A Willian López Berríos li tremola la veu quan recorda que fa justament un any es debatia entre la vida i la mort. Uns sicaris que extorquien la seva mare li van disparar dos trets a boca de canó en presència de la seva filla gran, Sharon, que ara té 5 anys. Les ferides físiques s'han anat guarint, però les seqüeles emocionals no desapareixen. La família de Willian López Berríos ha viscut durant molt de temps al seu país, el Salvador, en el punt de mira del crim organitzat i, quan va tenir l'oportunitat, va fugir per arribar a l'Estat espanyol i demanar protecció internacional.
El matrimoni i les dues filles formen part del grup de refugiats acollits a la Jonquera per Creu Roja. Com ells, una trentena de persones de diferents nacionalitats, Colòmbia, Ucraïna, Rússia, Veneçuela... conviuen actualment en un hostal del poble fronterer i tenen en comú haver viscut drames personals que els van obligar a escapar del patiment als seus països. Estan emparats pel Programa de sol·licitants i beneficiaris de protecció internacional, que subvenciona el Ministeri d'Inclusió, Seguretat Social i Migracions.
La Jonquera és el primer pas de tot un procés de tràmits i burocràcia que té com a finalitat proporcionar a aquestes persones la documentació completa que els permetrà viure i treballar en qualsevol municipi de l'Estat espanyol legalment. A les comarques gironines, hi ha dues localitats que exerceixen de seu per fer aquesta primera acollida de refugiats, Girona ciutat i la Jonquera.
Els sol·licitants d'asil han topat amb l'aturada obligada de les tramitacions dels seus expedients a causa de l'emergència sanitària de la Covid-19, però ningú no es queixa. Esperen pacients que els seus processos avancin. «Cada fase del programa requereix uns mesos. Els serveis estan plens i es triga més del previst. Aquí a la Jonquera, vam començar acollint una vintena de persones, ara ja són trenta i podem assolir la xifra de 35. En tot Girona, hi ha unes vuitanta persones en aquesta mateixa situació de fase zero», explica la treballadora social de Creu Roja Alba Aymà, responsable de coordinar el programa a la Jonquera.
Les persones que resideixen de forma provisional en un hostal del poble fronterer en parlen meravelles. Ella és el referent que els assessora, que els orienta, que els acompanya. El grup també compta amb un suport psicològic, «molt necessari -segons admet Alba Aymà-, tenint en compte les vivències tan complicades que han hagut de patir tots ells».
«Estic viu de miracle»
«Estic viu de miracle»Willian López Berríos té 34 anys i fa de voluntari a Creu Roja de la Jonquera repartint aliments a persones que tenen dificultats econòmiques. Agraeix l'oportunitat que li brinda l'entitat i també que un terapeuta els estigui ajudant a gestionar els sentiments que encara els provoca «l'infern» que van viure al seu país: «Estic viu de miracle. La meva mare tenia una parada de roba i devia uns diners. Uns extorquidors ens van amenaçar i un dia, quan jo m'estava acomiadant de les meves filles, que anaven cap a l'escola, i em disposava a ajudar la meva mare a la parada, van arribar en un cotxe i van obrir foc amb armes amb silenciadors. Una bala va anar a parar al braç dret, a l'altura del pit, i l'altra al coll. Em vaig fer el mort i fins al cap d'una hora no em van poder atendre els sanitaris».
El salvadoreny, tement que aquells extorquidors tornessin algun dia a atacar-lo a ell o a algun altre membre de la seva família, va aconseguir marxar d'allà tan bon punt es va veure amb forces, després de la convalescència per les ferides causades pel tiroteig. Reconeix que el domina una por constant pel perill que corren la seva mare i els seus germans, que segueixen al Salvador. «Sé que estan protegits per la policia, però prego a Déu perquè algun dia nosaltres ens puguem estabilitzar aquí i puguin venir ells, també», comenta Willian López Berríos, que té gravades al cap les paraules que li va dir la seva mare poc abans d'iniciar el viatge cap a Espanya: «Prefereixo veure't per videotrucada que en una caixa».
