La crisi sanitària i l'estat d'alarma van agafar la diputada d'ERC al Congrés Montse Bassa justament quan acabava de publicar el llibre «Carregades de raons», que ha escrit amb la seva germana Dolors. L'entrevista ens posa cara a cara a través d'una videoconferència, però els ulls se'm desvien cap a un pòster que Montse Bassa té penjat al fons de l'estança, a la seva casa de Llers, on s'identifica el rostre de la seva germana,amb la paraula Freedom i un immens llaç groc. Somriu totalment recuperada d'un contagi de coronavirus que la va fer emmalaltir.

Com es troba?

Al cent per cent un altre cop. La veritat és que em vaig trobar bastant malament, fins al punt que em van ingressar a l'Hospital de Figueres. Dintre de tot, ja estic ben refeta. Prova superada, una més.

Com descriu l'experiència d'haver passat el coronavirus?

Entenc perfectament que la gent quan ho passa agafi por. Una cosa és passar-lo sense símptomes importants, des de casa, i l'altra és quan veus que t'ingressen a l'hospital. L'aïllament és molt important. Et trobes en una habitació, on els sanitaris han de controlar-ho tot molt, entrant només vegades molt comptades. Et sents molt tancat, tot i que és totalment comprensible. Van ser aquells dies en què sabies que hi havia morts. Tens febre i t'espantes. Però també és veritat que jo vaig ingressar en un grau menor de dificultat, comparat amb altra gent que hi havia ingressada. Va ser una esperança.

Quan va estar ingressada?

Una setmana. Abans de l'ingrés, en tenir símptomes, vaig estar completament aïllada en una habitació a casa, després vaig estar a l'hospital una setmana i després quinze dies més aïllada a casa. I et diré una cosa: vaig empatitzar molt amb el tema dels presos polítics. Potser per ser familiar hi penso més, però ho he parlat amb altres persones que han estat ingressades i també els hi ha passat. Sentir-me tantes hores tancada, sense obrir-se ni una sola finestra; estar aïllada en una habitació, tot i que tenia uns privilegis, perquè tenia un mòbil i unes comunicacions, em va fer empatitzar amb allò que estan passant els presos i les preses. Quan ho sents en la pròpia pell, sents l'horror. I ja et dic que nosaltres estem molt avantatjats pels mitjans de comunicació que tenim a l'abast.

Surt de l'aïllament al confinament.

Així és. Però tampoc ho vull personalitzar en mi, perquè veig molta gent que pateix i molta gent que està molt pitjor. De fet, una de les feines que m'ha motivat més al Congrés és la lluita i les mesures per fer front a la Covid-19, ja que ho he viscut a flor de pell. Ens fa sentir vergonya que no hi hagi renda bàsica; que no se suspengui el pagament dels lloguers, sobretot per a particulars, autònoms i pimes, no tant per als grans tenidors, que haurien de quedar exclosos d'aquesta petició que fem. A més, se'ns obliga a gestionar des de la distància en lloc de fer-ho des del territori, com voldríem.

Quina és la seva percepció de la gestió de la crisi sanitària des de Madrid?

Això ho explicava molt bé la consellera Alba Vergés, quan deia que se'ls duplica la feina, perquè les decisions les hem d'anar prenent aquí, demanant el vistiplau d'allà, no sempre se'ns confirma el que nosaltres voldríem i això, cada dia, és una pèrdua de temps i una pèrdua d'oportunitats per trobar solucions molt més properes. Tot allò que demana el Govern de Catalunya és molt comprensible, però ha d'estar lluitant contra aquesta doble centralització tan bèstia que hi ha amb aquest estat d'alarma.

Com està la seva germana, Dolors Bassa?

Et dic amb un somriure que el fet que, finalment, després dels problemes que hi va haver amb el Tribunal Suprem, pugui sortir a treballar, és un plaer. Ara podem parlar per telèfon i hi tinc més comunicació. La Dolors diu que tenir petites alenades de llibertat és com veure la llum al final del túnel, tot i saber que ha de mirar el rellotge perquè ha de tornar a entrar. El preu que ha de pagar d'aquesta sortida de treball és que un cop torna a la presó ha de quedar confinada a ingressos, pel perill que suposa que puguin entrar virus de l'exterior a un lloc on viu tanta gent vulnerable.

Què significa quedar confinada a ingressos?

La Dolors, quan torna a la presó, no va a la seva cel·la, no va al seu mòdul, no té un dinar compartit amb altres internes, no té manera de relacionar-se amb ningú més. Totes les hores que està a la presó està sola, tancada en un espai reduït. Això és una dificultat, però ella ha decidit que la superarà fàcilment perquè en contrapartida deixa aquesta presó tan asfixiant per sortir al carrer després de més de dos anys tancada.

Quines són les seves rutines?

Ella surt al matí per entrar a treballar a dos quarts de deu, a Torroella de Montgrí. No necessita que ningú la vagi a buscar per portar-la. Ella mateixa fa els seus moviments, amb el seu cotxe. La feina que fa li agrada molt, per a una residència de la Fundació Hospital-Asil de Pobres i Malalts. No està ben bé a la residència, fa teletreball en unes dependències municipals i coordina projectes per millorar els serveis per a la gent gran. La fundació està molt agraïda que ella pugui fer aquesta feina, per l'experiència que té com a consellera i pels contactes que té. Fa l'horari seguit i ha de tornar a estar dins de la presó entre dos quarts de vuit i les vuit. Aquesta jornada és de dilluns a divendres, el cap de setmana no pot sortir.

I vostè, quina activitat realitza actualment?

És l'activitat parlamentària. Sempre dic que, des que estem confinats, les hores de treball se'm multipliquen. Soc portaveu del grup d'Educació i volem la derogació de la LOE, la LOMLOE, que en diem ara, perquè és la Llei Orgànica de Modificació de la LOE. Estem entrant totes les esmenes hagudes i per haver, perquè s'acaba el termini aquest mateix dimecres. El nostre objectiu és molt clar: blindar l'escola catalana. Al mateix temps, soc portaveu, juntament amb Gabriel Rufián i Carolina Telechea, del grup parlamentari del Congrés, i seguim amb la feina habitual, no només tancats a casa, sinó que ja comencem a anar a Madrid.

Com han gestat la seva germana i vostè un llibre a dues mans?

Carregades de raons està escrit des d'una visió feminista, i, havent-hi tants llibres sobre el procés, aquest fet el fa diferent. Ens despullem molt en el sentit d'expressar com vivim la repressió familiar des de fora dels murs i, el seu cas, des de dins de la presó. El llibre no és només de vivència sinó, també, de reflexió política.