02 de maig de 2020
02.05.2020
L'Empordà
Dol

Mònica Cunill, psicòloga experta en dol: « Estem davant de processos de dol de risc, que poden complicar-se i requerir ajuda»

Des de la Fundació de la UdG, han publicat on vídeo on explica com dir adeu des del confinament

02.05.2020 | 06:00
Mònica Cunill ofereix consell per dir adeu des del confinament

Mònica Cunill, és psicòloga clínica especialitzada en processos de dol, doctora en psicologia, professora i investigadora de la Universitat de Girona, en el grup de recerca de la psicologia de la salut, i autora del llibre Nadie me entiende.

L'experta en processos de pèrdua i dol ens parla de la dificultat de fer el dol quan no ens podem acomiadar dels nostres èssers estimats ni tampoc rebre l'escalf de companys i amics mitjançant el ritual cerimonial. A més, Cunill apunta a la complicació de comunicar la defunció als familiars en un moment on els professionals sanitaris estan en momentes límit. Totes aquestes situacions emocionals segons l'experta, poden esclatar d'aquí uns mesos, i per això reclama mesures preventives.


Ens trobem davant de moments complicats per passar un dol, i més si l'hem perdut per la Covid-19.

Majoritàriament estem davant de dols de risc. Hi ha tota una sèrie de factors que poden influir en el fet que, en lloc de ser un procés amb un desenvolupament normal assumible, pugui complicar-se i requerir una ajuda psicoterapèutica .

És difícil entendre que algú ha marxat sense haver pogut veure'l.

Bàsicament és un dels factors de risc. En circumstàncies normals, quan tens un familiar malalt, pots participar en les cures o acompanyant-lo en la malaltia. D'alguna manera això et protegeix en el procés de dol. Ara, estàs a casa, esperant amb incertesa la trucada, perquè et donin notícies - i depèn també de com te les donin-, d'entrada ens farà més difícil acceptar la realitat. El fet de no veure la persona malalta, o no veure el seu cos, dificulta que la meva ment pugui integrar que això està passant realment.

És el mateix dol que una mort per accident, per exemple?

Sí, es pot assimilar a una mort sobtada. La percepció d'irrealitat, quan se'ns mor algú proper de manera sobtada, «arribaré a casa i me'l trobaré» o «em sorprenc a mi mateixa trucant-li», en condicions normals pot durar uns quatre mesos. La diferència és que en aquests moments no tens la possibilitat d'anar al tanatori i veure el cos, i per tant, se'ns pot fer més difícil de passar aquesta fase d'irrealitat.

No veiem el cos, i no podem fer cerimònies per acomiadar-nos.

En aquestes trobades tens la possibilitat de rebre l'escalf de la gent i, amb el cos present, pots verbalitzar tot allò que t'agradaria que la persona s'endugués. Ens trobem que hi ha persones que perquè no s'han pogut acomiadar correctament, li queden assumptes pendents; «no haver-li dit t'estimo», o «no haver-li pogut agrair el què ha fet per mi» o «no haver-li demanat perdó». Aquests són elements que tenen a veure amb la relació, i que queden pendents, fan que el dol es pugui bloquejar.

Recomana deixar el ritual cerimonial per més endavant?

En aquests moments des de casa es pot fer alguna cosa. Els rituals utilitzen el simbolisme i no necessitem en un lloc concret per fer un petit acte de comiat. Si hi ha més membres de la família a casa, primer es pot fer una posada en comú de què ens agradaria fer, fins i tot convidar per videoconferència a altres persones, fer un acte de comiat íntim. I es poden fer diverses coses: escriure un text per expressar-te, per acomiadar-te. Podem posar un racó especial a casa per recordar aquella persona, amb la foto, unes espelmes, dibuixos dels nens..., Fer-lo present. Vaja, un petit homenatge a la vida d'aquesta persona. Això no treu el dolor, però pot reconfortar. En tot cas, més endavant, es pot organitzar una cerimònia pública si ho necessitem, però no amb un caràcter d'enterrament, sinó d'homenatge. I aquí rebre les abraçades i els petons.

En el cerimonial tradicional amb una abraçada ho dius tot. Què podem fer ara si algú proper ha perdut un ser estimat?

Pots contactar amb la persona en dol i mostrar el teu condol, prendre la iniciativa, que malgrat que no sigui un bon moment, a vegades es tracta senzillament que l'altre sàpiga que estàs allà: «estic aquí, no cal que em contestis si no et ve de gust, com et trobes, estic disponible si et ve de gust parlar, físicament no puc estar amb tu però estàs en el meu pensament€». Hem d'evitar dir les típiques frases fetes; «has de ser fort; vinga, anima't; ja veuràs que el temps tot ho cura; és llei de vida; tot passa», no van bé ara ni mai, i fan que la persona se senti incompresa i sola. Al final el què necessita és sentir que hi ets i que legítimes i valides la seva tristesa o que estigui enfadat. També veure si la persona està prenent mesures d'autocura: si menja, si manté una higiene, si pren la medicació – si en pren-..., a vegades, davant una pèrdua, la persona es pot abandonar, i en aquests moments de confinament, que estem més sols, és important estar-ne pendent.

Una de les coses que fem quan se'ns mor algú proper i estimat és buscar culpables. Com ho hem de gestionar ara això?

És un component cognitiu i té una funció natural en el dol. En el primer moment del procés, quan tenim aquesta sensació d'irrealitat, el nostre cervell busca una resposta al que ha passat, és un mecanisme de distracció, de defensa, una manera de tenir entretinguda la ment, perquè encara no estem preparats per baixar al cor on hi ha tot el dolor. Puc culpar els metges o a mi mateixa. Però si el procés segueix el seu curs natural, aquesta culpa es desfarà, el seu contingut sol ser molt irracional.

A l'inici ha comentat un factor, la manera de comunicar la notícia. Informar de la mort dels pacients no s'està fent bé?

El fet de comunicar males notícies té un protocol. Entre altres coses, s'ha d'estar en un estat de calma i serenitat, perquè és un moment molt delicat per la família. Ara ens trobem que el personal sanitari estan patint un estrès sobrehumà, i segurament aquesta situació emocional i la manca de temps, fa que es dificulti una correcta comunicació als familiars. Hem vist que hi ha professionals sanitaris que els han posat en disciplines diferents i això també ho pot dificultar. Per exemple, els professionals de pal·liatius saben perfectament com fer-ho, els han format per això, però hi ha altres disciplines que no i que ara es troben al peu del canó informant els familiars.
Els sanitaris també passen processos de dol pels pacients de l'UCI?
El procés de dol va lligat a una vinculació personal. Pot haver-hi algun cas i s'anomenen dols desautoritzats, la societat no ens «autoritza a estar en dol per un pacient». Des de la Universitat de Girona estem fent un estudi de l'impacte emocional que estan tenint els sanitaris i estem obtenint un percentatge molt alt de malestar emocional; angoixa, estrès o depressió. En aquest sentit ens preguntem qui cuida el cuidador, perquè aquest estrès es pot sostenir una setmana, però s'està allargant...

Hi haurà milers de persones, entre sanitaris i gent que ha perdut familiars i amics, que tindran processos emocionals complicats.

Estem preveient que d'aquí a mig any començarem a trobar persones enmig de dols bloquejats que necessitaran atenció. S'haurien d'invertir recursos en aquests moments per actuar de manera preventiva. Ara estem desbordats per la Covid, i després ho estarem emocionalment.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
anteriorsegüent