El doctor Lluís Jordà (Camprodon) és psiquiatre al Centre de Salut Mental (CSM) de Figueres. Per ell, aquesta situació, «de pandèmia però també de crisi, com a mínim econòmica, important ens fa conscients de la nostra vulnerabilitat».

- Com heu treballat des de l’inici de l’estat d’alarma?

- Ha suposat un canvi en la forma de treballar. La idea era prioritzar l’assistència a la gent amb trastorn més greu, sense deixar les urgències i els ingressos a Santa Caterina. Vam fer que cada professional tingués la seva agenda i una part del territori coberta. Hem fet molta atenció telefònica i hem estalviat desplaçaments innecessaris, menys visites presencials i més urgències.

- Heu fet atenció domiciliària?

- Sí, mirem de no fer-ne molta, perquè suposa molt temps, i més ara. Tenim un equip de psicosi precoç que es dedica específicament a trastorns psicòtics a joves, en primers brots, per evitar el deteriorament i trencament i és un equip que treballa fora. També hi ha un programa de PSI, de suport individualitzat, per a gent més crònica que no s’organitza gens bé.

- Hi ha hagut més demanda durant el confinament?

- Diferent. La situació de crisi és un estrès psicològic generalitzat per a tothom. Per a la gent que ja era fràgil, més. La gent que ha pogut aguantar fins ara ho ha fet, però és probable que tinguem un repunt de demanda. Si li sumes la repercussió socioeconòmica, les escoles que no se sap què passarà... Ve menys gent en volum, però anirem entrant en la nova normalitat i per a nosaltres segurament hi haurà un rebrot.

- Per què es preveu que augmenti?

- La gent està més deprimida, més ansiosa... poden haver-hi trastorns posttraumàtics. Però també és important no psicologitzar ni psiquiatralitzar el patiment.

- Què vol dir això?

- A vegades hi ha la tendència que si hi ha un malestar, hi ha d’haver una atenció psiquiàtrica o psicològica al darrere. No sempre és així.

- Llavors, com es fa?

- Una situació així treu els recursos que tothom té de resiliència. Hi ha coses que depenen molt de circumstàncies que no es poden canviar a escala psicològica ni amb un fàrmac. Molt del malestar que es canalitza del sistema sanitari, molt s’ha de reconvertir.

- En quin sentit afecta el sistema econòmic i polític la nostra salut mental?

- Una pregunta grossa. Quan hi ha una crisi econòmica, els que més reben són el que menys tenen. Molts d’ells ja tenen una precarietat. Si tot va bé, el teixit socioeconòmic es pot recuperar, però s’haurà de veure.

- Hi ha relació entre la salut mental i l’estatus econòmic?

- Amb la salut en general. Un 70-80% dels determinants de la salut són socioeconòmics, no sanitaris. No es tracta de construir un sistema de salut, que també, però si no mengem bé; si l’aire que respirem no és bo; si no tenim bones condicions laborals... ja pots anar posant hospitals.

- Hi ha una ràtio professional/pacient suficient?

- Si el malestar socioeconòmic de les societats modernes el psicologitzes, no en tindríem mai prou. El que hem de fer a la salut mental pública és atendre els trastorns greus. Perquè si no acabem dedicant els nostres recursos a qui ho necessita menys i deixant fora a la gent que més ho necessita.

- És necessària una visió psicosocial per sortir de la crisi?

- Penso que sí però, és clar, jo soc psiquiatre. Això no és una cosa només tècnica o científica, hi ha molt de psicològic. És molt important informar la gent, i no és fàcil. Has de poder tractar la gent com a persones adultes, si vols que es comportin com a adults. Si dones informació infantilitzada, la gent es comporta com a nens. És important que la gent confiï, té a veure amb l’honestedat.