amb la intenció d'ajudar a trobar llocs segurs on criar, protegides de depredadors com els gats «d'aquesta manera també podem fer el control durant el dia, quan l'òliba està a la caixa, fer l'estimació d'un rapinyaire nocturn i anellar-lo». Ara, el projecte té caixes niu des del mas de les Torroelles, a Palau-saverdera, fins a can Pastelles, a Sant Pere Pescador.

Una òliba. Empordà

Voluntaris

Els joves de l'Apnae dediquen el seu temps lliure al Projecte Òliba, i cerquen convenis per a poder tirar endavant l'estudi d'aquest rapinyaire. «A través d'un ecotàndem amb Siemens, van cedir unes caixes de fusta per poder-ne fer les caixes niu. Llavors, l'Apnae organitza tallers per a construir-les, i algunes, fins i tot, poden informar sobre qui les han construït, de l'evolució, i si tenen òlibes». Amb aquests estudis exhaustius, volen determinar les necessitats i més endavant buscar el finançament necessari per deixar de treballar de manera esporàdica i centrar-se en la conservació d'aquesta espècie.

Ibáñez recorda als pagesos que, «si saben que tenen òlibes a prop, no utilitzin rodenticides». També fa un especial incís explicant que les carreteres secundàries de la comarca, que passen entre camps, «solen tenir tanques o pals de llum on les òlibes s'aturen per buscar la presa», per això, alerta els conductors que, quan circulin per aquestes vies, vagin amb compte, perquè «si els cotxes passen de pressa; les enlluernen, s'espanten, i acaben passant per davant del cotxe, i les atropellen».