Amenaçat per grups armats
Amenaçat per grups armatsEl Programa de sol·licitants i beneficiaris de protecció internacional dona prioritat d'atenció a famílies amb criatures, dones soles i també homes que estan en una situació de vulnerabilitat greu. Aquest és el cas de Guillermo Bautista Parra, un jove de 26 anys, que va arribar a la Jonquera procedent de Colòmbia buscant refugi. Per a ell, no és fàcil reviure el calvari que el va conduir a abandonar la seva terra per embarcar-se en una aventura cap al desconegut. «No sé com vaig poder viure tot allò, no ho vull tornar a viure», expressa afligit.
El jove colombià Guillermo Bautista Parra, a la seva habitació de l'hostal. FOTO: FALGUÉS FOTOGRAFIA
Es va haver de buscar la vida tot sol amb només 15 anys, quan va quedar orfe. «No tenia cap més opció», assegura. Va trobar el seu lloc treballant de pagès en finques de la selva colombiana, amb la manutenció i un sostre assegurats i sense gaires despeses, circumstància que li va permetre reunir alguns estalvis. Tot anava bé fins que l'any passat, pels volts de maig, grups armats van voler-lo reclutar a la força. «Era o anar amb la guerrilla o que em matessin i jo no volia que em reclutessin, per això vaig escapar-me d'allà. Vaig marxar a la capital, a Bogotà. D'estar tranquil treballant al camp em vaig veure perdut al carrer sense feina ni cap lloc on anar», relata Guillermo Bautista Parra.
«No em mouria mai d'aquí»
«No em mouria mai d'aquí»Va sentir a parlar de la possibilitat de buscar refugi internacional i va triar Espanya per l'idioma, en primer lloc, i perquè va pensar que seria un bon país per trobar una oportunitat laboral. «Vaig arribar en avió a Barcelona i em van dir que podia demanar asil polític. A Barcelona, la demanda és molt alta i em van suggerir que intentés demanar-ho a Girona, que estava a prop. Mira, la petició em va anar bé i el 14 d'agost de l'any passat ja estava a la Jonquera. No em mouria mai d'aquí, m'agrada molt tot, el poble, la gent, el menjar», comenta el jove colombià, que ja es defensa amb algunes paraules en català i se sent un jonquerenc més. «Ara estic esperant un permís de treball i poder viure aquí legalment», diu.
Alba Aymà, de Creu Roja, està pendent que els refugiats estiguin ben atesos, sempre seguint uns protocols. Ella és l'encarregada de gestionar el servei que els facilita allotjament, manutenció i transport durant els tràmits de demanda d'asil i fins que no se'ls assigni una plaça definitiva a qualsevol punt del territori espanyol en un pis o en un centre de refugiats.
A l'hostal de la Jonquera, conviuen persones de diferents nacionalitats. FOTO: FALGUÉS FOTOGRAFIA
Les persones acollides es troben en una situació d'especial vulnerabilitat. Els ciutadans russos i els ucraïnesos que conviuen a l'hostal de la Jonquera estan refugiats per la seva condició de testimonis de Jehovà, perquè estan perseguits als seus països. A Rússia, per exemple, la llibertat de moviments d'aquesta confessió va acabar el 2017, quan el Tribunal Suprem els va declarar il·legals i van haver d'entregar les seves propietats a l'Estat. Des d'aleshores, la pressió sobre aquesta església no fa més que augmentar i, per aquesta raó, es veuen obligats a marxar dels seus països i a demanar la protecció internacional.
A més de la Sheila i la Lesly, les filles d'en Willian i l'Evelyn, que tenen 5 i 3 anys, respectivament, a l'hostal hi ha una altra nena i tres nens més, fills d'altres famílies que es troben com ells. L'experiència del matrimoni del Salvador passant el confinament pràcticament tancats en una habitació ha estat «portable» i asseguren que estar així no els ha generat cap mena de dificultat. «Al principi, les nenes estaven una mica angoixades, però aviat es van adaptar. A més, l'Alba els portava dibuixos per pintar i fins i tot tasques de l'escola, i nosaltres les ajudàvem i passàvem les estones. Estan desitjant que obrin l'escola de la Jonquera per anar-hi», explica Willian López Berríos, que conclou: «L'oportunitat que se'ns ha donat d'estar aquí és un somni fet realitat. Només demano que les coses ens surtin bé i que tinguem una estabilitat i un bon futur per a la meva esposa i les meves filles».
