26 de maig de 2020
26.05.2020
L'Empordà
Educació

Eva Millet: «Les noves generacions tenen una tolerància baixa a la frustració»

Periodista i escriptora, la seva experiència com a mare la va animar a investigar sobre la criança dels fills i a escriure sobre tot allò que pot documentar

25.05.2020 | 18:59
Eva Millet, durant la seva estada a les Escolàpies Figueres per fer una conferència el març passat.

Barcelonina, de 51 anys, i mare de dos fills, Eva Millet és periodista i escriptora, i assegura que a partir de la publicació del seu primer llibre, el 2016, es va convertir també en conferenciant per accident. És l'autora dels llibres Hiperpaternidad; Niños, adolescentes y ansiedad, i Hiperniños (Plataforma Editorial).

Només un parell de dies abans que el Govern de la Generalitat decidís el tancament dels centres educatius com a mesura contra el coronavirus, ella es trobava a Figueres, per fer una xerrada adreçada als pares d'alumnes de les Escolàpies, que va titular Nens perfectes o nens feliços. Aquell mateix dia, li vam fer aquesta entrevista.

Amb el llibre Hiperpaternidad, es va estrenar com a escriptora. El subtítol del llibre no deixa indiferent: Del modelo mueble al modelo altar.

Es refereix al canvi de paradigma que hi ha pel que fa als estils de criança actuals. S'ha passat de tractar els nens gairebé com un moble, com deia la meva àvia paterna quan un dels seus vint-i-quatre nets no feia bondat: «No li feu cas, com si fos un moble, una estona». Hem passat d'aquí al model altar, on el nen és el rei de la casa. Estem en una societat molt paidocèntrica, hi ha un veritable culte als descendents.

S'espera massa dels fills?

Ja ho pots ben dir. Fins i tot abans d'haver estat concebuts ja s'estan fent plans sobre com serà aquell nen, què farà, on arribarà, on estudiarà. Des d'abans de néixer, els pares dipositen en ell unes grans expectatives. Neix, a més, amb un superàvit d'atenció. En la meva generació, per exemple, ens havíem de guanyar l'atenció dels pares. En canvi, els nens d'ara, no. A més, també neixen amb unes expectatives tan altes que es creen moltes ansietats, no només en els fills, sinó també en els pares.

L'ansietat, doncs, és un problema que afecta més els fills o els pares?

Moltes vegades les pròpies angoixes, els neguits i les ansietats dels pares es transmeten als fills. Els nostres fills veuen allò que fem i com ho experimentem. Alguns pares pensen que els seus fills han d'anar al psicòleg, però són ells que hi han d'anar. De fet, molts psicòlegs s'interessen més pels pares que pels fills.

Com va néixer aquesta inquietud per escriure sobre la criança dels fills?

Com a periodista m'agrada ser corresponsal de tot allò que veig al meu entorn. Sempre he escrit sobre temes que detectava a prop meu. Quan em vaig convertir en mare, lògicament, em vaig començar a interessar pels temes de la criança. Des de fa ja molts anys, soc col·laboradora del Magazine de La Vanguardia i vaig començar a publicar-hi articles sobre aquesta temàtica. Un dels primers que vaig fer va ser sobre l'alletament matern.

Què explicava en aquell article?

Feia una reflexió al voltant de l'alletament matern quan és a demanda i sine die.

Quins són aquells temes de la criança que l'han preocupat més?

A mesura que els meus fills van anar creixent, jo anava veient unes coses al meu voltant, de comportament de pares i mares, que em sorprenien molt. Vaig començar a investigar i vaig descobrir que la hiperpaternitat era un tema sobre el qual als Estats Units se'n parlava des de feia temps. L'article sobre aquest tema el vaig escriure el 2015 i va tenir molt d'èxit. D'aquí va sorgir la idea de fer-ne un llibre.

Descrigui la hiperpaternitat.

La hiperpaternitat està bastant elaborada. Es tracta d'una criança intensiva, gairebé obsessiva, en la qual el nen es converteix en el recipient de totes les expectatives paternes i maternes. El nen és alhora un producte, molt en sintonia amb aquest temps hipercapitalista que ens ha tocat viure. Això vol dir que els pares han d'invertir molt per aconseguir del fill allò que es vol, que tingui èxit i aconsegueixi triomfs. Una de les característiques d'aquest model és que hi ha un ingredient clau que és l'ansietat.

Pot ser que es giri la truita i que en lloc de triomfs s'aconsegueixin frustracions?

Una de les característiques de les noves generacions és que tenen una tolerància baixa a la frustració. I això està molt vinculat a aquest model en què es diu que sí a tot allò que demana el nen, se li dona tot, no se'l deixa patir i no se'l deixa experimentar cap mena de frustració, perquè els pares actuen una mica com a majordoms anglesos. Els pares, avui, estan anticipant els possibles problemes dels seus fills. Creuen que ser bons pares significa solucionar qualsevol entrebanc del fill.

Què aplica en la seva maternitat de tot això que divulga?

Tinc un fill de 18 anys i una filla de 14 i et puc dir que no són els nens perfectes, perquè jo mai no he intentat que ho fossin. Quan van néixer els meus fills tenia dos propòsits, cap dels dos no gaire ambiciós. Un era que dormissin bé, perquè crec que dormir bé és fonamental per a un bon desenvolupament i perquè també els pares i les mares se senten millor. I l'altre propòsit era que fossin educats, en el sentit de dir bon dia, bona tarda, bona nit, gràcies i si us plau. Jo confio que ells sols se'n sortiran. A vegades, els veig caure, però han d'aprendre que a la vida a vegades les coses no surten bé. Per a mi és important que els meus fills tinguin una capacitat de frustració.

Ha treballat de periodista a l'estranger i en mitjans com la BBC i The Guardian. Com va ser el seu camí en la professió per arribar fins aquí?

Jo sempre havia volgut estudiar a l'estranger. Tota la meva vida he estat molt anglòfila. De petita m'agradava llegir literatura anglesa, Agatha Christie, Guillem Brown... era una gran admiradora del món anglosaxó i tenia clar que volia estudiar allà, però no va ser possible, perquè a casa meva no s'ho podien permetre. Vaig superar aquesta frustració buscant una feina quan vaig poder a Anglaterra, vivint allà i, fins i tot, em vaig casar amb un anglès. L'experiència treballant allà va ser fantàstica i vaig aprendre molt, però al final el clima, la falta de sol, em va afectar molt i als 30 anys vaig decidir tornar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
anteriorsegüent