Aquests dies, tancats a casa, comencem a adonar-nos del valor de totes aquelles coses a les quals no donàvem importància, que consideràvem normals, com si fossin un dret adquirit pel simple fet de viure, i que ara ens costa acceptar que no tenim. Els dies confinats fan que trobem a faltar aquests aspectes quotidians, del dia a dia; anar a treballar, xerrar amb els companys, dinar amb la família, jugar al parc a la tarda, abraçar-nos, fer-nos petons o sortir a sopar amb els amics. Qui ens hauria dit fa unes setmanes que no podríem abraçar l'àvia?, que no podríem encaixar les mans amb els nostres companys?, que no podríem sortir de casa...

I és que parlant amb la gent veiem que principalment troben a faltar aspectes relacionats amb les emocions, amb el fet de sentir les persones, poder parlar cara a cara. La Joana Murlà explica que el seu problema no és estar confinada, «afortunadament tinc una casa gran, i a vegades ja passo tres o quatre dies sense sortir, fent cosetes per casa, soc molt casolana», però troba a faltar poder veure la família sencera, les filles i les netes, tots junts. Una imatge que fins ara era habitual i que, com moltes famílies, estan desitjant que torni a ser una activitat habitual.

No només s'enyora el dia a dia. Aquells que tenen una passió, com la Sílvia per la moto, passen els caps de setmana mirant per la finestra esperant que aquesta situació impliqui tornar a gaudir del que més els agrada. Altres, troben a faltar poder planificar les vacances o una sortida de cap de setmana, una planificació que, ara per ara, no sembla tenir dates segures. En Juli és escenògraf, i, més enllà de trobar a faltar «abraçar aquelles persones que més m'estimo i mantenir-hi una conversa casa a cara. Passejar per la platja, poder posar els peus a l'aigua i estirar-me a prendre el sol a la sorra», el que en Juli enyora més és «poder anar al teatre i a tots els esdeveniments culturals que tenia ja les entrades, i s'han hagut d'anul·lar a causa del coronavirus».

D'altra banda, a tota l'enyorança del dia a dia, s'hi suma la necessitat de viure «sense aquesta por inevitable constant», com afirma la Júlia Mesas. Una sensació que es percep en sortir al carrer. Tot i que les mesures estableixen una distància prudencial entre persones, inconscientment ens allunyem uns dels altres, evitem agafar-nos a les baranes o tocar qualsevol element del carrer. La por que explica la Júlia té un aspecte positiu, i és que ens està ajudant a complir les mesures per evitar el creixement de contagis. Esperem que, quan tot hagi acabat, també marxi aquesta por.