Nascuda a Cistella (1946), Montserrat Figueras Regàs fa 50 anys que viu a la Jonquera, amb el seu marit, Paco Puigsegur. Ella és una de les moltes dones que s'han prestat a fer un treball voluntari i altruista per contribuir, en aquest cas, confeccionant mascaretes de roba, en l'ajuda col·lectiva contra el coronavirus. La voluntat d'ajudar i sentir-se útil en aquesta situació excepcional que vivim, la mantenen ocupada a casa seva durant el confinament.

Què la va fer motivar a cosir mascaretes des de casa seva?

Les ganes d'ajudar i col·laborar en la situació en la qual estem vivint. La meva motivació era ajudar. No hi ha mascaretes, més aviat en falten. Al poble de la Jonquera, érem dinou persones per fer unes tres mil mascaretes. L'Ajuntament, que ha estat el promotor de tot això, n'ha repartit a les famílies. Cada família té mascaretes. Es reparteixen a la farmàcia i a tres botigues de comestibles del poble que hi ha obertes actualment.

Han de prendre alguna mesura específica per treballar aquest material?

La Direcció General de Protecció Civil ens deixava les mascaretes preparades i portades d'origen. La roba especial de l'empresa Fanotex conté un 99 per cent de polièster i un 1 per cent de carboni. Aquesta roba es pot rentar, fins a vuitanta vegades a seixanta graus. És una roba especial que fa que siguin unes mascaretes molt segures.

En el conjunt de la societat, vostè és de les persones que pensen que hi haurà un abans i un després del coronavirus?

I tant! Cadascú a casa seva. És molt que ens hàgim trobat dinou persones del poble per treballar. El meu marit, de vuitanta anys, m'ajudava i, a casa, encara tenim màquines de quan teníem taller. Un poble tan ric en vida social, les coses trigaran molt a ser com eren.

Ha tingut alguna mala experiència al seu voltant?

Personalment, tinc un familiar ingressat al Trueta de Girona amb coronavirus i un amic, al Santa Caterina de Salt. Mentrestant, he perdut el meu germà i no he pogut ser al seu enterrament. Costarà molt que les coses es normalitzin. Si ens en sortim, haurem d'anar amb moltes precaucions.

Quina és l'experiència més positiva que en treu d'aquest voluntariat?

Sobretot, la satisfacció d'haver ajudat a millorar la situació, ja que som a casa, no podem fer res, estem immòbils i impotents, això ajudava i omplia. Era la satisfacció d'ajudar a col·laborar. Puc dir que, a casa, hi ha màquines de quan hi havia el taller. Una màquina domèstica no té les mateixes prestacions. A més, el teixit català és important i en tenim molta sort, tots plegats.