«Els mujahidins eren de Ripoll, però haurien pogut sortir de Figueres»

Quan es va començar a moure per investigar aquells atemptats del 2017?

Des del mateix moment en què es produeixen els atemptats, jo era als Estats Units coneixent programes que s'estaven fent allà sobre l'extremisme i, llavors, vaig haver d'avançar el viatge de tornada. Hi estava tres setmanes, allà, perquè era un viatge de formació, i vaig haver de tornar uns dies abans. Ho havia de fer el dissabte i els atemptats es produïen el dijous. Estava impactada pel que havia passat, encara que ja ens esperàvem que hi hauria algun atemptat a Barcelona, perquè un agent d'informació sempre em deia que «avui queda un dia menys».

Què va ser allò primer que la va sorprendre en el moment en què va començar a remenar material?

El primer que em va sorprendre va ser la procedència dels autors materials, no perquè no penséssim que podien ser de comarques, però el fet que fos Ripoll tenia moltes connotacions que van impactar a bona part de la societat.

Per què es van convertir en terroristes, els mujahidins de Ripoll?

Van ser de Ripoll, però podien haver estat perfectament de Figueres, de Roses o de Palafrugell. A finals del 2014, aquests joves de Ripoll ja estaven interessats en la informació que venia de Síria i ja estaven consumint propaganda gihadista. No només a Ripoll, sinó a molts punts de Catalunya. Quan arriba Abdelbaki Es-Satty a Ripoll, el 2015, ja estaven interessats per aquesta temàtica. Per tant, Es-Satty va ser un agent de radicalització, que va catalitzar el procés de radicalització, que havien començat aquests nois. Amb això, si hagués arribat un captador a Figueres o a Roses, i hagués localitzat joves amb les seves vulnerabilitats, potser també haurien pogut ser d'aquestes altres poblacions. Els mujahidins, a finals del 2014, ja s'interessaven per consumir aquesta propaganda gihadista i, aquí he pogut veure que, ja comença un procés de radicalització gradual. Va ser clau la figura del referent espiritual, com és Es-Satty, que va durar tres anys, en què l'imam es va esforçar a distingir entre musulmans infidels i, a través dels dispositius mòbils, podem veure com aquests joves van evolucionant ideològicament, fins que fan l'atemptat. A través dels mòbils i ordinadors, coneixem les converses que van tenir manifestant com se sentien per dins, amb una crisi identitària important, i van alimentar aquest odi tan exacerbat que els va portar finalment a matar.

Què els va portar a encetar aquesta croada a Cambrils?

Probablement, va ser per l'oportunitat on eren en aquell moment, quan ells s'adonen, al migdia del 17 d'agost, que havia explosionat la casa d'Alcanar i un dels de Ripoll va a buscar els altres companys i se'n van cap a Tarragona, on hi havia un altre noi que baixava amb la furgoneta que havia quedat avariada. Pel lloc on eren, on els anava millor per atemptar era a Cambrils. Si haguessin estat en un altre punt, l'haurien fet en un altre lloc. La decisió estava presa.

Abans de començar aquest llibre va fer una fórmula de fer més d'un centenar d'entrevistes arreu de l'Àfrica, Europa i l'Estat espanyol. Ho repetiria, ara?

Sí. Com que aquests atemptats són temàtiques complexes, crec que no n'hi ha prou amb la investigació judicial i policial, cal que el periodista faci treball de camp i això significa desplaçar-te als mateixos llocs on aquests individus es van desplaçar prèviament a l'atemptat per poder interlocutar amb les persones que abans havien estat en contacte amb el seu entorn immediat. He hagut de fer un treball molt intensiu a Ripoll, per conèixer el seu entorn, però també he hagut d'anar al Marroc, a conèixer la dona d'Abdelbaki Es-Satty, per veure quin era el context familiar, i a Bèlgica, que és on jo crec que es va precipitar la preparació dels atemptats. Aquesta és l'única manera d'agafar les diligències i anar comparant el que la gent ha declarat davant de la policia, i el que et volen explicar a tu. És una feina d'anar contrastant les informacions i, si pot ser, amb diverses entrevistes en el temps per veure que ells no canvien les versions.

Vostè explica, al llibre, l'impacte que va suposar per a la població de Ripoll aquests atacs. Algú s'ho imaginava?

No. A Ripoll, com a molts llocs de Catalunya, no hi havia una consciència clara dels processos de radicalització i, per tant, d'un discurs rigorista, desconeixien que es pogués passar al fanatisme i acabessin matant. Aquesta falta de conscienciació de Ripoll també la teníem a Figueres, a Cambrils i a qualsevol punt de Catalunya. Per a Ripoll, va ser un impacte molt fort i van rebre un setge mediàtic de tot el món. A Ripoll, s'estan intentant recosir ferides.

Al títol de la versió catalana del llibre, Sense por de morir

A mi, em va impactar molt veure l'Omar Hichamy al passeig de Cambrils, simulant que portava un cinturó d'explosius a davant de dos policies que l'estaven apuntant i que, malgrat això, anava cridant Al·là és gran, encara que ja sabia que el cinturó d'explosius era fals. Per a nosaltres, que valorem la vida, creiem que sintetitzava molt aquesta idea. El subtítol, però, és més revelador, que són Els silencis del 17-A. Quantes coses i persones han quedat silenciades darrere d'aquest atemptat?

En nom d'Al·là, es pot arribar, encara, a lluitar en la història moderna?

Crec que els seguidors dels grups gihadistes han recuperat des de fa dècades aquesta creença que creuen legítima de matar en nom d'Al·là i defensar un ideari per la força, a pesar de les matances. Hi ha creients que es deuen més al fet que formin part d'una religió que no pas que formin part d'un estat de dret. No per a tots l'estat de dret és la prioritat.

Aquest doble atemptat va tornar a fer reviure el terrorisme islàmic. Per què no s'ho esperaven els governants?

Crec que s'ho esperaven, però han passat gairebé tres anys i s'ha fet alguna cosa a escala preventiva? El país ha sigut incapaç de donar una resposta i debatre el que va passar. Malauradament, s'ha mirat cap a una altra banda.