Diuen que com la força de la natura no n'hi ha cap altra. Però seguim urbanitzant en zones inundables, dient-li a l'aigua de rius i rieres per on ha de passar, o eliminant dunes de les platges. Aquests dies hem vist que som molt vulnerables, «perquè hem construït en zones on no es podia construir» recorda el tècnic ambiental Marc Casanovas. «El canvi climàtic sembla que portarà menys precipitacions, però molt més intenses, i cal que ens adaptem a aquests episodis extrems». Hem de tenir present, diu el tècnic, que «la natura sempre torna al seu lloc», i no al lloc on es decideixi urbanísticament. Els rius, per exemple, necessiten tenir les seves terrasses per a amortir les avingudes, i, en canvi, els hem canalitzat en línia recta.
Les platges
La Rubina, can Comas o la platja de Sant Pere no tardaran a recuperar els metres de sorra que els correspon. Són platges que s'han mantingut més o menys naturals i a les quals se'ls ha respectat el seu emmagatzematge de sorra a través de les dunes: el cicle natural de la platja. Les platges que no disposen d'aquest emmagatzematge natural són en les que, en més o menys mesura, s'haurà d'invertir per restituir la sorra i recuperar els metres de platja. A Roses, per exemple, la sorra no va gaire lluny, es diposita entre les esculleres, i és fàcilment recuperable -que no vol dir econòmic-. I a Empuriabrava, aquest cop la sorra els ha entrat fins al passeig, però també n'ha desaparegut.
L'escuma
A llocs com a Santa Margarida o Llançà la llevantada ha deixat grans acumulacions d'escuma. L'explicació a aquest fenomen no ha d'anar necessàriament associada a la presència de contaminants. El fort sacseig de l'aigua amb les onades i el vent ha fet que es creïn multitud de bombolles d'aire, que sumades a la presència de matèria orgànica, com pot ser el plàncton, aigües residuals o greixos, s'adhereixen i formen aquesta escuma, normalment marronosa.
