L'exdiputada Montserrat Palma (Figueres, 1959) va exercir com a portaveu del PSC al Congrés dels Diputats, i va participar en l'elaboració de diverses lleis d'Educació. Recentment ha presentat el llibre: Bolonia 20 años después : el espacio europeo de educación superior en España: análisis de los debates parlamentarios.

Què podem trobar en el llibre?

El meu treball és el seguiment del que ha significat el procés en el debat parlamentari que jo vaig viure com a diputada. És el tema estrella de l'educació superior, que ha portat totes les reformes de les titulacions i canvis de metodologia, i que he anat seguint des de la Universitat i des del Congrés dels Diputats.

Què és, en essència, el Pla Bolonya?

És un projecte compartit per 50 països, és a dir, que va més enllà de la Unió Europea. L'objectiu principal és decidir l'espai europeu dels estudis superiors. On els estudiants i titulats es puguin moure lliurement, tant per estudiar com per treballar. No es tracta d'homogeneïtzar, es tracta d'homologar i tenir mecanismes de reconeixement mutu que facilitin l'intercanvi.

Quan comença a moure's?

Aquí hi ha un antecedent molt important que és el programa Erasmus, que té més de 30 anys. Aquesta va ser la porta que ens va portar a compartir, a escala europea, temes acadèmics. Això va plantejar la possibilitat de reconèixer un espai compartit, on totes les titulacions tinguessin la mateixa estructura, facilitar la mobilitat d'estudiants i professionals. El 1998 hi ha una signatura de quatre països durant el 800 aniversari de la Universitat de París, i el 99 es comença a parlar de Bolonya, amb la reunió de 30 països. Nombre que ha anat augmentant.

Però les competències en educació les tenen els estats.

Exacte. Bolonya ha sigut la bona voluntat de 50 països d'arribar a acords en educació. Cada dos anys hi ha una cimera ministerial d'educació superior on es produeixen comunicats d'avaluacions del procés i acords que cada govern aplica a la seva legislació.

Hi va haver moltes manifestacions en contra.

El 2008 va ser molt dur amb tots aquests moviments antiBolonya. Però estaven barrejats amb altres temes més econòmics. Es deia que Bolonya apujaria les taxes, però mai es va dir que augmentaven les matrícules, al contrari, amb Bolonya s'havia de reforçar el sistema de beques. En nom de Bolonya es van dir moltes coses que no eren Bolonya. Tot i que els estudiants ho vivien com una imposició, la declaració de Bolonya no té ni dues pàgines. Té sis grans eixos: titulacions comprensibles i comparables; Estructura de les titulacions; Crèdits ECTS; Mobilitat; Garantia de qualitat i dimensió europea.

La sensació és que els tràmits es feien massa de pressa.

El problema d'Espanya va ser que el Partit Popular no havia fet res des del 1999. L'any 2001, quan van presentar la LOU, ni tan sols incloïen el que s'estava treballant en l'àmbit europeu. Una esmena socialista va incloure un títol nou a la llei, el espacio europeo de la educación superior. No és fins al 2004 que es posen en marxa els tràmits, amb la pressió que el 2010 havíem de tenir tots els primers graus implantats, i encara s'havien de fer i aprovar els plans d'estudis. Es va haver de discutir tot en quatre anys i es van cometre errors.

Van dedicar molt temps a parlar de les titulacions?

Era un dels canvis profunds. Es plantejava per primera vegada que les titulacions es proposessin des de les universitats i fossin aprovades per les autonomies, per l'estat, per les agències de qualitat, etc. Això superava el tradicional catálogo de títulos. I aquesta autonomia i responsabilitat de les universitats permetia que poguessin oferir titulacions amb aspectes més especialitzats en el territori. És un plantejament molt més obert, més complex.

I com s'aconsegueix?

Cal ser molt transparent i flexible i tenir mecanismes d'avaluació, sobretot de la qualitat de les propostes. Per això es va crear una xarxa d'agències de qualitat d'àmbit europeu. Per exemple, nosaltres tenim Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya. Això vol dir que entrem en un sistema garantit de la idoneïtat dels plans d'estudis.

Som dels països d'Europa que tenim més titulats universitaris.

A l'espai europeu, els sistemes dels països són diferents. No podem parlar d'educació superior i universitària indistintament. En altres països hi ha institucions com les Escoles politècniques alemanyes o les Écoles franceses que són considerades educació superior, malgrat que no siguin estudis universitaris pròpiament. Aquí ens costa entendre-ho, venim d'un sistema molt lineal. El creixement des d'un punt de vista social i econòmic de les últimes dècades ha portat que molta gent hagi pogut accedir a la universitat. Era la il·lusió familiar: que el fill o la filla arribessin a la universitat. I hem menystingut altres formacions que també són d'educació superior, com la formació professional.

Estem invertint en els estudiants, però després no hi ha oportunitats laborals dignes.

L'educació tampoc ho resol tot. Si no hi ha oportunitats des de l'àmbit laboral, tens molta gent preparada però han de marxar a buscar les seves oportunitats laborals a fora. Això passa molt en l'àmbit científic. Desgraciadament, tornem a tenir la inversió en ciència a nivells previs del 2004.

El ministre Duque va dir, a la presentació del seu llibre, que caldria una reforma legal per internacionalitzar la universitat espanyola.

Avui dia hi ha moltes universitats que mantenen contacte en l'àmbit internacional, sobretot pel que fa als màsters.La internacionalització vol dir tenir recursos i tenir programes prou oberts. No crec que sigui una necessitat de reforma legal, sinó de necessitats de mitjans, i no vull dir diners, sinó temps. La realitat és que ara per ara, les universitats tenen un problema de finançament important per part de la Generalitat.