ENTREVISTA: Alba Aymà, treballadora social de Creu Roja de la Jonquera
ENTREVISTA: Alba Aymà, treballadora social de Creu Roja de la Jonquera«M'agrada ajudar-los a iniciar una nova etapa de la seva vida»
Alba Aymà és de Pont de Molins i té 26 anys. És la treballadora social de Creu Roja de la Jonquera que s'ocupa de coordinar el Programa de primera acollida de refugiats, adreçat a sol·licitants o persones beneficiàries de protecció internacional. Ella s'ha convertit en el referent de les persones que han demanat asil i que han estat acollides a la Jonquera.
La treballadora social de Creu de Roja de la Jonquera, Alba Aymà. FOTO: FALGUÉS FOTOGRAFIA
Com ha estat que els refugiats tinguin un espai d'acollida a la Jonquera?
El programa per a la protecció d'aquestes persones sol·licitants d'asil té tres fases, però, abans d'aquestes tres fases, hi ha una primera acollida que, a les comarques gironines, es fa en dos llocs, a Girona ciutat i a la Jonquera. A Creu Roja, som dues persones que coordinem aquesta fase, jo ho faig a la Jonquera i la meva companya a Girona. Aquí, estan a l'espera de tenir tota la documentació resolta, però els tràmits són lents.
En què consisteixen les tres fases després de la primera acollida?
En la fase 1, ja s'ha previst l'acollida temporal i el sol·licitant ja pot viure en un pis o en un centre o en un recurs d'habitatge. Pot fer cursos d'idiomes i formació que els serveixen per orientar-los i adaptar-se al lloc on viuen. En la fase dos, els tècnics l'ajuden a establir-se en un habitatge i a cobrir les seves necessitats bàsiques. I, finalment, en la fase tres, el sol·licitant ja ha aconseguit la plena autonomia per viure i treballar aquí.
Com arriben aquestes persones fins aquí?
Abans d'entrar en aquests recursos, moltes persones es quedaven en una situació de vulnerabilitat alta, sense recursos econòmics ni un lloc on anar, sense possibilitat de treballar perquè no tenien documentació que els ho permetés. Aquest programa els empara en aquest sentit.
Com se sap que una persona necessita protecció internacional?
No som ni jutges, ni policies, només els acollim. L'únic requisit és que tinguin la documentació de protecció internacional per entrar al programa. Saber si la resolució és positiva o negativa pot trigar un any i mig o dos. Durant l'espera de la resolució, ja els tenim acollits. Per això estan més temps a la fase zero. Abans, quan sol·licitaves la protecció internacional, ja et donaven la residència de sis mesos, ara ens trobem amb dates d'entrevista per al 2022.
Què és allò que més li agrada d'aquesta feina?
M'agrada el contacte amb les famílies, poder-les ajudar, conèixer les seves situacions personals i com se n'han sortit. M'agrada poder ajudar-los a començar una nova etapa de la seva vida.
I allò que menys?
La lentitud. És cansat no saber quan podràs marxar i viure amb la incertesa per les resolucions de la documentació.
Un programa estatal gestionat pel Ministeri d'Inclusió
Un programa estatal gestionat pel Ministeri d'InclusióLa primera acollida de refugiats que desenvolupa Creu Roja a la Jonquera forma part d'un programa a escala estatal que depèn i gestiona el Ministeri d'Inclusió, Seguretat Social i Migracions, en l'àmbit de la Secretaria d'Estat de Migracions, la Direcció General d'Inclusió i Atenció Humanitària. Aquests organismes tenen encomanada, entre altres funcions, el desenvolupament i la gestió d'un sistema d'acollida integral i integració de sol·licitants d'asil, refugiats, apàtrides, persones acollides al règim de protecció temporal i altres estatuts de protecció subsidiària. Existeix tota una xarxa de centres d'acollida de titularitat pública gestionats, amb el suport de subvencions, per entitats sense ànim de lucre com és el cas de Creu Roja.
