01 de abril de 2020
01.04.2020
L'Empordà
Emergència per coronavirus

Montse Rigall: «Llavors, has tingut la Covid-19?»

La periodista figuerenca continua el relat del seu periple aïllada dins el confinament

01.04.2020 | 09:57
Montse Rigall, l'autora del text.

L'experiència personal narrada en aquest espai per la periodista ha colpit els lectors de l'Empordà, molts dels quals li han enviat missatges d'ànim i suport. Montse Rigall torna a posar paraules a tot allò que està vivint des de l'aïllament.

[...] Després de patir febre durant tres dies i mig, tos seca, sentir dolor intens als ossos, sobretot a l'alçada dels ronyons, la pregunta que més cops m'han fet en les darreres hores és: llavors has tingut la Covid-19?

Si la pregunta inclou si m'han fet el test, la resposta és negativa. En canvi, si la pregunta es refereix a si ja l'he passat, la resposta, segons el meu metge del Centre d'Atenció Primària, és afirmativa. «No tothom que l'ha passat està comptabilitzat». El diagnòstic coincideix amb la del nefròleg que va analitzar l'hematúria i la proteïnúria a l'orina. Davant del dubte, els experts asseguren que tots, tard o d'hora, l'acabarem patint i, per això, no cal fer el test. El que cal és extremar les precaucions per evitar-ne el contagi.

Els dies següents al pic de més febre més alt (vaig arribar a 38,5 quan normalment amb prou feines estic a 35) vaig tenir problemes gastrointestinals i el mal a les lumbars m'impedia posar dreta. Cada dia era un diumenge on no passava res i les nits eren igual als dies. Comptava les hores segons si faltava molt per prendre el següent paracetamol d'1 gram.

Vaig aïllar-me a l'habitació que, per sort, té bany propi i no compartia cap utensili amb la família. En un primer moment, vaig aconseguir asserenar-me i amb tota la calma que podia ser capaç de transmetre, vaig explicar als nens que calia estimar-nos en la distància, que la millor manera de tornar a la tan enyorada rutina era quedar-nos a casa i fer vida a banda de la mare.

El meu fill Arnau va encaixar el paper de seguida i, amb gran dosi d'empatia, va exercir de germà gran, però la petita va arrencar a plorar i a mi se'm va fer un nus a la gola. Sense poder dir res, em vaig entristir de cop i volta. Em vaig adonar de les conseqüències emocionals que tindria la pandèmia del coronavirus per als infants més innocents. L'abast de la petjada psicològica del confinament és imprevisible en aquests moments, però ja és més que evident, si els sabem escoltar amb un xic d'atenció.

Ni dolços petons ni abraçades

Després de 15 dies aïllada, sense dolços petons ni abraçades reconfortants, la inquietud i la incertesa del demà persisteix. I això que, finalment, he tingut la gran sort de rebre el suport telefònic diari dels grans herois sense capa d'aquest malson. Cada dia que passa tinc més respecte per la professionalitat i la humanitat incondicional del personal sanitari. Caldrà recordar-ho d'aquí a un temps i, en la mesura que pugui, els meus fills no ho oblidaran.

Gràcies a ells/es, a casa nostra, hem crescut com a persones. Aquest drama mundial ens ha fet prendre consciència: menys individualitat i més pensar en el bé comú, cal saber esperar i enyorar als qui estimem i, sobretot, apreciar l'aquí i l'ara. És una bona oportunitat per aturar el ritme frenètic que dúiem.

Tal com ha escrit la meva petita en un relat per a l'escola virtual: «A la vida tot són etapes, unes de més divertides que d'altres. La d'ara no m'agrada gens ni mica però també passarà. Tot anirà bé». Només té deu anys i ja ha pres la millor lliçó que ens pot donar la vida.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
anteriorsegüent