Mireia Redondo: «La qüestió no és respondre a agressions, sinó aconseguir-ne zero»

- Quan comences a escriure llibres i a professionalitzar-te?

- Començo a impartir tallers quan estic sortint d’una relació de violència masclista, a més de seguir la meva teràpia personal, conec la disciplina d’autodefensa feminista, em va semblar una idea meravellosa i la vaig continuar. Pel que fa a l’escriptura, sempre m’ha agradat. Soc bastant autodidacta en la història del moviment de dones, reivindico bastant l’autodidactisme com una altra manera d’aprenentatge. El primer llibre (Tal com Raja, reflexions anarcofeministes), és una recopilació dels articles que he anat escrivint a mitjans de comunicació i guions de tallers. El Defensant l’autodefensa està enquadrat en el debat entre el feminisme punitivista i l’antipunitivista i l’autodefensa, que és un debat que s’està donant bastant.

- Què és el feminisme punitivista i antipunitivista?

- L’antipunitivista és de caire llibertari, el que planteja és que les solucions als problemes del patriarcat han d’anar enfocades, entre altres coses, a una combinació de l’autodefensa davant de les agressions patriarcals i també a fer pedagogia, prevenció i sensibilització, perquè la qüestió no és respondre a agressions sinó que l’objectiu final és zero agressions i que el camí per arribar-hi sigui basat en l’autogestió. El feminisme punitivista és aquell que se centra a posar solucions de dret penal, per exemple, en les violències masclistes. El problema és que s’està confonent -confiem que sigui per confusió- el nostre dret d’autodefensa amb el fet que s’està exercint de policies injustament.

- I per quina et decantes més?

- Com a anarcofeminista, que és on m'enquadro dins del feminisme, no contemplo les vies penals com a centrals de la meva acció. Sóc d'encarar totes i cadascuna de les actituds patriarcals enquistades arreu. És a dir, incidir en una educació social i fer pedagogia general i construir espais autònoms a les institucions. No em posaré a qüestionar, ni ho faré mai, a qualsevol dona que vulgui fer servir les eines penals, només faltaria, amb les poques que tenim, però aposto per centrar les nostres energies en no haver de demanar les molles a cap tutor o tutora, individual (pare, mare...) o legal (Estat, Administració, Justícia...). Per mi, crear espais autònoms de defensa i construcció de xarxes de suport per no haver de dependre de ningú és el punt, que és l'arrel de l'anarcofeminisme i de l'antipunitivista real.

- Pensant en els lectors, com explicaries l’anarcofeminisme?

- És la suma dels principis anarquistes i feministes. A grans trets, la lluita per l’emancipació i la realització individual de les dones fora d’un context capitalista, de tota forma de govern i de relació de poder entre les persones.

- Quan parlem d’autodefensa, què estem dient?

- L’autodefensa feminista és tot allò que el col·lectiu que sofrim l’opressió fem per respondre a les agressions. Això pot ser un entrenament físic, que per mi és el menys important perquè mentalment hi ha d’haver una preparació, i un entrenament emocional per saber identificar les violències i posar límits. Però també és saber respondre a totes les agressions que des del sistema patriarcal ens estan fotent a sobre i que sigui una reacció col·lectiva. Al final és fer aquesta xarxa de suport que permeti a l’agredida respondre a l’agressió i a nosaltres establir llaços per començar a caminar cap aquesta organització col·lectiva de canvi real.

- Això de la xarxa de suport té relació amb el concepte de sororitat?

- Sí. Jo estableixo bastants paral·lelismes entre termes anarquistes i termes feministes. Acció directa ho comparo amb autodefensa feminista i sororitat amb el concepte de suport mutu anarquista, al final és no deixar als teus iguals penjats. I no només demanar algú que faci aquest canvi, sino fer-lo nosaltres.

- Per definir el concepte, neix Defensant l’autodefensa

- El llibre sorgeix precisament de dir «ep!», una cosa és que busquem una solució integral i no només mesures de xoc, i una altra és que ens vinguin a dir que, com a dones, quan ens autodefensem ho estem fent malament. Al contrari, estem utilitzant una eina que se’ns ha tret al llarg de la història i ja era hora que la féssim servir.

- Al llibre parles de la invisibilització de les violències en les relacions afectives i sexuals, com ens autodefensem d’això?

- Primer, saber identificar els estereotips i rols en els quals ens eduquen i que fomenten que, a vegades, estiguem atrapades en relacions tòxiques o masclistes, i treballar-los per evitar-ho. D’altra banda, encara que no ho estiguis patint, si veus alguna companya que sí, saber quin és el millor moment per intervenir i dir «tia, surt d’aquí», i acompanyar-la sempre. Però, crec que sense una consciència col·lectiva d’acompanyament, d’estar atentes a què li passa, a la companya, no dubtar d’ella i brindar-li tot el suport, és molt difícil que una dona se’n surti perquè la sensació de solitud, d’incomprensió i de culpa a vegades pot ser molt gran. Però si saps que tens un grup de dones que està allà, t’és molt més fàcil.

- Veiem constantment com es dubta de la persona agredida, som una societat misògina?

