Començo aquest diari amb l'objectiu d'explicar els possibles efectes del contagi pel coronavirus en una persona sana de 42 anys. Us escric perquè hi ha maneres de patir-lo sense ser comptabilitzat a cap estadística ni sense acudir al metge i, quan s'hi va, és probable sortir-ne sense haver fet el test i sense el convenciment d'un bon diagnòstic.
El diumenge 15 de març vaig començar a notar moments puntuals de fred injustificada, tremolors i molts calfreds. Em vaig abrigar tant com vaig poder i em vaig enganxar al radiador, però només vaig aconseguir matar el fred i no els rampells desagradables de calfred. A més, sentia un dolor persistent a la zona lumbar i un maldecap sense precedents. En principi vaig pensar que era fruit d'un esforç físic massa intens, ja que vam estar fent exercicis amb els nens per tal de fer passar el confinament de la millor manera possible.
Per no alarmar els de casa, vaig dir que el meu malestar es deuria a canvis hormonals i vaig decidir retirar-me al dormitori a les nou del vespre. El cos, fatigat en excés, em demanava estirar-me i abrigar-me amb tres capes de mantes. Tot i això seguia tremolant. De cop i volta, em vaig adonar que el meu cap estava bullint i em vaig aixecar sentint la desagradable sensació d'emboirament per anar a buscar un termòmetre. Vaig tornar cap al llit amb la voluntat de relaxar-me i amb la sensació que m'estava alarmant en excés. Jo, que sempre m'havia considerat una persona tranquil·la, ara estava actuant de forma exagerada. O no.
La qüestió és que mentre em volia treure aquestes cabòries del cap el termòmetre va marcar 38,5. Efectivament, tenia febre. El virus podia haver arribat a casa nostra. De seguida em vaig preocupar per com aïllar-me dels meus nens menors d'edat. Com podia gestionar-ho per tal que ells, vivint sota el mateix sostre, es quedessin allunyats del possible contagi? No podia ni agafar el telèfon.
El maldecap era tan intens que no em va deixar pensar més enllà i em vaig adormir amb interrupcions cada mitja hora perquè no trobava la postura i el dolor d'ossos ho impedia. A més, tenia tos seca com si tingués una mica de pols dins del coll, res més. Aleshores vaig trucar al 061. Estaven hipersaturats. El contestador m'avisava que el temps d'espera podia ser superior a mitja hora. Tenia poca salut però tot el temps del món i vaig esperar una hora fins que algú em va poder respondre.
No consto enlloc
No consto enllocDesprés de prendre'm les dades i preguntar-me quins símptomes patia, em van dir que la infermera em trucaria. Vint-i-quatre hores després ningú no m'havia trucat. Quaranta-vuit hores després, vaig passar al pla B: trucar al telèfon d'emergències, 112. Allà també em van prendre nota. Hi vaig arribar a trucar fins a tres cops en diferents franges horàries i res. La cosina que és doctora a Nàpols em va receptar un paracetamol cada 6-8 hores i em va descartar els antiinflamatoris perquè eren perjudicials. La febre va baixar en picat i vaig poder estar un parell d'horetes dreta i fent com si no passés res davant dels meus nens. Això sí, amb protecció segons el protocol: mascareta i guants.
Un cop va passar l'efecte vaig repetir les mateixes sensacions que el dia abans o pitjors. A la matinada, vaig trucar un altre cop al 061 i em van dir que em posaven en llista d'espera i feien constar la meva reclamació. Els dolors d'esquena a la zona lumbar van anar en increment i el mal de cap no desapareixia. Ja no podia posar-me dreta i, plorant de dolor, vaig fer la meva sisena trucada per demanar ajuda. El meu Centre d'Atenció Primària em va donar la mateixa resposta de sempre: «Ja et trucaran».
Imagineu algú que no pugui ni arribar a buscar i marcar el número corresponent per trucar? Lluny de l'alarmisme, estic convençuda que hi ha molta més gent d'aquest país en una situació crítica que continua mirant un telèfon emmudit que no sona ni sonarà quan el malalt més ho necessita. Això em porta a pensar que les xifres oficials de persones afectades pel coronavirus no té res a veure amb la realitat.
Jo, com molts altres ciutadans, no consto enlloc, no figuro en cap llista perquè quan, finalment, vaig anar a l'hospital, el doctor va considerar que no era necessari fer-me el tampó de la prova del Covid19. «Només es fa en casos molt greus», em va dir.