- Profundament misògina. Fins i tot en els ambients més d’esquer­res i més llibertaris hi ha agressions, i costa molt fer-les sortir a la llum i que la gent cregui de veritat la companya que ho està anunciant. És molt important deixar de banda creences socials que perquè som demòcrates, d’esquerres o llibertàries som els bons. Això s’ha de deixar aparcat perquè ens fa cegues i cecs. És més interessant partir que som una societat masclista, que tenim moltes actituds enquistades i que volem un món millor.

- De fet, el llibre fa referència a «mètode de denúncia a les agressions dins els nostres espais», quan dius «nostres espais» et refereixes a aquests espais d'esquerres, aparentment segurs, que s'autodefineixen feministes?

- En efecte. A més, és un tema que em toca molt a nivell personal. El meu agressor, que va ser una relació de violència psicològica molt bèstia i en alguna ocasió física durant dos anys, era un company de militància i a l'entorn li va costar moltíssim assumir el que estava passant. Evidentment el meu cas va quedar a l'aire, i continua, ho tinc assumit, no passa res. Però vull una capacitat pràctica, no discursiva, d'encarar aquests casos més enllà de «per què no denuncies». Ho trobo especialment greu perquè se suposa que tots aquests moviments tenen un discurs i una manera de funcionar que no estan posant en practica. Jo interpreto que no es posen en practica per -els que se m'acudeixen per experiència- mandra, por i corporativisme, bàsicament. Ens hem de posar les piles perquè igual ens agrada molt anar a xerrades sobre els comitès de defensa de dones del Kurdistan i la revolució de Rojava, i al·lucinem, però després no volem posar en practica la nostra realitat, i si no la posem en pràctica, no evolucionarem mai.

- Quan ens allunyem d’una relació com la teva, d’un company de militància, i es trenca amb la violència que es pateix com a solució individual, el fet que el grup no t'aculli, soluciona res?

- No, al contrari, empitjora la situació. Et sents doblement agredida, molt més sola i molt més culpable. A mi, personalment, em va fer molt mal i afectar molt que un espai que jo considerava segur, pel discurs de societat alternativa que proposen, estava actuant de la mateixa forma que qualsevol «hijo de vecino». Va ser un xoc brutal amb la realitat, aquí hi ha moltes expectatives que no són reals i aquesta sensació em va fer plantejar moltes coses al llarg dels anys. Durant tres anys vaig estar recuperant-me a nivell psicològic i emocional, tant de la relació de maltractament com d’aquesta rancúnia i rabia cap aquests espais. Després vaig reprendre la militància. Però, ostres, amb una violència tan absolutament evident i no m’heu acollit. Al final he hagut de sortir jo d’aquest espai i l’agressor i la gent que sabia què estava passant, segueix allà. De fet, amb el pas dels anys, alguna persona m’ha reconegut que se sabia què passava i no van fer res. Això sana bastant però la relació amb les persones en concret, amb el barri o amb els espais, mai torna a ser la mateixa. És molt complicat.

- I com ho combatem?

- Jo sóc molt tossuda i insistent en continuar obrint bretxa amb les propostes del feminisme autònom llibertari, que suposa la creació de grups de dones, no només per fer activitats, xerrades, manifestacions pel 8M, que està super bé perquè visualitzen molt, sinó que, a la pràctica, es facin xarxes de suport. Avançar, per una banda nosaltres, i, per una altra, en aquests espais que se suposen els capdavanters d'alguna cosa diferent, fer coses com, per exemple, el que s'anomena l'autogestió de les agressions dins dels moviments socials.

- Què vol dir això?

- Es tracta de fer treballar al col·lectiu cada vegada que hi ha una agressió perquè hi hagi una reparació a la víctima, una responsabilització individual i col·lectiva, i, a poc a poc, hi hagi cada vegada menys agressions. Crec que aquesta és l'única via perquè sino el que fas és oblidar que hi ha agressions, perpetuar-les i confiar que algun dia hi haurà un canvi en el sistema que farà que això ja no passi, i això és bastant d'anar amb el lliri a la mà.

- Imagino que l'anarcofeminisme t'ha ajudat molt.

- És el que més em va ajudar, la teràpia també em va ajudar moltíssim. Jo ja estava dins dels moviments socials però l'anarcofeminisme em va obrir tot un món que, si no l'hagués descobert, encara estaria en altres postures, com d'insistir molt en el perdó, fer-li pedagogia als nois, «pobrets», «no els deixem plorar», «el patriarcat també els fa patir», etc. Des de l'anarcofeminisme, el tema de l'autodefensa, de ser autònoma, de no tenir tutors, d'anar per feina, està tant clar que et dóna una energia tremenda.

- Quins són els teus referents?

Mujeres Libres i Emma Goldman, per mi són la clau. També hi ha altres que m'agraden molt com Teresa Claramunt.

- Què ens trobarem a la jornada que farà a Figueres?

- Hi ha un factor sorpresa que no explicaré, i una part d’autodefensa física. La clau del taller és que jo no vinc a explicar res sinó a plantejar unes preguntes per mitjà de les quals, entre totes, definirem aquells conceptes que pensem que sabem molt bé però potser no tant. Per exemple, saber definir violència, violència domèstica i violència masclista; definir límits; la diferència entre consentiment i desig; etc. I tot això, com ho portem a la vida quotidiana i com pensem que podem millorar o com aplicar la teoria a la pràctica.